Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El 1903, Miquel dels Sants Oliver, després de males experiènies professionals viscudes a Palma, decidí tornar a Barcelona i incià col·laboracions amb el Diari de Barcelona fins a ser-ne director el 1904, un càrrec que ostentà dos anys, fins que marxà per diferències ideològiques. El 1906 passà a esdevenir membre preeminent de la troica directiva de La Vanguardia, juntament amb Ezequiel Boixet i Alfred Opisso, fins que el 1916 fou designat director, càrrec que mantingué fins al 1920, any de la seva mort. Després de ser oficial de la secretaria de l'Ateneu Barcelonès el 1917 en fou elegit president. És per aquest motiu, que en la façana que dóna al carrer d'en Bot, hi té dedicada una làpida de record. Al davant, hi podem llegir el retrat intens, incisiu i comlex que li fa dedicar Josep Pla en una de les anotacions de Notes disperses.
Quan em vaig fer soci de l'Ateneu de Barcelona (en plena primera guerra europea) vaig conèixer el senyor Miquel dels Sants Oliver. El vaig conèixer, es clar, superficialment. Era primer oficial de secretaria de la docta corporació i vivia, amb la família, al gran casalot del carrer de la Canuda. Era així mateix director de «La Vanguardia», que havia col·locat en el camí de l'ascensió a què arribà després. La secretaria de l'Ateneu, que exercia pràcticament a les ordres del senyor Lluís Via (secretari de la Junta), li feia un sobresou, que arrodonia el que li donava la direcció del diari del comte de Godó. El senyor Oliver fou un gran periodista (a la manera arcaica), tingué sempre una categoria social, fou estimadíssim, però no crec que lligués mai —econòmicament parlant— els gossos amb llonganisses.
El senyor Oliver era un home d'estatura regular, enormement gras, molt moreno de pell, de faccions més aviat abruptes: ulls molt sortits, llavis carnosos, impressionant papada. Tot el seu cos semblava immers en un limfatisme desbordant i desossat; els ulls, roigs i tan sortits, donaven a la seva cara un aspecte apoplèctic, i per la morenor de la pell hauríeu dit que era un moro important. La seva superfície era impressionant, immensa. Bufava. La respiració li feia un cert soroll. Se li sentia. Qualsevol moviment el feia bleixar. La manxa semblava una mica fatigada i castigada. El cos era pesant, fenomenal, i el cor i els pulmons tenien treballs per a alimentar aquella gran humanitat. Com que era un home molt reflexiu, caut, deliberat, d'esperit meditatiu i voluptuós i molt tolerant, excel·lent gourmet, d'una meravellosa cortesia, hauria estat impossible d'imaginar en aquella còrpora algun element d'insensatesa voluntària o inconscient, i així aquell cos, que si hagués estat corrent hauria produït una impressió purament normal, tendia, pel volum que presentava, a un escepticisme sense remei, absolutament aclaparant.
Altres indrets de Barcelona: