Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La Casa de l'Ardiaca té l'estructura, globalment, de caràcter gòtic flamíger, encara que els detalls esculturals continguin motius del renaixement italià. Al llarg dels anys ha sofert diverses remodelacions i ara es troba integrada amb la Casa del Degà, un palau renaixentista. Els orígens cal cercar-los al segle XII. A principis del segle XVI, va ser reformada per Lluís Desplà i d'Oms, ardiaca major de Barcelona i president de la Generalitat. El pati no es va poder construir al centre de l'edifici, seguint els cànons de l'època, perquè no hi havia prou espai en estar tocant la muralla romana, i es va situar a l'entrada. D'aquesta reforma destaca la porta de la planta noble.
El 1895, va passar a ser la seu del Col·legi d'Advocats de Barcelona, que el 1902 encarregà a Lluís Domènech i Montaner la decoració de l'edifici. La bústia modernista de la façana la va afegir Domènech i Montaner i és obra d'Alfons Juyol. Finalment, el 1920 passa a ser propietat de l'Ajuntament de Barcelona, i des de 1921 és la seu de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona.
La muralla romana original és visible des de l'interior de l'edifici, a la planta baixa. Al pati hi ha una gran palmera i la font que el dia de Corpus Christi es guarneix amb l'ou com balla. Situats a la vista del conjunt podem llegar el poema inicial de Somnis, de Guerau de Liost, que van ser escrits a ca l'Ardiaca; un altre de Josep Carner, mostrant l'admiració que sentia per l'amic i mestre poètic; un fragment de prosa periodística de Josep Maria de Sagarra descrivint com era la casa que aleshores habitava el poeta i un poema d'Antoni Martí Monteys que canta les excel·lències de la mítica palmera.
Autor:
Guerau de Liost
(Pseudònim de
Jaume Bofill i Mates)
Obra: Somnis (Obra poètica completa) , 1983
Pàgines: 281-282
Obra: Somnis (Obra poètica completa) , 1983
Pàgines: 281-282
Llegidor —que Déu t'empari—
misser, còmit, herbolari,
tu qui passes el Rosari
com un torn,
tu qui jugues el diumenge
per l'esquer d'una revenja
i afretures bona menja
cada jorn,
tu qui expliques de paraula
a la Pepa i a la Paula
les anècdotes d'una aula
d'Institut,
tu qui tens una mestressa
iracunda i pabordessa
qui 'aplaca amb ta disfressa
de virtut,
deixa aquesta marriola,
que la vida es buida sola
com trencada guardiola
del passat.
Aquí tens un exemplari
una mica estrafolari
on a estones pots trobar-hi
ton retrat.
Té sabors de la ironia
que en mon ànima congria
la vexada poesia
del meu cor;
té la joia del poeta
qui s'arrenca la sageta
i l'empunya ben estreta
com un llor.
Autor:
Josep Carner i Puig-Oriol
Obra: Obra poètica completa. Proses literàries [Liost] (La muntanya d'ametistes; Ofrena rural; Primeres poesies; Darreres poesies) , 1983
Pàgina: 279
Obra: Obra poètica completa. Proses literàries [Liost] (La muntanya d'ametistes; Ofrena rural; Primeres poesies; Darreres poesies) , 1983
Pàgina: 279
Oh mon Guerau, qui l'ametista rara
un jorn polies, únic en ton art:
tens un bigoti com una herba clara
i vela un poc de son el teu esguard.
Mes per voler del cel, adés i ara,
fa una paraula de ton son depart,
i es, en l'espai que un sol novell amara,
prodigiosa com un estendard.
Sent-me vijares que en la negra via
puges al cim, on és el llor sagrat,
cerqui jo mon tirany de poesia,
oh fort amic, de ma poquesa amat!
Sense la teva dolça companyia
fóra enutjosa la immortalitat.
Autor:
Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau
Obra: L'aperitiu (Obres completes) , 1986
Pàgina: 581
Obra: L'aperitiu (Obres completes) , 1986
Pàgina: 581
Jaume Bofill i Mates (fragment)
Ens vàrem fer amics l'hivern de l'any 1911. Moltes nits després de sopar m'arribava a la casa de l'Ardiaca. Aleshores encara hi havia el Col·legi d'Advocats. Jo m'enfilava a l'últim pis d'aquella casa; recordo que l'escala feia una olor forta de pell de cavall i de garrofes, perquè allí al costat hi havia una quadra, i, no sé per quina obertura, els sospirs de la quadra anaven a morir damunt aquells graons de rajola esmolada i vella. En el darrer pis vivia aleshores Jaume Bofill i Mates. Encara era secretari de l'Hospital Clínic, encara no havia entrat de ple a la vida pública. Vivia modestament, rodejat de Moréas, de Francis Jammes, de Leopardí. Bofill escrivia aleshores el seu llibre dels Somnis, un dels llibres més originals i més delicats que s'han escrit a Catalunya; potser el millor de tots els que va escriure el poeta. Aquelles nits, en el seu despatx, el diàleg i les lectures de versos s'obrien apartats de totes les coses del món, en el silenci medieval del barri; les campanes de la Seu tocant els quarts i les hores i un canari que es despertava i feia un refilet per a tornar-se a adormir eren els únics intrusos a la nostra conversa. Bofill era aleshores més Guerau de Liost i més poeta que polític; la seva passió s'esmunyia, com una anguila tota platejada d'humor, per les arestes simètriques i esmolades dels seus versos impecables, de vegades fresquíssims i directes, de vegades torturats per l'alambí de la retòrica més exigent. Josep Carner, que sempre ha estat el gran amic de Bofill i Mates, cantà aleshores el bigoti que duia Bofill i el comparà a una herba trista, perquè la discreció personal de Bofill i Mates es concentrava en aquell ros caigut i desmaiat del bigoti.
Autor:
Antoni Martí i Monteys
Obra: Antologia Lírica de Barcelona , 1950
Pàgina: 257
Obra: Antologia Lírica de Barcelona , 1950
Pàgina: 257
La palmera de casa de l'Ardiaca
Com una gerra d'alabastre plena
d'inconegut perfum oriental,
dreta s'aixeca la gentil palmera,
preciós refugi en el desert banal.
Talment com caminant que s'hi arrecera,
plantaria ma tenda vora seu,
i no me n'aniria, fins a l'hora
que el fruit madur caigués vora mon peu.
I el servaria com un do sagrat
contra el roent verí de la Ciutat.
Altres indrets de Barcelona:
Indrets