Editorial Planeta - 2000 - Barcelona
El pis fa una mica de pudor de tancat però és impossible tenir la finestra oberta gaire estona per la humitat que puja del riu, que a aquesta hora de la matinada centra a dintre els ossos. He vingut a peu, de pressa, passant pels carrers solitaris —ni una ànima, només un cotxe al carrer Migdia i una ambulància que descarregava un malalt a la clínica—, els llums dels aparadors de les botigues apagats, excepte, evidentment, els de casa, que mantinc encesos tota la nit i que he recordat que, encara que la meva mare sigui morta i sembli que tot s'hagi d'aturar, hauré de decorar de Nadal d'aquí poc. Quin contrast, aquesta nit tan freda i quieta amb la nit calenta de Bangkok, amb aquells carrers tan plens de gent, de llum, d'olors i de vida a cada cantonada. Aquí, en canvi, al pany de paret de sobre el riu que fan les cases de l'Argenteria no hi ha ni un llum encès i l'aigua a penes es mou a sota la claror dels fanals del pont —hi haurien de posar, com al Chao Phraya, aquelles barquetes amb flors, espelmes i fanals de colors que feien sospirar de tan precioses que eren i que em feien venir ganes d'estar amb la Francina—. En canvi aquesta aigua severa i fosca em fa pensar en la mare morta, i em va bé perquè ni que sigui a còpia de repetir-m'ho m'ho vagi creient una mica. No m'he pogut estar més a casa, amb la nota de la meva germana als dits, i he decidit venir al pis de la mare a esperar que sigui de dia per trucar-li i dir-li que ja he arribat, cosa que em produeix un malestar terrible. Per no despertar els veïns he pujat a peu: l'ascensor és molt vell, s'engega a batzegades i fa molt de soroll. He posat la clau al pany a poc a poc, he obert la porta i l'he tancada amb molt de compte, i quan he sigut a dins m'he adonat que les cames em tremolaven i el cor m'anava molt de pressa. Tenia por. Sí, és absurd, però estar-me aquí tot sol ara que la mare és morta em fa basarda. He anat encenent tots els llums i amb la claror han anat apareixent els objectes i els mobles de tota la vida, coneguts i tranquil·litzadors, i m'he sentit millor.
La que m'he comprat —una Procam platejada, la més cara— és segons m'ha dit la dependenta la que té una definició més bona, que és el que vull. He comprat cinc rodets —que continuen essent, com abans, proporcionalment, molt més cars que la màquina— i quan he fet la ronda a les botigues —Santa Clara, carrer Nou i Ultónia, com cada matí des de fa anys, saludant les mateixes persones, però ara amb l'ànim intranquil perquè a tot arreu em sembla veure la nena del balneari—, he aprofitat per retratar tots els aparadors des del carrer per començar a pensar, tot i que encara falten dies, en les decoracions de Nadal. Jo sempre m'he decantat per uns ornaments molt sobris, que siguin elegants, un únic color —l'any passat vaig jugar amb tres tons de blau i el resultat va ser impactant— i materials tan nobles com sigui possible: es tracta de participar en la festa consumista del Nadal oferint, però, un espai d'una certa bellesa.
Soc, diuen, el millor petit comerciant de l'any de tot Europa; jo, que només tinc tres sabateries en una petita ciutat del sud del continent; sabateries modernes, sí, però que no han deixat mai de tenir l'empremta d'un negoci familiar. M'agafo el premi com un reconeixement a la constància i a la innovació, a l'esforç que vaig fer de convertir la botiga que vaig heretar del pare, Calçats Besora, en Besora Sabaters, un nom que avui dia, sense menystenir els altres botiguers del ram, és un referent obligat més enllà de Girona. Si Brussel·les em premia és també perquè des del primer moment he arriscat apostant en aquesta ciutat petita per una qualitat excel·lent i uns productes especials, mentre que els altres botiguers competidors es limitaven a oferir els models i les marques que tenien, pel seu preu, una sortida molt més còmoda i menys arriscada.
Per celebrar-ho he portat cava i una safata de rebosteria a la botiga de Santa Clara; demà ho faré a la Júnior i a la tarda a la botiga nova. Les dependentes se n'han alegrat i se les veia orgulloses; de fet, el premi també és una mica seu, perquè trio amb molta cura el personal de casa. Són, en general, noies i dones que no s'acosten al perfil de dependenta, actual, aquestes noies tan primes i pintades que fa la sensació que estan sempre més preocupades pel seu físic —pels seus cabells, que es toquen constantment i per les seves ungles, que es vigilen sense parar— que no pas per les necessitats dels clients; són aquestes noies que diuen: «no me'n queden», o «m'han d'arribar», com si la botiga fos seva, i que en comptes de mirar el gènere o el client baden mirant el carrer per darrere els vidres.
Sortint de l'Hotel Lis he entrat a la Bookhouse, una llibreria del carrer Silom, al primer pis d'un edifici de botigues. M'hi he sentit bé perquè l'ambient era tranquil, la música passava desapercebuda i la gent que hi havia —gent del país i alguns turistes especials, evidentment sense bermudes— parlava fluix i fullejava els llibres amb molt de respecte, alguns fins i tot amb devoció. I hi he trobat, curiosament, un volum en anglès del Typhoon, de Conrad. Després del sopar d'ahir al Lord Jim's sembla que aquest autor em persegueix; no he tingut cap dubte a quedar-me'l perquè aquest llibre em porta sempre un record de quan tenia onze o dotze anys —mira si en fa de temps i no m'ha abandonat mai del tot—. Quan el germà del meu pare vivia —era quasi vint anys més gran que ell, i semblava més el nostre avi que el nostre tiet—, ens feia acompanyar-lo sovint, a la meva germana i a mi, a Can Geli. En entrar ens deia: Trieu vosaltres mateixos el llibre que vulgueu, i durant una bona estona el perdíem mentre nosaltres passàvem meravellats, molt lentament, reverents, per entre els passadissos fets d'estibes de volums que s'aguantaven en un equilibri molt precari i que sempre semblaven tots a punt de caure. Jo em descuidava de seguida de la meva germana i sentia un dolç mareig, un nerviosisme de no saber què triar, perquè ho volia tot, totes les aventures, sentia que els herois de Stevenson, Conrad, Homer, Conan Doyle, Scott o Poe em cridaven; me'ls volia endur tots i sabia que no podia ser. I incomprensiblement, jo que fins aleshores mai no ho havia fet —ni ho vaig tornar a fer tampoc mai més—, com si una veu a què no em pogués negar m'ho hagués manat, mentre tenia a les mans una edició d'Ivanhoe força luxosa, que havia decidit quedar-me, em vaig posar a sota el jersei un volum del Tifón, de Conrad. Ningú no em va veure, vaig sortir de la llibreria enravenat, les cames tremoloses i amb un nus a la gola, i aquella nit, pensant que a casa me'l podien trobar i saber que l'havia robat, me'l vaig llegir tot d'una tirada i a la matinada, amb la imaginació absolutament exaltada —corprès el meu esperit de nen per la història del vapor Nan-Shan i del seu capità, que ha de lluitar contra els elements de la natura i els motins dels xinesos—, i amb uns remordiments fora de mida que se'm menjaven, vaig llençar el llibre al riu per la finestra del vàter, alhora que em jurava que a partir d'aleshores aprendria a controlar els meus impulsos. I ara jo era a Bangkok —sortia de l'Hotel Lis, al Patpong, d'alliberar els meus impulsos per després poder-los tornar a controlar quan seré a Girona— i fullejava el Typhoon al Writer's Bar de l'hotel, molt emocionat, fruint com una criatura, encantant-me en les il·lustracions fetes a ploma de vaixells de vapor i vela, com el Nostromo de la Júnior, amb tota la seva magnífica estampa. He demanat un armanyac a la salut de Conrad i me l'he anat bevent a poc a poc: sentia a dintre meu, com molt poques vegades he sentit, una felicitat tan rodona que estava a punt de plorar. No he pogut resistir la temptació de mirar el dibuix que ha fet la nena a la llibreta, la seva casa dels esperits benefactors, i el contorn de les seves manetes i l'empremta de la seva boca vermella de sucre. I he tingut molt clar el que faré demà: quedar-m'hi tota la nit i fer-li fotos. Fotografiar-la per endur-me-la, per conservar la seva imatge, tot i que sigui assumint el risc de tenir una prova del que he fet. I dormir amb ella, renunciant al luxe i la netedat de la meva habitació, per portar a terme totes les meves fantasies.