La Seu

A les vuit teníem cita amb los companys i un cop reunits anàrem a visitar monuments, llocs notables.

Primer de tot la catedral... lo Leviatan que durant les hores de la nocturna passejada tan fantàstic efecte produïa per damunt de la ciutat dormida. Llavors l'efecte produït fou d'admiració, d'encís. La catedral manresana, interiorment tan pura de línies, a l'exterior tan majestuosa, l'esplanada on s'aixeca, lo que d'allà dalt se veu i s'endevina per los horisons confosos, lo Montserrat davant, lo de prop, lo de lluny, produeixen un conjunt d'impressions que m'estranya no hagi sigut cantat dignament per cap poeta de la terra.

Molt sincerament confesso que no havia vist encara a Catalunya cap lloc que més agradables sensacions me produís. Si d'allà se vegés la mar blava, aquella esplanada i altra que jo en conec a Tarragona serien les dues mirandes més hermoses de la nostra terra.

L'arquitectura religiosa de Manresa és important. Es destaca, en primer lloc, la Col·legiata Basílica de la Seu, dedicada a Santa Maria. És un document superb, de proporcions catedralícies, molt important, que trigà a construir-se la bagatel·la de dos-cents seixanta-quatre anys. De la primitiva església romànica, on vivien una part dels canonges organitzats en comunitat, no en resten sinó la porta d'entrada al claustre i una columna a cada costat. El timpà d'aquesta porta és un exemplar únic, com també el fris sobre la llinda, d'una bellesa artística considerable. El retaule ogival del Gremi dels Cuireters o Assaonadors, de Pere Serra, pintor de Barcelona, és de primera importància.