Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Quan Pere Calders va retornar de l'exili mexicà, el novembre de 1962, s'establí en una casa de Sant Cugat del Vallès, en l'Avinguda Lluís Companys, 17-19. El maig de 1966 es traslladà al 6è 4a del carrer Comte Borrell, 91, que es convertí en el lloc de residència fins a la seva mort. Situats davant l'edifici podem llegir dos contes curts Calders; un "ciri trencat" que Tísner, el seu cunyat va dedicar a un malentès que l'escriptor sofrí a una pastisseria de sota casa el dia de Tots Sants i, finalment, un fragment de les memòries, Viure i veure, que narra la compenetració mental que tenien per comunicar-se els dos cunyats, fins al punt que la nit que Calders va morir, Tísner va "pressentir" per un missatge directe d'aquest, que se n'anava.
A trenc d'alba...
Una nit, mentre dormia, vaig somniar que estava despert. Quin malson! Just als peus del llit m'esperava l'horari del dia, que em feia anar de pressa fins i tot en el trànsit d'obrir els ulls. I era un somni premonitori perquè, en llevar-me, les hores de claror eren realment allí, i m'estiraren.
...Cap al tard
En una ocasió, al caient de la tarda, em va semblar que m'endormiscava i que fugia de trajecte. Al costal de la meva taula de treball, dret, amb boires plegades com si fossin braços, hi havia un somieig abaltidor que m'acotxava entre gires i llençols imaginaris. Em deia alguna cosa amb do profètic, perquè aquell vespre vaig trobar el llit ple d'hores nocturnes que em tenien feina preparada. Amb els ulls aclucats i la consciència perduda, vaig passar-me tota la nit teixint i desteixint la calima del temps que se n'anava.
Meteorologia aplicada
Fa temps, van pagar-me amb un taló sense fons d'un Banc de Boira. Gràcies a no haver-lo pogut cobrar, he gaudit sempre de clarianes.
L'home cèlebre, a peu pla
Aquí, en aquest nostre barri de Sant Antoni, en Pere Calders gaudia d'una popularitat immensa. Bé: aquí i a tot arreu. Però en aquesta concentració urbana seva, de cada dia, mai no podia passar inadvertit! El fet l'afalagava, naturalment, però de tant en tant ensenyava les petites urpes de la incomoditat. Era bastant irascible, sobretot en relació a les petites contrarietats, però la sang mai no arribava al riu.
Un dia de Tots Sants va tenir la idea de baixar a la fleca-pastisseria de sota casa i comprar-hi un paquet de panellets. Molta gent havia tingut la mateixa idea alhora, i la botiga era plena a vessar. En Pere va tirar l'àncora en un digne entremig, entre la caixa i els taulells on despatxaven la mercaderia. De seguida es veia que era un senyor que esperava, no pas una persona sense escrúpols amb afanys d'infiltrar-se arterosament en una cua prou ben ordenada, fins aleshores.
De les llestes mans de les dependentes sortien a pas de tren d'alta velocitat les safates de cartró plenes de panellets. La senyora de la caixa observava el tragí del seu establiment i, sobtadament, alguna idea li havia travessat el cap. Mirant fixament en Pere Calders, li va preguntar:
—Té l'hora, vostè?
El senyor Calders va botre com una pilota. Aquella era una de les situacions que el treien de polleguera. Va cridar, fora de si:
—Hora? He de tenir hora? Ara cal que per anar a comprar panellets faci cita prèvia amb l'establiment, com si fos per anar a visitar el podòleg o l'oftalmòleg? No, senyora, no tinc hora ni em pensava que això hagués pogut ser cap obstacle! Ja es poden confitar els panellets! Ja no en vull!
Tota la gent que omplia la botiga va comprendre el malentès. I plovien i s'entrecreuaven explicacions d'un cap a l'altre i en Pere, vermell com un bitxo, no entenia res de tot aquell mullader mentre maldava per obrir-se pas cap a la porta del carrer.
De tota manera, encara podia viure un fet colpidor i si volia ser fidel a mi mateix, a tot un passat immediat i a tot un altre de més enllà, el punt final a aquestes ratlles m'arribava el dia 21 de juliol de 1994, a dos quarts de deu del vespre. En Pere i jo havíem jugat moltes vegades a transmetre'ns el pensament. L'any 1940, quan acabàvem de desembarcar a Mèxic, en Pere i jo deixàvem atònits els socis de l'Orfeó Català de Mèxic que, aplegats a la gran sala, presenciaven amb estupefacció el nostre joc: en Pere i jo ens assèiem a extrems oposats de la vasta sala, d'esquena i amb els ulls embenats, i ens trametíem mentalment les imatges de les quals ens feien el suggeriment els socis que ens envoltaven. La cosa anava així: algú em dibuixava, esquemàticament, quelcom en un full de paper. Jo l'aguaitava, l'embotia físicament en el meu cervell, em tapava els ulls i transmetia a en Pere les meves radiacions, el meu pensament, en resum. Demanava que em fessin dibuixos ben simples, de línia senzilla que pogués ser transmesa sense interferències, i ho podeu creure o no, però en Pere Calders i jo reeixíem estrepitosament. I no hi podia haver entre nosaltres cap acord previ, puix que eren els socis qui dibuixaven: un ciclista, un test, una raqueta de tennis, una flor, etcètera, qualsevol cosa de traç simple. I, cosa ben curiosa, transmetíem la imatge tal com la vèiem, en positiu, però la recepció era en negatiu. No faig la postiche de cap barraca de fira i ja he dit que em podíeu creure o no, com us abellís o com us aconsellés la consciència. Però en Pere m'havia transmès una raqueta i jo declarava haver rebut un peix. Un peix pla, geomètric, amb escates imbricades que, en la meva recepció, eren una quadrícula. En aquell llenguatge esquemàtic, una raqueta passava perfectament per un peix. Com un repartidor de pa, ciclista —els mexicans que fan aquest ofici duen en equilibri damunt el cap una panera immensa—, en la recepció caldersiana era un charro amb bicicleta. Meravellàvem els nostres espectadors, però —que quedi dit honestament—, les persones més sorpreses érem en Pere Calders i jo.
He retret això perquè encara una mena de missatge d'en Pere, a través de l'èter, el vaig rebre aquell vespre del 21 de juliol.
El meu entranyable «Espartac» em va fer una entrevista a Televisió del Maresme aquell vespre de juliol. Érem en una sala contigua al plató i repassàvem a grans trets les directrius de l'entrevista que havíem d'efectuar, tot seguit, davant les càmeres. El meu amic «Espartac» em va dir:
—En aquest moment de l'entrevista et preguntaré com està en Pere Calders.
—Prefereixo que no m'ho demanis. Hauria de dir públicament que la seva situació és molt crítica. I si la ultrapassa, si se'n surt, fóra lamentable quan rebria trucades de gent alarmada. No, Espartac, més m'estimo que no m'ho preguntis. Més val que no anomenem en Pere.
Vam transmetre el programa i tothom es va adonar d'un cert aire meu absent. I vaig arribar a casa amb un taxi de Mataró que havia contractat el meu amic presentador i al rebedor de casa, quan vaig entrar, vaig veure els rostres inequívocs de la Lluïsa i els meus fills: en Pere havia mort, i ja no calien paraules.
Havia traspassat entre dos i tres quarts de deu del vespre, quan jo refusava parlar d'ell per televisió a preguntes del meu amic periodista.
Era, doncs, el darrer missatge que em transmetia en Pere Calders. No vull acabar les memòries amb aquest toc tràgic. I demano al lector que m'ha seguit fins aquí que pensi en aquells testos, aquelles raquetes, aquells peixos, i aquells repartidors de pa mexicans que, per poc bé que els cerqueu, trobareu presents en tota la seva contística.
Altres indrets de Barcelona: