Plaça de Carles Buïgas Montjuïc)

Autor: Joan Oller i Rabassa
Obra: Quan mataven pels carrers , 1930
Pàgina: 93

Sota el cel estelat, vibrant ja, en vaporosa blavor matinal, la muntanya de Montjuïc aixecava la seva tossa opaca, poblada de llumetes que brillaven misteriosament, entre atapeïdes foscors. De la plaça d'Espanya estant, l'auto enfila l'ampla avinguda que acabava als peus de quatre grans columnes d'obra que eren com l'entrada al parc en construcció i les primeres fites de l'Exposició en projecte.

Amb la potència del seu pit d'acer, la màquina passà per davant la columnata com un llampec i, virant cap a la dreta, emprengué el passeig circular dels jardins, ple de nit i de foscor encara. Claudi veié desfilar, a banda i banda de l'auto, com en un desvari, arbres i arbres, estrafets de formes i de colors, que fugien reculant, ràpids i adelerats. Ningú no transitava per aquells indrets foscos, que l'automòbil, amb els fars encesos com ulls d'un monstre de llegenda, semblava profanar. L'aire que fuetejava la cara de Claudi era dolç i perfumat per les invisibles flors dels erols i marges, que en la pau de la nit llançaven llurs perfums. La màquina, ardent i trepidant, s'afalanyava a córrer, i a pujar, i al seu pas els jardins emergien de la fosca, com atacats d'una malura verd-groguenca... I es desfeien i es fonien, en rampelludes contorsions, vertiginosament engolits per la foscor altra vegada.

Autor: Elvira Farreras i Valentí
Obra: El Putxet. Memòries d’un paradís perdut. , 1999
Pàgines: 162-163

Ja de grans, l'any 1929, i sense necessitat que ens vigilessin, vàrem veure les il·luminacions dels palaus de l'Exposició Internacional de Barcelona. Cada nit enjoiaven la muntanya de Montjuïc. Encara que en visitar l'Exposició havíem vist de prop les il·luminacions diverses vegades, feia molt més bonic veure-les de lluny amb la perspectiva que dóna la distància. A més no ens havíem de moure de casa... Aquells reflectors que es projectaven cap al cel, darrera del Palau Nacional, humorísticament els anomenaven els dits d'en Foronda. Eren com un gran ventall que feia dosser als edificis dels palaus. Junt amb les fonts lluminoses que va projectar amb gra encert l'enginyer català Carles Buïgas, foren l'admiració de tothom.