Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Baltasar Porcel, quan es va establir a Vallvidrera, al començament dels anys seixanta, primer va viure en un pis de la plaça de Pep Ventura i, poc després, es mudà al carrer de les Corberes (avui rebatejat com a carrer de les Alberes), 29, en una torre que donava cap al vessant barceloní. Allí hi va crear algunes novel·les importants de la seva primera etapa i hi va rebre amics intel·lectuals i escriptors que el van marcar molt en els seus inicis. Concretament, gràcies a un text de Josep Maria Castellet, tenim notícia d'unes reunions que s'hi van fer amb Josep Ferrater Móra, Joan Fuster i Joaquim Molas. Podem completar les lectures amb un altre text de Porcel parlant de les postes de sol a Vallvidrera i amb dos fragments de Les pomes d'or, els personatges de la qual, al començament, viuen en una torre semblant a la que habità l'escriptor.
Un parell d'anys abans del viatge a París, vam muntar unes converses privades aprofitant una estada de Josep Ferrater Mora a Barcelona, a les quals vam assistir, a més del filòsof, Joan Fuster, Joaquim Molas, en Baltasar i jo. Era una tria feta amb la intenció de trobar-nos bé plegats i, a la vegada, tenir la controvèrsia assegurada.[...]
No cal dir que en Ferrater Mora va acceptar la proposta que li vam fer. Es tractava de tancar-se un parell de dies per parlar tots plegats d'alguns temes que es referirien a la situació cultural de la Catalunya de 1967. Vam intentar fer-ho tan bé com vam saber, amb tota la serietat. Així, en Molas i en Porcel van redactar un ordre del dia, és a dir, un índex d'un temari ampli. Jo vaig aportar, en nom d'Edicions 62, una gravadora i una mecanògrafa, que passaria a màquina els textos de les converses, i el compromís d'editar-les, sempre que la censura ens ho permetés: era evident que, havent de parlar amb absoluta llibertat, tindríem problemes de publicació. En Baltasar cedia el seu apartament de Vallvidrera, d'esplèndides vistes. I, finalment, Conxa Alós i la Isabel tindrien cura d'un mínim catering que ens permetés sobreviure, sotmesos com estàvem a la pressió de les nostres brillants i importants idees. No recordo exactament els dies, però això passava el mes de juliol.
Els títols de les ponències van quedar establerts d'aquesta manera: Josep Ferrater Mora, «L'intel·lectual i la cultura»; Joaquim Molas, «Llengua i cultura. És la cultura un fenomen lligat a un mitjà d'expressió determinat?, o va unit a un procés de desenvolupament històrico-social?»; Joan Fuster, «Problemes dins les tres grans regions històriques del país: el Principat, Mallorca i València»; Josep María Castellet, «Problemes culturals dins l'Estat espanyol. La cultura i l'intel·lectual català dins el context polític social i cultural peninsular», i Baltasar Porcel, «Projecció cultural de la pròpia societat». No cal dir que en l'enunciat dels títols s'hi veia la mà preciosista de Joaquim Molas
Les postes de sol, a Vallvidrera, són sempre un espectacle prodigiós, viu, tan repetit com inèdit. La muntanya de Vallvidrera, més de tres-cents metres d'altura dominant Barcelona i la mar, s'enfronta terra endins amb una teoria de valls i puigs que se succeeixen, imperiosament verds, fins a les llunyanes i abruptes elevacions del Montserrat. Si el dia és clar, amb aires del Montseny, es veu el monestir montserratí, a mitja muntanya, pàl·lid entre blavor esclarissada. Des d'allí, arriba fins a Vallvidrera, travessant el Vallès, un ample corredor natural, per on baixa el vent rascant els cims vallvidrerencs per estendre's, obert, damunt Barcelona. O pugen les brises marines, bufant carena amunt. Sobre l'esquena de Vallvidrera topen els vents, passen aspres i violents i els ocells lluiten, batent ales, per no ésser arrossegats. O arriba un oratge suau, lleu, sempre fresc. Vallvidrera és lloc ventós.
