Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest claustre fou fet construir per Jaume II el 1313. L'obra fou lenta i el 1331 encara hi treballava el tallista Reinard Desfonoll, que aportà una extraordinària fantasia que atorga un alt interès artístic i mèrit a les seves obres en el claustre. En els diversos punts de bellesa que ens possibilita el claustre podem llegir una rememoració de Jaume Novellas de Molins arran de la seva estada al mateix lloc el 1888. Molts anys després, Josep Pla també se sentí fascinat per la bellesa d'aquest conjunt gòtic, especialment pel templet i per la coloració de les pedres i, encara, Josep Santesmases dóna vida a l'ombra que juga amb els arabescos de la pedra, els raigs solars i el pes de la història.
Sentat en un racó del gòtic recinte em trobí dominat per secret impuls. Quiet, mut, sentint encara en mes orelles les majestuoses estrofes, i ferits encara mos ulls per l'espurneig de les atxes de la professó, estava amb una espècie d'estrany encantament, quan de prompte un feble raig de lluna que filtrava lleugerament per entre les boires de la nit banyà els preciosos capitells i esveltes columnes del claustre de Santes Creus. Llavors me semblà que les sepultures feien moviment; que les tapes de pedra anaven esfontsant-se poc a poc i que vaporosos com subtil fumareda eixien de sos llits de granit, los cossos dels guerrers vestits de totes armes. En un moment lo claustre quedà invadit per una infinitat de respectuo- ses ombres que començaren una fantàstica professó, em semblava que els havia vist a tots, que a tots los coneixia. Per davant meu creuaven barre- jats Cervellós, Claramunts, Montcades, Queralts, Berenguers, Pinós, Cerveres i molts i molts d'altres cèlebres per ses grans gestes en bé de la pàtria, vestits amb cota de malla i capell uns; altres amb hàbit de frare, tots amb la mà al puny de l'espasa tal com representaven ses imatges jaients. Al passar deixaven un estrany baf de terra, una flaira de romàtic, una fredor que glaçava la sang i filtrava als ossos; ses cares corcades conser- vaven ses fesomies; sos ropatges, esqueixats i rosegats pels verms, queien convertits en pols per sobre las llosanes. Les espases donaven una claror fatídica, que pot comparar-se a uns flams de color d'acer i cruixint sos ossos a mida que caminaven, formant tots plegats un conjunt imponent, gran, fantàstic. Los peus al trepitjar a terra no feien la més petita remor, lo mateix que si trepitgessen sobre molsa, solsament lo dring de les armadures i cruixidera dels ossos era lo que se sentia, inspirant una espècie de terror que atreia. I així per bon rato anaren voltant los claustres, amb ses llargues bar- bes uns; amb sos ulls buits los altres; amb ses espesses cabelleres los demés; banyats sos venerables rostres per la suau claror de la lluna que brillava al mig del cel com faró al mig de la mar. Després cadascú se n'entornà a son llit de pedra; se sentí refrec d'os- sos al col·locar-se en sos ninxos i un soroll fosc, apagat, de pesantes llo- sanes que queien damunt de les despulles dels guerrers. Mon cap bullia, delirava. Tot jo estava febrós, volia anar-me'n i em trobava estacat allí; atret per màgica força.
L'ombra del claustre
El sol daura la pedra destrament llaurada. En el terra lluent, en la paret de pedra plomada i damunt de sis tombes, teixeixo una teranyina d'ombra fosca. El sol forada el buit de la pedra entre l'ogiva flamejada i al seu pas, lentament, bellugo el dibuix calcat. En córrer el dia, la línia per- pendicular esdevé inclinada, fins que, en caure la tarda, el sol ja no ateny el clos del claustre. Quan un núvol tapa l'astre, faig mutis, quan el raig torna, reapareixo a escena. En els cels de grisor l'existència s'esfuma. Els homes, tots creuen ésser com els finestrals del claustre, bells, har- mònics, de perfecta pedra cisellada i d'obra duradora. Ben mirat són com jo, una ombra presumida i fugissera.
El claustre ens submergeix plenament en l'esperit cistercenc. Quan ens hem ambientat en l'enlluernament fascinador que la peça produeix, sentim la remor de l'aigua, suau, deliciosa, persistent — una remor que sembla venir del fons dels segles. En un dels angles del claustre hi ha un templet: el templet de l'aigua. Aquest templet constitueix, amb l'aula capitular annexa, el que resta del claustre primitiu. Sota la seva cúpula hi ha una enorme copa de xampany de pedra, de la qual brollen, ja fa segles, onze brocs d'aigua cristal·lina. El conjunt produeix una impressió de prodigi; és una pau servida per una arquitectura que espargeix sensibilitat i esperit, bressolada per la música de l'aigua fugissera. I, com si aquesta afluència de gràcia deliciosa no fos prou, encara hi ha una altra aportació meravellosa: el color de les pedres. Santes Creus és un prodigi de color, una encantadora, subjugadora fascinació colorística. ¿Com és que ningú no ha insistit més sobre aquest aspecte? El gra de la pedra és d'un color ros fosc madur, tocat per una resplendor de sucosa polpa de préssec, amb pinzellades de pell d'albercoc, de carmins de cirera, de terboleses de pruna, de carnositats de sucosa pera d'hivern. Vista aquesta pedra del claustre estant — on hi ha plantats tarongers i llimoners — cal posar, damunt els colors tan pobrament relatats, l'esplendor lumínica que les fulles brillants d'aquests arbres mantenen en l'aire. La integració general de tantes meravelles produeix un conjunt d'una sensibilitat femenina, gairebé mòrbida, quintaessenciada, finíssima. Aquesta impressió domina crec, la que es desprèn del fet d'ésser el monestir una obra fortificada i emmerletada molt important..
Altres indrets de Aiguamúrcia: