Tomba de Santiago Rusiñol (Montjuïc)

Autor: Santiago Rusiñol i Prats
Obra: Obres completes II (Impressions i paisatges; Anant pel món; Fulls de la vida) , 1976

Màximes i mals pensaments

CXX
Els homes que fan el bé per cobrar-se'l a l'altra vida són usurers de la seva ànima.

CXXXIX
Dues coses que molesten molt a la vida són els crits dels infants i el silenci dels vells.

CLXI
L'Església té dues grans formes: l'amenaça i l'esperança. Sense el càstig no hi anirien els dolents, i sense el premi no hi anirien els bons. El qui dubta és carn de purgatori.

CLXXVIII
Si els jueus anessin al cel, comprarien els núvols a fiar i acapararien la pluja.

CLXXXIII
No hi ha cap drama tan emocionant com la lectura d'un testament. I això que no hi ha el protagonista.

CXCIX
No hi ha pitjor mort que la de la vellesa. Els joves es moren molt de pressa. Els vells són condemnats a mort que esperen l'hora.

Autor: Prudenci Bertrana i Comte
Obra: El Rossinyol que jo he tractat dins Obres completes , 1965

Amb Rusiñol perdíem l'últim gegant de la trilogia que, com robustes cariàtides, sostenien el teatre català. Havia mort Guimerà, el tràgic; havia mort Iglesias, el sentimental, i amb Rusiñol moria l'humorista. Potser havia mort quelcom més: potser havia mort també l'últim representant d'uns lluitadors per vocació, d'uns herois que posaven generosament, sense reserves, tots els minuts de la seva vida al servei d'un ideal, ideal que llavors encara no era productiu ni portava a les satisfaccions que procura un càrrec enlairat, sinó únicament a les de la pròpia consciència. Moria també l'últim bohemi, l'últim fanàtic de la bellesa, l'últim filòsof rialler, l'última de les nostres celebritats d'aspecte apostòlic i entranyable, com ho eren Guimerà i Iglesias, gegant també corporalment, albirable des de lluny, a qui el nostre poble veia passar amb respecte i veneració com una senyera.