Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Antigament formava part de la Via Augusta romana i fins al segle XII va ser la via principal d'entrada a la ciutat per la banda nord. La notícia documental més antiga fa referència a l'illa de cases que comença el número 6: l'any 1333, casa que pertanyia a l'Administració dels Aniversaris de la Seu, la qual l'havia cedit en usdefruit a un paraire de Girona, Pere Fon. Se suposa que l'alçament del carrer es va fer a mitjans del segle XVIII. Una antiga creença diu que el rei Martí l'Humà va néixer a la casa número 1 d'aquest carrer i d'aquí li prové el nom. Dos testimonis de la vida gironina de diferents generacions, Aurora Bertrana i Rafel Nadal, ens faciliten els ressons del record.
No recordo exactament, potser no ho he sabut mai, el motiu que va impulsar els meus pares a deixar la Rodona, de Santa Eugènia, i traslladar-nos a la Pujada de Sant Martí. La Pujada de Sant Martí era —i encara ho és— un carrer estret i gris, d'horitzons migrats i claror escassa.
L'església del Carme, davant per davant de casa, deixava sentir tothora el so solemne i trist de les seves campanes. Tocaven a missa, a rosari, a morts, a oració...
Des de casa, hom sentia el fregadís de les sabates de les beates entrant a l'església, i sortint-ne, per anar a missa, a les Quaranta Hores o a rosari; el trepig fort i ressonant d'algunes botes militars que pujaven al Govern Civil, i l'eco de les tristes absoltes dels enterraments.
Després del parracaire i de can Guerra travessàvem el pont del Galligants i podíem escollir dos camins paral·lels: o tiràvem per la pujada del Rei Martí, que per a la gent del barrí sempre ha estat el carrer del Llop, o anàvem pel carrer de la Barca, travessant el Barri Xino. Als amics de fora del barri els feien basarda tots dos, però nosaltres ens hi sentíem protegits perquè coneixíem tothom.
Al carrer del Llop hi havia cases estretes i humides amb soterranis que tenien les finestres a nivell del carrer. Al vespre, quan hi passàvem pelats de fred, en sortien olors de menjar i sentia veus conegudes dels homes de la casa, la majoria gitanos que es passaven el dia asseguts a la barana del riu, perquè les cases eren tan fredes que no s'hi podia estar. Sempre eren un grup de vuit o deu, tots amb la mateixa cara bruna, tots amb el barret al cap i el bastó entre les cames, agafat amb les dues mans. Quan passava, sempre em deien alguna cosa simpàtica amb aquella mica d'accent que al cap d'uns anys vaig identificar com una barreja del català de Girona i el de Perpinyà. Quan venien els seus parents francesos a alguna festa, el barri quedava ple de cotxes luxosos de marques estrangeres que aquí encara no havíem vist mai.
Altres indrets de Girona: