Oratori de Sant Felip Neri (La Vila de Gràcia, Gràcia)

La iglésia cremada (fragment)

Autor: Joan Maragall i Gorina
Obra: Obres completes 1 [Maragall] (Visions i cants) , 1970
Pàgina: 777

Jo mai havia oït una missa com aquella. La volta de la iglésia
esgalabrada, les parets fumades i escrostonades, els altars destruïts, ausents,
sobretot aquell gran buit negre al fons on fou l'altar major, la solera
invisible sota la pols de la runa, cap banc per a seure, i tothom dret o
agenollat de cara a una mesa de fusta amb un Sant Crist damunt, i un
torrent de sol entrant per l'esgalabrat de la volta amb una munió de
mosques dansant en la llum crua que aclaria tota la iglésia i feia semblar
que oíem la missa al mig del carrer. El sol queia de ple en la mesa de fusta
on el capellà, pobrament ornamentat, celebrava, mentres en el cor, sense
barana, cantaven els altres, arrambats a la paret per a no caure endavant.
Jo mai havia oït una missa com aquella. El sacrifici era allí
present, viu i sagnant, com si el crist tornés a morir pels homes, i altra
vegada en el cenacle hagués deixat el seu cos i la seva sang en el pa i el vi.
El pa i el vi semblaven fets de fresc: l'hòstia semblava palpitar, i el vi, a
l'ésser abocat al calze, a la llum del sol, semblava sang que rajava... Jo mai
havia oït una missa com aquella. I estic ben cert que tots els que érem allí,
davant del sacrifici celebrat en la pobra mesa de fusta blanca, davant del
crist maltractat, que era tot son ornament, entre la pols i la runa i el vent i el
sol que entraven, i sentint encara entorn nostre el rastre de destrucció i
blasfèmia que de tan poc havien passat per aquell mateix aire on ara
tornava a fer-se present el sacrifici, el sentíem com mai l'haguéssim sentit i
ens penetrava amb una virtut nova i actual, com sols poguessin haver-la
experimentada els primers cristians perseguits i amagats en un racó de les
catacumbes, delitant-se majorment entre el perill i la negació, en la
iniciació del misteri redemptor.
I llavores m'assaltà el pensament, el sentiment, de que la missa
sempre hauria d'oir-se aixís, tremolant, i me semblà que després d'oferir el
sacrifici, el capellà se girava de cara a la gent que anaven entrant encara pel
portal sense porta, la gent del carrer, corpresos al passar, de veure al
descobert la celebració del Sant Misteri i aturant-s'hi encantats; que el
capellà —dic— se girava i deia, cridant, a la gentada: «Entreu, entreu, la
porta és ben oberta: vosaltres mateixos vos l'heu oberta amb el foc i el
ferro de l'odi, i ara heus aquí que trobeu a dintre el misteri més gran de
l'Amor rediviu. Destruint la iglésia heu restaurat la iglesia, la que es fundà
per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats... I com ara la vèieu
tancada, enriquida per dintre, emparada pels que hi venien a adormir el seu
cor en la pau de les tenebres, vosaltres, amb la vostra pobresa i la vostra
rebel·lió i la vostra desesperació, n'heu envestit la porta, i en els murs tan
ferms heu obert la bretxa, i us l'heu reconquistada. I a nosaltres, els seus
ministres, heu tornat, amb la persecució, l'antiga dignitat, i a la nostra
paraula l'eficàcia amb la vostra blasfèmia, i al misteri de la sang una virtut
ja quasi desconeguda, amb la sang nova que s'ha vessat en la lluita. ¡Que és
estrany! El foc ha construït, la blasfèmia ha purificat, l'odi al Crist ha
reinstaurat al Crist en sa casa... Aneu-hi entrant, aneu-hi entrant; aquí el
trobareu com encara no el coneixíeu, com Ell és en vida i veritat, com Ell
vol ésser conegut per tots, i sobretot, per vosaltres». [...]