Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A principis del segle XX, totes les grans ciutats europees volien un Ritz, com el fundat el 1898, per l'hoteler suís Cèsar Ritz a París. Barcelona no tingué el seu Ritz fins al 1919. L'hotel, a banda de ser durant anys, un dels de més prestigi de la ciutat, al llarg de la seva història ha acollit actes culturals de gran relleu. Així, abans de 1939 va ser centre de les activitats del Conference Club, amb la vinguda d'importants personalitats de les lletres com Andre Maurois. Després de 1939, s'hi va començar a celebrar la festa del premi Nadal d'Editorial Destino, la nit de Reis. A partir del 1968 també s'hi proclama el guanyador del premi Josep Pla.
Situats al seu davant o si hi tenim accés al seu interior podem servir-nos de la lectura d'una evocació de Miquel Batllori que vivint molt a la vora del solar, ens descriu com es va anar construint l'hotel i el moment de la inauguració amb la presència del rei Alfons XIII, amb una sucosa anècdota; dues anotacions de dietari de Marià Manent que raporten la vinguda de Paul Valery a Barcelona i una altra de Ferran Soldevila que documenta una conferència que hi va fer el 1936.
Jo sé com es va anar fent el Ritz. El solar havia estat primer un teatre de mala mort que era dels amos del Canari de la Garriga, una taverna posada allà perquè hi recalessin els qui sortien del teatre popular del davant. Per això, quan es va fer l'hotel, els deien, amb una broma prou grollera, «can Ritz i can Rots». Nosaltres, la meva germana bessona i jo, ens divertíem molt, quan aquell terreny servia per a exercicis militars, veient com els feien els soldats; ens ho miràvem des de les nostres cadiretes petites posades al balcó de casa, al carrer de Llúria, 21. El Ritz encara era un solar quan vam marxar a Sant Gervasi l'any 1916.
El Ritz es va obrir com a hotel l'any 1919, però no el van voler inaugurar solemnement fins que hi anés un gran personatge. Així va ser quan l'any 1922 arribà el rei a Barcelona i, com que no hi tenia palau propi, s'hi allotjà.
En aquell moment va venir aquí el primer ministre Sánchez Guerra, que, distanciat de Maura, havia d'aliar-se o bé amb els reformistes o bé amb els de la Lliga. L'any 1922, el Ministeri estava en un moment feble, i Sánchez Guerra va aconsellar al rei que fes el primer ball amb una noia catalana. Don Alfons, que coneixia molt bé les dones, es va fixar en una noia guapíssima, íntima amiga de la meva germana Conxa que encara viu a Sevilla, amb noranta-set anys al damunt. La Núria Rusiñol, recordo que era una de les noies més maques que mai hagués vist. Era filla de l'Albert Rusiñol (el germà d'en Santiago), industrial, i un prohom de la Lliga Regionalista. En llegir la notícia del ball, al diari, la meva germana va agafar el telèfon per felicitar-la i va tornar al menjador sense poder parar de tant riure. La meva mare li va dir: «¿Por què ríes tanto?» I ella contesta: «Porqué Nuria me ha contado lo que ha pasado.» Tot seguit va contar-nos que, després del ball, una noia molt lletgeta va acostar-se al rei i li va dir: «Señor, habéis bailado con la chica más separatista de Barcelona.» Davant d'això, el rei va respondre, ràpid: «Pues cuando bailaba conmigo no lo parecía.»
8 maig [1933]. He parlat amb Paul Valéry quan tot just arribava de Madrid, on ha assistit a la Conferència Internacional sobre l'esdevenidor de la Cultura. Amb expressió àgil, sempre adaptada als jocs precisos i delicats del seu pensament, m'ha fet conèixer les seves impressions sobre la primera reunió d'homes de diversos països encaminada a obtenir una defensa eficaç dels alts interessos de la Cultura.
«Cal agrair —m'ha dit— al Govern de la República espanyola les facilitats que ha donat per a la celebració d'aquesta assemblea. És el primer assaig interessantíssim d'una empresa nova, l'embrió d'una obra que pot donar grans fruits si, com espero, és ben acollida a Ginebra, i si no s'accentuen els perills que amenacen una col·laboració sincera entre els esperits selectes d'arreu del món. [...]
A través de les altes cortines s'endevinava la llum viva del sol de maig. Valéry em mirava amb els seus ulls clars, però també misteriosos, el monocle lluentejant-li damunt la vesta, el cabell caigut, com sempre, a la banda dreta del front, amb una lassitud una mica rígida.
Després em parla dels seus «assaigs melodramàtics», que comentarà al Conferentia Club.
«En aquests assaigs em proposo —diu— crear la impressió d'una mena de religiositat tota intel·lectual, donar a l'intel·lecte, a través de les formes antigues que ho dissimulen tot, com una aurèola noble i sagrada. En una de les escenes és evocat un temple bastit pel miracle del cant. Jo hauria volgut que els dansaires tinguessin un gest sobri, gairebé litúrgic. Però vaig haver d'utilitzar una companyia de ballet rus, que és sempre una companyia de ballet rus. Al seu director va acudir-se-li que el temple, en lloc d'ésser bastit per intervenció dels déus, s'alcés dels moviments combinats, però alarmants, dels dansaires: aquests manejaven uns enormes bastons de sis metres de llargària, amb perill de lesionar algun espectador. Després van comparèixer unes Muses d'una lletjor terrible. I allí on jo hauria volgut els moviments nobles, lents, retinguts, d'un benedictí, dansava una mena de galifardeu, amb increïbles salts i gambades.»
Paul Valéry es refereix, finalment, a la lectura que demà donarà als Amics de la Poesia. «Llegiré i comentaré poemes meus —diu—. A Barcelona obtindreu de mi una cosa que no m'agrada fer i que no acostumo a fer mai.»
I s'acomiada, amb 1'aire una mica cansat, però amb un somriure.
B., 8 maig [1933]
Conferència de Paul Valéry. A l'Hotel Ritz. Ple. Però no se'l sentia prou, o, millor dit, no es percebien distintament sinó alguns mots. La gent ha començat a distreure's, a enraonar en veu baixa, a desfilar. Feia angúnia. I ell, tanmateix, queda molt bé de gest, d'entonació. Veu pastosa, molt agradable. Es gairebé tot el que en podria dir. Més aviat podria parlar del públic i de la gran abundor de dones boniques. L'Escola de Bibliotecàries hi era gairebé en pes. Sense adonar-me'n m'he assegut al costat de la senyoreta P., que estava exquisida.
B., 14 març [1936].
Ahir, conferència al Conferentia Club, al Ritz. El pensament anterior hi lliga. Anava molt ben preparat. Però temia agudament, no sense motiu, les meves falles físiques. No em va fallar res. I la conferència ha estat un èxit. La sala era gairebé plena, i ho hauria estat del tot si s'haguessin repartit les targes amb més temps, i si jo n'hagués fet circular alguna (no n'he donada cap). La mica de conversa al hall del Ritz, amb la gent de la Junta i altres personatges, em va anar molt bé: em va disposar perfectament per a la conferència. I diu Carles que molts conferenciants, per exemple Maurois, no hi volen saber res, i s'aturen just un moment per saludar.
Entràvem a l'hotel Ritz. Al saló de ball tocaven un moderato cantabile agradable. Jo escoltava les meves passes damunt les catifes de colors vivíssims, escarlates i verds. Les meves passes eren tan silencioses com la meva figura en els miralls de les parets. Damunt les taules dels salons, els rams de roses, de clavells, de zínnies, de calèndules, eren oberts, sense lluir, en el seu lloc, comunicatius i en silenci, com una imatge estricta de tota l'elegància. I el doctor Castro:
—El vescomte de Güell. Blai Bonet.
—Encantat.
Una senyora amb el vestit de nit rosa i plata passada agafada del braç d'un senyor enorme que duia cadena d'or damunt la panxa.
En el vestíbul, els escriptors vestits de gris, democràtics, obscurs, parlaven.
La conferència de Vicente Aleixandre fou sobre el tema de l'amor. Aleixandre també llegí els seus poemes. En el vers final de cada poema, aixecava el braç, el cap, mostrava les dents, somreia, amb una elegància plena de sentit.
Davant meu, una senyora amb un capell estrany i rosa aplaudia lentament, sense treure's els guants de camussa negra. La sala estava impregnada de perfum car, el perfum de Conferencia Club.
Al meu costat, un senyor:
—Jove.
—Què.
—Aquest poeta es solter, oi?
—Sí. Solter.
—Ja deia jo...
Les senyores demanaven autògrafs a Vicente Aleixandre. I els escriptors grisos, democràtics, obscurs, eren ancorats, de bell nou, al vestíbul, parlant com si desitgessin tenir importància.
Carles Soldevila, com un lliri al qual constantment canvien l'aigua i l'aspirina, com un home que s'ha purgat aquella mateixa tarda, donava la mà, indolentment, als senyors, una mà que, ara no sabria dir per què, devia fer una íntima, seca, tardoral olor de talco;
Altres indrets de Barcelona: