Estació de França

Autor: Andreu Martín i Farrero
Obra: Barcelona tràgica , 2009
Pàgines: 169-170

El tren procedent de Mataró va entrar a l'estació de França a les 8:34, amb quatre minuts de retard. Es va aturar a la via u, esbufegant i llençant un vapor dens i brut en totes direccions que creava una boira densa de l'interior de la qual sortien els passatgers.

Un d'aquests passatgers no era gaire alt i anava vestit amb un lleuger vestit de lli de color cru, corbata de llaç, gorra de quadres i botes còmodes per caminar pel camp. Duia un bigoti abundant i una barba molt ben retallada, en punta. Tenia cinquanta anys justos, mirava directament amb ulls tendres i fràgils, caminava amb una certa fatxenderia, potser per compensar la seva curta alçada, i es deia Francesc Ferrer i Guàrdia.

Li va sortir al pas un jove, més alt i prim que ell, de vestit fosc de ciutat i de moviments continguts que semblava que dissimulaven una energia desbordant que fàcilment podia convertir-se en violència. Era Miquel Villalobos Moreno, un col·laborador del pedagog.

Els dos homes es van parlar primer amb una mirada d'intel·ligència. Les ninetes van fer un ball dedicat a dos homes que es van aturar molt a prop d'ells. L'un, amb ulleres, buscava a les butxaques de la jaqueta alguna cosa que no trobava. L'altre, alt i cepat, amb cara de pagès, badava llegint, potser lletrejant, les inscripcions que ostentava la locomotora. Eren policies, sens dubte.

Autor: Joan Margarit i Consarnau
Obra: Barcelona amor final , 2007
Pàgines: 199-200

Estació de França (1946)

Vas tornar de la guerra amb un barret
petit de tela caqui militar:
del dret, de soldat ras, de l'inrevés
amb els galons d'oficial.
Vas fugir cap a França quan en Líster
anava afusellant els desertors
pels camps i pobles vora la frontera,
i et vas salvar fingint que eres tinent
de voladures a la retirada.
Jo tenia tres anys quan vas tornar
del penal de Santoña.
La tendresa t'havia abandonat:
com el país sencer,
t'anaves convertint en un feixista.

Anaves a Girona a treballar
en aquells trens tan lents de la postguerra.
Feies obres senzilles: era el temps
de la manca de ferro, construïes,
amb murs de totxo i voltes de maó,
cases de pescadors als petits pobles
dels quals parlava en Pla, frescos i nets
com les lluents escates d'aquells peixos
que emplenaven les barques a l'albada.

Cada dissabte el tren duia retard
i s'anava fent fosc sota la volta
de ferro i vidre a l'Estació de Franca,
amb l'olor de carbó de les andanes
i el mostrador mullat de la cantina.

Des de lluny, ella i jo et reconeixíem
entre els vagons, el fum i la gentada.

Ara m'estic mirant els trens i andanes
amb els ulls envellits d'aquell infant.
On s'acaba la volta hi ha la nit
tan fosca com les nits de la postguerra.
El rellotge groguenc damunt les vies
marca l'hora del tren de la mort,
al qual puges avui amb el barret
militar del cantó oficial
per volar els ponts durant la retirada
d'un temps que mai no ens tornarà a buscar.

Autor: Lluís Llach i Grande
Obra: Memòria d'uns ulls pintats , 2012
Pàgines: 154 i 155-156

Per a en David i per a mi, l'estació de França formava part del nostre paisatge de cada dia, i els vèiem arribar a centenars, milers, colles senceres de famílies que fugien dels llocs on els militars rebels havien guanyat. Les dues grans boques de l'estació els amollaven a glopades, a mesura que els trens acabaven el trajecte. Els nouvinguts miraven bocabadats les columnes, les escultures, els miralls i aquelles dimensions del sostre, que tant els sorprenia. [...]

Allà, palplantats, esperàvem que el tren i l'atzar decidissin la porta que s'aturaria davant nostre, de la qual baixarien els fugitius amb aquella mirada tan desemparada als ulls. Famílies senceres, però sobretot dones, criatures i vells. No calia pre­guntar si eren refugiats, l'espant els marcava les faccions. Descendien tímids, caminaven amb passos imprecisos, fent tortes mentre miraven aquelles estructures metàl·liques que cobrien les vies i que els voleiaven pel damunt, com estranys monstres mecànics. Nosaltres ens presentàvem procurant que entenguessin que érem allà per ajudar-los i dur-los als espais que la ciutat havia preparat per acollir-los. No era gens fàcil, semblava que no s'ho podien creure. Jo imagino que durant la fugida precipitada devien haver previst el pitjor, dormir al carrer, bus­car feina a canvi d'un rosegó, demanar caritat, i heus aquí que dos jovencells ben plantats i amb un somriure encisador, no ho dubti, els donaven la benvinguda disposats a resoldre alguns dels seus problemes més immediats. Això feia que sovint ens abracessin mig plorosos i agraïts. Nosaltres, desconcertats, corresponíem com podíem, ennuegats per unes emocions que ens eren desconegudes. Li puc testimoniar que, entre els barcelonins, va néixer un moviment de solidaritat espontani i, ateses les circumstàncies, penso que generós i civilitzat. Tanta gent s'hi va implicar, que va acabar per convertir en realitat un eslògan que fou molt popular: «Cap refugiat sense sostre».

No oblidaré mai els primers que vàrem arreplegar. Arribaren a les deu del matí d'un diumenge, venien cansats de viatjar durant tot un dia i mig. La màquina de tren, com en una pel·lícula del Keaton, llançà l'últim esbufec de fums i sutge da­munt de nosaltres, que esperàvem estoics a l'andana amb un somriure de benvinguda preparat. Quan es va obrir la porta davant nostre vam veure les cares de cinc aragonesos que dubtaven a baixar aquells graons altíssims mentre miraven arreu amb ulls astorats. Envoltant-los i en desordre, hi havia un fotimer de paquets, maletes i farcells. Nosaltres, atabalats i apressats per ajudar-los, engrandíem encara més la seva confusió. No entenien que érem allà per assistir-los i es malfiaven de passar-nos les pertinences, que nosaltres assenyalàvem amb gestos confiats. Finalment baixà una dona, sens dubte la que manava: Maria, ens va dir que es deia, d'uns trenta anys, mo­rena, alta, ben plantada. Darrere seu i engavanyant-se amb els maleïts paquets anaren caient a l'andana tres criatures. Una nena d'uns deu anys i dos germans més petits. I quan crèiem que la baixada de maletes revellides i farcells s'havia estroncat, aparegué un home eixut que vorejava els seixanta, el pare de la Maria.