Via Crucis dels Penitents (Gràcia, Vallcarca i els Penitents)

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Autobiografia literària (a cura de Ricard Torrents) , 2002

Quinze mesos després, el primer dilluns de Quaresma, circumstàncies de què no em voldria recordar me tragueren de Barcelona i m'obligaren a cercar redós sota el mantell de la Verge del Carme en el carrer de Santa Creu de Vallcarca. Desitjant estar-hi amb bona companyia aconsoladora i remeiera de mos mals, me n'hi vinguí amb una estampa del venerable màrtir Ramon Llull que duguí de Palma, i per llibre de meditacions en harmonia amb l'estat de la meva ànima, me n'hi duguí el d'Amic i d'Amat, i per entreteniment els versos començats en son ermitatge.[...]

El lloc de Santa Creu, per bonic que sia, no és comparable, ni de lluny, amb el vessant de Miramar, mes ne té alguna cosa, i ma voluntat n'hi afegia alguna altra per augmentar la retirança. Ací hi ha una ermita com allí, encara que més humil i nua, i, si no és dedicada a la Santíssima Trinitat, ho és a la Verge Maria, que n'és el sagrari. Ací hi ha devotes coves de penitents com allí, també l'arítjol sarmentós s'hi entrelliga amb l'arç i la romeguera per a tancar els camins, i les atzavares i figueres de moro, amb ses urpes verinoses, com el drac de la faula, aturen d'assaltar els jardins. Des d'ací es veu la mar, bé que un xic més llunyana que allí, i vinyes i fenollars, i camps i boscúries, i una gota d'aquella soletat d'allí tan dolça, tan plasenta i inspiradora. En el cel que es veu blavejar per entre les branques de les oliveres del Carmel, Horta, Vall d'Hebron i del torrent Maduixer, com entre les de l'Illa, m'esforçava en reveure l'Amat del meu cor, qui volgué morir clavat de peus i mans en l'olivera del Calvari. Sota els reïnosos pins de Sant Genís d'Agudells i de Valldaura vaig corregir i acabar els versos començats a l'ombra de les alzines de Miramar, i bé o malament, l'obra quedà llesta des de la florida dels ametllers i les violes fins a la dels lliris de Sant Antoni.

Autor: Narcís Oller i Moragas
Obra: Memòries literàries. Història dels meus llibres , 1962

Sortírem, i ens les féu emprendre carrer amunt, posant-nos vagament en antecedents de l'adquisició que «per evitar profanacions al record del Pare Palau i de sos virtuosos germans» havia fet de la propietat Els Penitents, en subhasta judicial i sens ni somniar que, a darrera hora, pogués mancar-li el diner necessari per saldar el total del preu i que li caigués damunt l'amenaça, sota la qual ara estava, de veure's expulsat d'allí pels creditors. Mentrestant i ensenyant-nos a dreta i esquerra l'extensió de terres annexes i els vestigis de la part de l'edifici enderrocada, molt major que la que resta en peu, arribàrem al cap del costerut carrer, i ja allí, ens féu enfilar per un mal senderó a dalt d'una mena d'era o placeta on, darrera quatre o cinc xiprers de mala mort, hi havia un escarni d'ermita o capella, flanquejada a banda i banda per dues casetes tan menudes i inconsistents que pareixien de cartró. S'ajupí ell a la gatonera de la mà dreta per veure si es feia amb la clau, que no trobà, de la capella; però com que a la porta d'aquesta hi havia una reixeta, En Galdós i jo, entretant, inspeccionàrem aquell míser interior, i veiérem damunt de l'ara un llibre ritual, un salpasser i un bastó d'atzavara, que ens feren maliciar tot seguit si allí hi practicava el nostre amic també exorcismes. I tombant-nos aviat d'esquena per contemplar l'esplèndid panorama que el mar i la ciutat ofereixen d'allí estant, toparen mos ulls altra vegada amb el caparro d'una dona que visiblement ens espiava des del llunyà finestró de la caputxa de l'escala dels Penitents, que té sortida a la teulada. Sens dubte era la porfidiosa celluda, la ditxosa donya Deseada Martínez! Encara tinguí temps de fer-ho notar a En Galdós i deixar-l'en convençut.

Però En Verdaguer se'ns atansà espalmant-nos de veres quan, encarant-se altre cop amb aquella ermita de fira, li sentírem dir amb la major serietat, que estava decidit, si el bandejaven d'allà baix, a venir-se'n a viure a aquell petit racó que per sa insignificança, segurament ningú no li disputaria. Ni l'autor de Nazarin ni jo ens podíem gairebé aguantar el riure. «¿Qui podria viure en aquella casa? Que estava boig?»

—Bajen, vengan por aquí —cridà immediatament, guiant-nos per un viarany pedregós i molt pendent que, obrint-se a mà esquerra entre olivers o garrofers escabellats dominant un feréstec i pregon torrentot de tants com ne baixen d'aquella serra, moria en un replanet de ni un metre d'amplada sobre el qual s'aixecava, com si diguéssim, el sòcol de la placeta de l'ermita —. Ven, aquí están — continua signant-nos un parell de cataus troglodites, cavats en aquell sòcol— las cuevas donde venían a hacer penitencia los santos discípulos del Padre Palau.

Eren i són encara uns ridículs aixoplucs d'escassíssima cabuda i alçada com podrien haver-se'ls buidats amb un mal picot i ben de pressa quatre xavals d'aficions rústegues per pur divertiment. I com mai de la vida no hauria cregut jo que tan infantívola cosa pogués arribar a guanyar del gran autor de L'Atlàntida l'admiració i amor que li guanyava, sentí una gran pietat per ell, que no vaig saber ja abstenir-me de demostrar-li com eren d'absurdes aquelles il·lusions tan descabellades.

—Penseu — vaig dir-li — que, en aquestes coves, més que olors d'ascetisme, hi podreu trobar, quan menys vos ho espereu, alguna bomba anarquista que us comprometi o que us mati; que aquella ermita de fira no és humanament habitable i que tot aquest redol llobatiu, tan pròxim a una ciutat populosa i abandonada com Barcelona, és mil cops més perillós que la més solitària coma d'un cim dels Pirineus. No sieu criatura, per Déu! Creieu-me, Mossèn Cinto, aqueixes poesies... al paper, només que al paper!

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Prosa (Totes les Obres I) , 2003

A últims d'octubre de 1891 me donaren avís de que s'anava a malvendre una capella de la Mare de Déu, al capdamunt de Vallcarca, cinc minuts més enllà dels "Quatre Camins" a mà dreta en lo punt en què la carretera d'Horta s'embranca amb la de Sant Cugat. Desitjós d'evitar aquella venda que a mi em semblava un sacrilegi l'aní a visitar. És una capella pobra i senzilla, situada en la falda d'una de les estribacions orientals de Tibidabo. Té part davall una cova de penitència i davant un rengle de xiprers que, com sentinelles, semblen guardar-la i fer-li companyia en aquella soletat. En l'altar major hi havia una devota imatge de la Verge del Carme, que en altres temps havia sigut passejada en processó per aquells camps i carreteres i pujada en triomf per tots aquells cims. En un altaret lateral hi havia una imatge de santa Teresa i en quadros i estampes plantades a la paret s'hi veia el místic sant Joan de la Creu, sant Elies i altres sants penitents del Carmelo. Com més jo els mirava, mes s'encenia en mi el desig de salvar aquella ermita, costàs lo que costàs. [...]

Avui aquell tros de terra encara és venal amb la condició que es conserve per a la Mare de Déu la seva capella. ¿Quan sortirà un comprador que no es deixe influir per los qui en lloc de dar-me la mà, voldrien veure'm aixafat sota ma creu terrible?

Aquella possessió que fou lo cadafal de mon suplici, ha sigut una de les causes més amagades i fondes de ma persecució, puix segons tots los indicis i tots los parers, algun de mos contraris la pretenia.