Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El pont de Sant Agustí comunica la plaça Independència amb el final del carrer de l'Argenteria a l'alçada dels Quatre Cantons. Des d'aquest pont es pot contemplar la imatge més típica de les façanes de les cases de l'Onyar. Edificacions que es caracteritzen pels seus colors terrosos, cremes, rosats i grocs i que foren construïdes sobre les restes de l'antiga muralla fluvial durant els segles XVII a XX. L'any 1983 van ser restaurades pels arquitectes Josep Fuses i Joan M. Viader. Podem servir-nos de diferents textos per a fer-hi lectures: un sonet de Josep Tharrats dedicat al riu; un fragment de Ciutat petita i delicada, de Jaume Ministral i Masià que narra els efectes del "fred negre" motivat per les boires denses i un altre fragment de Delictes d'amor, de Maria Mercè Roca que tracta del retorn al pis de la mare per part del protagonista després d'arribar de Bangkok on ha anat a practicar la pedofília.
L'Onyar
Tu furtares la lluna en una nit
d'hivern, riu de Girona. Oh malefici!
El silenci de l'urbs et fou propici
i eres talment dins la foscor engolit.
La lluna va morir en ton propi llit
com un anyell menat al sacrifici.
Del cel nocturn s'obria un orifici
que traspuava sang de l'infinit.
Robador fluvial del sacre argent
d'una nit de hieràtics sortilegis,
¿quina ira precipita ton corrent
que sembla que en les ombres et rabegis
i dins el clos de la ciutat silent
degenern en roncs els teus arpegis?
A l'hivern, la Ciutat quedava garrotada pel que allí s'anomena "el fred negre". Les boires que pugen del riu estoven les lloses de pedra i els carrers suen humitat gelada. La nit és tètrica al ple de l'hivern. La tramuntana talla com un ganivet i s'esmuny per totes les escletxes. El fred penetra a les cases i les converteix en una gelera.
Desgraciat del que per feina o perquè vol anar al cinema li cal travessar els ponts... fins les voreres del riu estan fetes un glaç i més d'un captaire ha quedat mort quan només li mancaven dues passes per acabar de passar el pont de Sant Agustí, el més remaleït per la tramuntana.
La gent es tanca i s'arredossa al menjador. Allí no hi ha fred perquè hi ha braser, perquè es va estorar i perquè entre avis, pares, fills, néts, minyones, veïns i amics, a vegades trenta, quaranta persones, sempre hi són en un menjador.
I pobre del que ha d'anar a una habitació a cercar un mocador de butxaca. Pobra de la minyona que fa el sopar. Pobre del que puja l'escala. I més pobre encara el que ha de sortir a la galeria on sol haver-hi l'excusat, de cara al riu, de cara al Pirineu... Les pitjors pulmonies de la Ciutat Petita i Delicada s'han arreplegat una nit de desmanegament de ventre. Misèries de la vida.
El pis fa una mica de pudor de tancat però és impossible tenir la finestra oberta gaire estona per la humitat que puja del riu, que a aquesta hora de la matinada centra a dintre els ossos. He vingut a peu, de pressa, passant pels carrers solitaris —ni una ànima, només un cotxe al carrer Migdia i una ambulància que descarregava un malalt a la clínica—, els llums dels aparadors de les botigues apagats, excepte, evidentment, els de casa, que mantinc encesos tota la nit i que he recordat que, encara que la meva mare sigui morta i sembli que tot s'hagi d'aturar, hauré de decorar de Nadal d'aquí poc. Quin contrast, aquesta nit tan freda i quieta amb la nit calenta de Bangkok, amb aquells carrers tan plens de gent, de llum, d'olors i de vida a cada cantonada. Aquí, en canvi, al pany de paret de sobre el riu que fan les cases de l'Argenteria no hi ha ni un llum encès i l'aigua a penes es mou a sota la claror dels fanals del pont —hi haurien de posar, com al Chao Phraya, aquelles barquetes amb flors, espelmes i fanals de colors que feien sospirar de tan precioses que eren i que em feien venir ganes d'estar amb la Francina—. En canvi aquesta aigua severa i fosca em fa pensar en la mare morta, i em va bé perquè ni que sigui a còpia de repetir-m'ho m'ho vagi creient una mica. No m'he pogut estar més a casa, amb la nota de la meva germana als dits, i he decidit venir al pis de la mare a esperar que sigui de dia per trucar-li i dir-li que ja he arribat, cosa que em produeix un malestar terrible. Per no despertar els veïns he pujat a peu: l'ascensor és molt vell, s'engega a batzegades i fa molt de soroll. He posat la clau al pany a poc a poc, he obert la porta i l'he tancada amb molt de compte, i quan he sigut a dins m'he adonat que les cames em tremolaven i el cor m'anava molt de pressa. Tenia por. Sí, és absurd, però estar-me aquí tot sol ara que la mare és morta em fa basarda. He anat encenent tots els llums i amb la claror han anat apareixent els objectes i els mobles de tota la vida, coneguts i tranquil·litzadors, i m'he sentit millor.
Altres indrets de Girona: