Monument a Raquel Meller (Raval)

Autor: Carles Soldevila i Zubiburu
Obra: La Publicitat (diari) , 1929
Pàgina: 1

No ho entenc (La Publicitat, 20-2-1929)

Primer en un setmanari, després a La Publicitat, han aparegut dues violentes envestides contra Raquel Meller. ¿Em permeteu de dir que, si no pel fons, per la forma no les trobo gaire oportunes?

Fa sempre de mal mesurar els graus de bluff que hi ha en les reputacions mundials. És gairebé segur que tot i la nostra mania de passar per vius – a mi, no! – més de quatre vegades ens hem passat glòries internacionals sense gairebé més altres mèrits que una enorme propaganda.

La Meller no serà "la Duse de la cançó", [...] però tampoc és just de negar-li bruscament i rodonament to­tes les qualitats artístiques presents i pretèrites.

Té  –o ha tingut, puix que fa un parell d'anys que no l'he sentida–  la veu, que, indiscutiblement, és d'un timbre agradabilíssim. Té –o ha tingut–  una dicció níti­da que hem cercat debades en les seves èmules i successores; té uns ulls expressius; té una figura escènica.

Sense dubte aquestes qualitats no són excelses. Però basten per a imposar un mínimum de res­pecte.

¿Que l'heu vista per tres rals al Paral·lel i ara hem de pagar 12 pessetes a la Rambla?

Retret ben extemporani; retret ben català en el sentit perjudicial del mot. Enlloc de queixar-nos d'aquest canvi de tarifes, ens n'hauríem de felicitar. Tots els artistes que han pujat de mèrits o de prestigis, han pujat de preus... ¿Quant vàrem pagar per veure al Tívoli una Sarah Bernhardt invàlida i gairebé espectral? ¿Quant estem disposats a pagar per veu­re la mòmia de qualsevol reputació europea que hagi tingut la precaució de no debutar al Paral·lel?

Tam­bé veig que acusen la Meller de fer-se passar per ca­talana, tot i haver nascut a Aragó. Aquest retret sol m'ha fet agafar la ploma... El trobo d'una inoportunitat tan monstruosa... Però, ¿on som? ¿En qui país ens trobem que hi ha escriptors disposats a renunciar a l'assimilisme més elemental i més incruent?

No tinc el gust de conèixer la senyora Meller i ignoro quins torts pot haver fet als redactors de les dues envestides que co­mento... Perdoneu-me, doncs, si els meus judicis sols descansen en fets públics i notoris. És Raquel Meller qui ha cantat en català a Nova York i qui, vestida de catalana, ha aparegut en les millors revistes dels Estats Units...

No sé com us mireu les coses; però, personalment, no trobo que això sigui un pecat mortal.  Més aviat, goso considerar-ho com un motiu d'atenció i de reverència.

Autor: Jaume Passarell i Ribó
Obra: Homes i coses de la Barcelona d'abans , 1968
Pàgines: 234-235

I encara més. Si en aquest país nostre hi hagués justícia s'hauria d'erigir un monument autèntic —i no pas un ninot mal fet, com ho és el de la Raquel Meller; que és, per mi, una enredada— al senyor Carabén, el patriarca màxim que fou del Paral·lel. Davant mateix del Molino, el senyor Ángel Zúñiga hi féu col·locar el pastitx escultòric de la Meller, de l'escultor Viladomat, el qual, el dia que el va guarnir devia estar de broma perquè no s'hi assembla gens ni mica, prescindint graciosament de les diferències de categoria que hi havia entre l'una i l'altra, i sobreposant tranquil·lament la tradició a l'anècdota circumstancial del monument. L'època que travessem es ximple i els Zúñigas, dels quals en queden molts al país es dediquen, amb un gran entusiasme, a donar-nos gat per llebre i fan impunement de les seves col·locant el que no val la pena damunt del que té solta. I jo, que vaig ésser paral·lelístic dels bons temps d'aquest indret, em permeto la llibertat, ja que no puc fes res més, de dir-ho. Per tradició, doncs, i per categoria, era el senyor Carabén i no pas la Meller el qui hauria de tenir un monument al Paral·lel. Vet-t'ho aquí.

Autor: Àngel Guimerà i Jorge
Obra: Obres completes II , 1978
Pàgina: 1432

A Raquel Meller

Ta veu és dolça, fresca, enamorada.
Si cantessis al bosc, s'aturaria
la font per a sentir-te, i l'ocellada;
si cantessis pel mar, amb goig l'onada
estenent-se a tos peus s'adormiria.

Quan l'home et sent, es diu: «La vida és bona!»
i del cor se li afluixen les cadenes,
i el cel aspira en ton encís de dona.
Mes quan calles, la ditxa l'abandona:
que són més fortes allavors les penes.

Autor: Josep Carner i Puig-Oriol
Obra: Obres completes [Carner] , 1968
Pàgines: 196-200

Auca de la coplejadora

A J. Costa i Deu

Tu que et sents bullir les sangs,
oh jovent, llegeix la història
de la Perla d'Hostafrancs.

D'un civil i una civila
neix un dia la «Pitets»:
cada u per on l'enfila.

No tenia ni una dent,
i ja era presumida
i amb un cert remenament.

El civil bé se'n gloria,
quan es mor d'un constipat
dels que tenen traïdoria.

I la vídua es plagué
a fer l'orni, de portera,
al carrer de Muntaner.

Quan la noia ja té vista,
la lloguen per dur paquets
a casa d'una modista.

I un abril li encén el cos;
i ella es veia un poc d'ulleres
i es posà polsim d'arròs.

Uns quants estudiantets
li parlen en un cinema,
i li treuen la «Pitets».

La seva mare s'enuja,
però, en acabat, li diu:
— ¡Està clar que tot s'apuja!

Un senyor de compromís
li tocava la barbeta,
i acabà posant-li un pis.

Ella un dia va saber
que el senyor que la sopluja
és d'aquells del Comitè.

I com té posició,
sos amics el presentaren,
pagant ell, per regidor.

I com ha de succeir,
presentant-lo la Defensa
el senyor no va sortir.

Mor d'ira, fet un Vesuvi;
la noia desesperada
posa un anunci al Diluvi.

A ca la pentinadora
una bruixa li va dir:
—¿Si et fessis coblejadora? -

I es lliurava als seus destins,
somiant en tot de perles
i un vestit de lluentins.

Dins un cau de mala fama
li ensenyen d'alçar la veu
i també d'alçar la cama.

La fa el mestre deixondir,
i uns subjectes que s'ho miren
i que sempre paguen vi.

Una nit sens cap estel
i amb un griso que cargola
debutà en el Paral·lel.

Feia un gall en començar
i li queien dues pintes
i la gent la va bufar.

Té son cor un cobriment:
torna en si, i es veu en braços
d'una mala fi de gent.

— Tant se val ta sort fatal
—l'empresari fa a sa orella—;
i demà surts en postal. —

Si en cap ànima fa séc
sa veueta esgarriada,
que és humil com un gemec,

al «foyer» té un èxit boig,
perquè és jove i és grassona
i és tan bleda que fa goig.

Per guanyar-se un tendre bes,
els pobrets li donen joies,
però els rics només que tes.

Un d'El Poble Català
li porta un volum de Gorki
per si es vol emancipar.

De sa cambra en el cancell
molts li diuen quatre coses
amb la testa de gairell.

Costa i Deu és un d'aquests
— de La Veu antic repòrter
i l'autor d'uns Pastorets—.

I així En Costa li ha parlat:
—Un pessic, videta meva;
que no ho veu el senyor Prat. —

Li ensenyen un ball novell
dels indis del Titicaca,
i s'aguanta en el cartell.

Son goig un dia estavella
la nova coblejadora,
encara més bleda que ella.

La fascinen les postures
d'un espasa lleig, pigat,
i amb catorze criatures.

Però quan diu a l'espasa:
—Amor meu, passem la mar-
el torero toca l'ase.

Deixa el tauròmac encís,
i de llavores que es migra
per treure el cap a París.

—Ah, senyoreta, jo en sóc
— li diu un dia un subjecte
d'una barbeta de boc—.

Si a l'Olímpia venia,
que és una sala que hi tinc,
compti amb mil francs cada dia.

Doncs, ella que se n'hi va,
duent-se'n només les joies
en un maletí de mà.

Va a una fonda de segona
i diu: —Fill, ¿això és París?
No val pas un Barcelona. —

No té un èxit decidit,
però el setí se li esqueixa
i l'aclamen amb delit.

Acabat, uns tarambanes
li proposen de sortir
i dar un tomb per les «Platanes».

I li varen explicar
que París allò no ho era,
sinó que era Perpinyà.

A la fonda se'n fugí,
i no hi troba l'empresari
ni tampoc el maletí.

La despatxen sense cor:
la veueta que tenia
d'una airada se li mor.

Torna a Espanya: va al darrera
d'empresaris, i li fan:
—Si de cas per «camarera».

—Jo no vull un jou covard
—ella diu—; passi el que passi,
en mon cor batega l'art.—

En qualque festa major
canta en pobles de muntanya:
contra d'ella es fa un sermó.

L'hospital li posa fre:
n'ix un dia geperuda
amb la pena a coll-i-be.

Fins que ara viu a Terrassa
i surt al carrer, de nits,
i crida la gent que passa.

Autor: Manuel Bertran i Oriola
Obra: Obra poètica [Manuel Bertran i Oriola] , 2006
Pàgina: 313

A la font del Paral·lel de la Raquel Meller

Ai,
Raquel!
¿Com t'ho podies
pensar
que et trobaries
en pedra i aigua
per cantar,
eternament
i graciosament,
amb unes llàgrimes tan dolces
que el poble se les beu?
¿Com t'ho podies
pensar,
Raquel?

Autor: Sempronio (Pseudònim de Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs)
Obra: Barcelona era una festa , 1980
Pàgines: 65-66

L'època del cuplet no és ben bé la meva. Quan amb la clau i el duro a la butxaca vaig irrompre en els medis frívols, el cuplet havia ja perdut molt del seu llustre. La cupletista havia deixat de ser un personatge mític, l'encarnació del mal, la perdició dels caps de casa. És a dir que els records més vius que de les cupletistes conservo corresponen a la meva infantesa, quan els periòdics i les converses anaven plens de les dites i les fetes de la Chelito, de la Goyita, de la Niñón, de l'Adelita Lulú i d'altres estrelles del gènere.

Molts cops, estrelles fugisseres. En altres casos, astres de fulgor permanent, com per exemple Ra­quel Meller, la Raquel, a seques, com se l'anomenava correntment. Fou una persona amb llegenda. En els seus darrers anys jo la veia pels meus barris, solitària. Ningú no hauria dit que aquella dona xaruga, mal pentinada i mal vestida, amb els peus estrafolàriament abrigats amb uns mitjonets, que prenia un cafè amb llet al bar Bauma del xamfrà de la Diagonal amb el carrer del Rosselló, ningú no li hauria sospitat un passat d'artista glo­riosa, que havia fet tronar i ploure a tot el món. Vivia en un àtic gairebé sobre el cafè, sense cap més companyia que la dels seus gossos i la dels coloms que acudien en quantitat al terrat atrets per les veces que la mestressa, generosament, els espargia.

Una vegada vaig trucar a la seva porta, amb un pom de violetes. En agafar les flors, va cantussejar el famós cuplet. Va destriar del pom una violeta i me la va posar al trau. Puc ufanar-me que hagués cantat un dia exclusivament per a mi una de les cançons que més van contribuir a la seva celebritat. Poc abans l'havien ressuscitat artísticament els Vienesos, incorporant-la a una de llurs revistes. El director Arthur Kaps, que tingué la idea, em deia:

—Tothom m'aconsellava que no m'emboliqués. «És una dona intractable», afirmaven. Doncs bé, es porta com un àngel i no he tingut amb ella ni el mes lleu incident.

Devia ser la serenitat filla dels anys. En la seva jovenesa, la Meller semblava inseparable de l'escàndol. Els seus cops de geni alimentaven les seccions de potins de la premsa. No tenia pèls a la llengua i manifestava rotundament les seves opinions. Recordo que un periodista va preguntar-li quina actriu admirava més i ella va respondre, sense embuts:

—Raquel Meller.

Naturalment que per aquells dies tenia el món als seus peus. Era rica, admirada i festejada a tot Europa i a Nord-amèrica. A Barcelona no se la veia ja gaire, però l'absència no havia escrostonat ni una mica la seva anomenada. Una de les discussions clàssiques de les nostres tertúlies era l'edat de la Raquel. Quants anys tenia?

Autor: Santos Albiesa
Obra: El llibre del cuplet català , 1929
Pàgines: 24-25

El noi de la mare

 

I

 

La jove esposa alegre i afanyosa

prepara la robeta del fillet,

somniant amb gran deliri des del dia

que en ses estranyes verges es mogué.

Ja el veu amb sa carona tan rosada

amb ses manetes blanques com la neu,

i fins hi ha cops que creu un crit sentir-ne.

I resta allí embadalida

gronxant-ne un xic el bressol,

i amb joia ja taral·leja

l'antiga i bella cançó.

 

Tralarà, la, lara, la , lar alà.

 

II

 

Ja el nin fa quatre mesos que a la vida

un jorn de primavera n'arribà;

la mare, no cal dir-ho, n'és joiosa

i riu tot el sant dia sens parar.

el besa amb gran anhel i l'amanyaga,

l'estreny contra son pit amb dolç afany

i si per pocs moments del fill s'aparta

un crit que creu sentir la fa tornar.

I resta allí embadalida

gronxant-ne un xic el bressol,

i amb joia ja taral·leja

l'antiga i bella cançó.

Què li darem a n'el noi de la mare

què li darem que li sàpiga bó?

Panses i figues i anous i olives

i una plateta de mel i mató.

 

III

 

Poc menys d'un any passà de lo que conto

quan ne caigué malalt el bell infant:

del bressolat la mare apesarada

no es mou ni nit ni dia del capçal.

Mes l'angelet, pomell de roses blanques,

al cel amb sos companys se n'entornà;

la pobra dolorosa creu encara

sentir-ne el crit del seu fillet aimat.

I corre i queda gelada

al veure buit el bressol;

n'arrenca un plor, doncs recorda

l'antiga i bella cançó.