I aquests vents, amb el seu continu arrossegament de núvols, crea els capaltards i uns cels de ponent de coloracions fabuloses: grisos delicats sobre un blau tènue, de lluminositat taronja; roigs al·lucinats, de pinzellada feréstega; blaus foscos sobre fons de morats a penes insinuats; negres sòrdids, tancats; acumulació de blancs, límpids núvols; caramulls de masses tètriques; cabdells lleugers, esblanqueïts; gases només insinuades... I davant la visió, volta el molí de vent de Mont d'Orsà, pacífic o frenètic, volta.
Vallvidrera, el més apartat barri barceloní, de fet un llogaret separat, al cim del Tibidabo, al qual pujaven una tortuosa carretera i el fatigós traqueig d'un funicular. Garbuix de tronades i pretensioses cases modernistes de jardins embullats, fabricades de maons consumits ja pel sinistre vellutat del verdet. Tàlvegs fondos, d'acàcies i esbarzers. Faldes d'atapeïdes pinedes.
Al sud es dibuixava l'extensa planimetria de la ciutat i la mar diluint-se. Al nord, una successió de valls cada cop més irreals i blavoses fins, a l'horitzó remot, l'abrupta i despullada elevació de la muntanya de Montserrat, com un miratge.
Entotsolat jardí, el de la casa de Carla, les flors i les sargantanes. Les altes tanques, rematades per una historiada reixa en feresta simulació de llances, la llòbrega frondositat de l'heura. De la qual semblava que formaven part les sargantanes, com absorbides per la seva mateixa figuració i color. Ferma heura vinçada, d'un verd mineralitzat.
I les sargantanes excepcionalment grasses, el dors cobalt i escatós, vigilant entre les fulles amb llurs ullets opacs, vidriosa fixesa, petrificada. Mai no vaig endevinar si veient-hi o sense veure-hi. I sempre a l'espera, amb els sentits dilatats, que es posés a prop una mosca o que hi volés l'atabalada papallona. Per atrapar-les amb la seva boca blanca i muda, materialització d'una gelada angoixa.
Vaig veure-la una altra vegada, dues, però aviat va deixar de sortir. I no sé si el que vaig dir-li a Carla ahir, això que escric ara, és una cosa que vaig poder constatar o una conseqüència de les mil equivoques i atemorides notícies que es xiuxiuejaven per Vallvidrera: el rostre de Carla geometritzant-se fins gairebé adquirir una quadratura astecoide; els nervis tibants com si sota la pell, que agafava progressives i grisoses tosquedats de cuir, es nuessin tensos ganglis hipersensibilitzats...
La boca va allargar-se-li, els llavis aprimant-se fins restar en meres línies, esquemàtics musells pisciformes. I sobre el nas sobtadament camús, els ulls eren dos cercles immòbils, velada llur antany brillant superfície. Un inici de balandreig en caminar: el batraci... Les espatlles se li remodelaven i adquirien dimensions excessives.
Carla no va sortir més al carrer. Llavors, augmentaren els comentaris. Ningú no sabia res del cert, jo sofria i no em deixaven veure-la. I tothom, a Vallvidrera, tenia aquella altra consciència de certesa, tan difosa com aclaparadora, emanada pels esperonats subconscients col·lectius: el que motivava el fenomen de Carla eren la maldat, la destrucció, que espiaven darrera l'ordenada aparença del món.
Carla, biològicament retreta a les blasfemes germanors primigènies. En cada cara, en cada ossada humanes, ¿no podem endevinar-hi l'horrible parentiu amb la irracionalitat dels embrionaris universos animals? Homes, dones, infants, anella evolutiva de la rata, del simi, de la cigonya, del moltó, de l'hipopòtam...
Altres indrets de Barcelona: