Edicions Destino (Barcelona), 2012
Quan vaig començar a freqüentar L'Arc em vaig sentir un home. Va ser l'any de l'hepatitis, cap al tercer trimestre. Quan els pares i la baba Teresa començaven a passar el rosari, m'aixecava com un autòmat i anunciava:
—M'he quedat sense tabac. Surto a fer un cafè i a comprar un Ducados.
En Jordi també s'hi apuntava, el pare rondinava i la baba, que era llesta i sabia que potser no tornaríem plegats, ens recordava:
—Quan sortiu, deixeu la clau al test.
L'Arc era el millor bar de Girona. Estava situat al peu de l'escalinata de la catedral, en una cantonada de la plaça, i al voltant tot eren establiments i construccions nobilíssimes: la catedral, les escolàpies, els jutjats, el Cor de Maria, l'arc de Sobreportes. I la clientela també era sensacional, sobretot als vespres. En Lluís de L'Arc, l'amo, menyspreava els clients de la tarda, que eren mainada poc experimentada.
—Avui he fet fora una parella que s'havia passat tota la tarda petonejant-se i compartint una Coca-Cola.
Si els clients eren de Barcelona, en Lluís encara s'esforçava més a ser antipàtic. Però, si eren gent de la farándula que venien de representar una obra al Teatre Municipal o de fer alguna lectura literària a la llibreria Les Voltes, els artistes eren benvinguts, encara que fossin de la capital.
A fora s'havia aixecat una ventada; una negror espessa venia de la banda de Sant Daniel i semblava a punt de tapar el passeig Arqueològic. Vaig refer el camí pel carrer del Llop i vaig entrar a la plaça de la Catedral per Sobreportes. Després vaig deixar enrere les escolàpies i l'institut, i quan baixava pel carrer de la Força el Barri Vell es va fer fose de cop. Vaig travessar corrents els Quatre Cantons quan arrencava a ploure i em vaig aixoplugar al cap de la Rambla, davant dels vidres plomats i de colors d'aquell aparador modernista que van rehabilitar fa uns anys, quan hi van obrir una geladeria.
***
De petit somiava que em quedava tancat tota la nit a la pastisseria Puig de la rambla de Girona. Devia ser pels volts de Nadal, perquè al taulell hi havia ple de torrons de xixona, de massapà, de crocant, d'alacant, de xocolata i de crema, cremada i sense cremar. I també estava ple de dolços i pastissos i de coses per al tió. Però fa anys que la pastisseria Puig va tancar i jo ja no he tornat a tenir aquell somni.
Una mica abans de la casa de les Figues, l'aire se'm va anar fent més espès i carregat i amb cada glopada semblava que m'empassava tota la humitat de la molsa, de la pinassa, de la fullaraca i, sobretot, de les flors del bruc, que creixia amb força pertot arreu i suposo que em devia afectar l'al·lèrgia i l'asma, perquè vaig haver d'aturar-me una estona a l'olivet d'en Salgueda a menjar alguna cosa i agafar aire. Des d'allà veia tot Girona als peus i, més lluny, la Devesa, Sant Gregori i Taialà. I al fons, les muntanyes de Llorà i la vall del Llémena.
Més tard, quan ja érem a dalt, al santuari, el vent del nord havia deixat els Pirineus tan nets que podies tocar-los amb la mà, i amb l'Anna vam anar resseguint un a un els cims nevats, intentant endevinar els passos que havien fet servir els milers de republicans que passaven la frontera, sovint descalços, amb avis malalts i nadons als bracos, aquells mateixos dies del 39 que els de casa s'amagaven als masos dels voltants de Girona.
I vam acabar amb la mirada arran de mar, cap a la part de Colera, on el pare de l'Anna s'amagava al refugi antiaeri perquè els avions italians bombardejaven el pont del tren i no l'encertaven. Tornaven un dia darrere l'altre, fins que un dia en Lluís va sortir del refugi i la casa ja no hi era, perquè l'aviació dels nacionals no encertava ni el pont, ni l'estació, ni les vies del tren, però una bomba havia encertat de ple la casa dels Guanter i no n'havia deixat cap paret dreta.
Quan entràvem per la porta lateral era tot un espectacle, i els feligresos, que ens coneixien de sobres, encara semblava que se sorprenien cada diumenge quan darrere del pare, la mare i la baba Teresa anàvem apareixent un a un els dotze germans. Sant Feliu és una església fosca i humida, segurament la més freda de Girona. I la parròquia potser és la més pobra de la ciutat; res a veure amb l'elegància del campanar i la solemnitat dels murs rotunds i sòlids de l'exterior de la mateixa església. Els feligresos eren gent del carrer de les Ballesteries, de la plaça de Sant Pere, de Santa Llúcia i alguns que baixaven de les barraques de Montjuïc. Pel que recordo, ja en aquella època la majoria era gent molt gran, almenys a les primeres files, que era on solíem posar-nos.
Al fons de la nau hi havia algunes senyores i algunes noies tapades amb mantellines, que sempre eren les més reservades, les que feien menys soroll, les que més se senyaven i les que feien més genuflexions. Però mai no combregaven. Només de molt més gran, quan amb els de l'institut vam començar a xafardejar al Barri Xino, les vaig reconèixer com les mestresses i les noies dels bars del Pou Rodó i del carrer de les Mosques.
Després del parracaire i de can Guerra travessàvem el pont del Galligants i podíem escollir dos camins paral·lels: o tiràvem per la pujada del Rei Martí, que per a la gent del barrí sempre ha estat el carrer del Llop, o anàvem pel carrer de la Barca, travessant el Barri Xino. Als amics de fora del barri els feien basarda tots dos, però nosaltres ens hi sentíem protegits perquè coneixíem tothom.
Al carrer del Llop hi havia cases estretes i humides amb soterranis que tenien les finestres a nivell del carrer. Al vespre, quan hi passàvem pelats de fred, en sortien olors de menjar i sentia veus conegudes dels homes de la casa, la majoria gitanos que es passaven el dia asseguts a la barana del riu, perquè les cases eren tan fredes que no s'hi podia estar. Sempre eren un grup de vuit o deu, tots amb la mateixa cara bruna, tots amb el barret al cap i el bastó entre les cames, agafat amb les dues mans. Quan passava, sempre em deien alguna cosa simpàtica amb aquella mica d'accent que al cap d'uns anys vaig identificar com una barreja del català de Girona i el de Perpinyà. Quan venien els seus parents francesos a alguna festa, el barri quedava ple de cotxes luxosos de marques estrangeres que aquí encara no havíem vist mai.
L'avi Pepitu era de cuidado. Venia de les Ferreres, un casalot al capdamunt de la vall del Llémena, a la zona més feréstega de Rocacorba. Però no era gens pagès, més aviat era un d'aquests casos que es dóna de vegades entre els que baixen de muntanya que semblen fets per a la ciutat, perquè de seguida va agafar maneres de senyor i tenia com un do per fer-se simpàtic. Do de gents, en deien a l'època. Vull dir que s'entenia amb els principals burgesos i propietaris rurals de Girona amb la mateixa facilitat que es relacionava amb els treballadors de «la fàbrica», el magatzem de fustes familiar que tenia les serres a l'església de Sant Nicolau, o amb el senyor Schröeder, el representant a Barcelona de la companyia sueca a la qual va començar a comprar fustes de bona qualitat ja abans de la guerra. A casa sempre hi havia llibres i calendaris de les importadores sueques de fusta, amb fotos de muntanyes cobertes de neu, boscos d'avets, cases de fusta amb els teulats també ben nevats i, de vegades, troncs grossíssims que baixaven riu avall.
El sol petava de cara contra la pedra de Girona, sota del rellotge, i m'hi vaig estar una bona estona, deixant que em toqués a la cara. Finalment em vaig tornar a posar en marxa. Vaig baixar molt lentament l'escalinata, vaig travessar l'arc de Sobreportes i vaig deixar enrere els contorns poderosos de les seves torres, de l'absis de Sant Feliu i de la torre Cornèlia, segurament un dels racons més imposants de tot Europa; vaig baixar pel carrer del Llop, entre els murs altíssims de Sant Feliu i les Caputxines, i, al final, vaig travessar el pont del Galligants i vaig arribar a les esglésies de casa, Sant Pere i Sant Nicolau.
Al jardí hi havia un cotxe que no coneixia i vaig pensar que els pares tenien visita. Vaig entrar sense picar, vaig pujar al pis de dalt i, quan anava a cridar «bon dia», vaig sentir unes veus que recitaven alguna cosa amb un ritme compassat.
Vaig acabar de pujar les escales en silenci i em vaig aturar al pas de la porta del menjador, que estava entreoberta. Havien cobert la taula amb un d'aquells tapets de puntes que la mare i la baba feien a ganxet, quan resàvem el rosari. Al damunt, presidint aquella mena d'altar, hi havia dues espelmes i el tríptic d'ivori que el pare havia comprat una vegada a un parracaire en un viatge per Espanya. Al mig, al cap de taula, mossèn Genís, d'esquena, aixecava primer l'hòstia, feia una genuflexió i després aixecava el calze. Drets, un a cada banda de la taula, hi havia el pare i la mare, que també miraven d'agenollar-se. Vaig estar-me una bona estona mirant-los, dubtant si havia d'entrar. Però vaig ajustar la porta, vaig baixar les escales i vaig tornar a sortir a caminar.
La vall de Sant Daniel tenia tots els verds d'una primavera esplèndida i semblava sembrada de violetes i de botons d'or a banda i banda del Galligants, que baixava amb tanta aigua com no recordava des que de petits saltàvem el riu per damunt de les pedres, que ens feien de passera, cap a la banda de la plaça dels Músics. Aquest es l'únic tram en què el camí baixa al nivell del riu, i per això, quan de petits la Pilar ens duia a berenar a les fonts de Sant Daniel, aquest era el tros on ens aturàvem camí de la font d'en Fita i hi tiràvem pedres que feien la rateta damunt de l'aigua.
El dia que feia nou anys, la mare em va deixar per primer cop al Collell. La recordo vagament endreçant la roba en una mena d'armari encastat i explicant-me com m'havia de fer el llit, que en aquella època, com que era noi i només tenia nou anys, encara no m'havia fet mai. Des d'aquell 2 d'octubre de 1963 ja me'l vaig haver de fer sempre més.
Quan va tenir la roba i el llit enllestits, la mare va considerar que havia arribat l'hora dels consells:
—Fes cas als mossens, aprofita el temps i estudia. I resa cada dia.
Després em va abraçar i se'n va anar.
Vaig sortir al balcó i vaig esperar una estona fins que la vaig veure aparèixer allà baix, travessar l'esplanada que feia d'aparcament i pujar al dos cavalls del pare. La mare va fer marxa enrere i després va enfilar cap a la carretera asfaltada, va passar davant del corriol del prat de les Delícies i va deixar enrere la creu de terme. Encara la vaig veure agafar el primer revolt, camí de Sant miquel de Campmajor. Després va desaparèixer. Vaig seguir mirant fixament la carretera deserta i vaig començar a plorar. Era el meu primer dia dels meus cinc anys d'internat.
Els fàmuls estudiaven amb nosaltres, però menjaven a part i tenien un camp de futbol a part, al cantó del prat de les Delícies, on sovint dinàvem amb els pares quan ens pujaven a veure. Solien ser fills d'alguna empleada de la neteja del col·legi o venien d'alguna casa de pagès del voltant i es pagaven els estudis treballant, però en els cinc anys d'internat no vaig trobar-hi res d'estrany: jo tenia els meus problemes i mai no hauria dit que algú podia estar pitjor que jo mateix en aquell internat tan fosc, tan fred i tan lluny de Girona i de la casa de Santa Llúcia.
Mai no vaig preguntar perquè duien una bata grisa en lloc de la bata de ratlles blaves i blanques que dúiem els altres. De fet, a mi tant se me'n fotia, el color de la bata, i mai no se'm va acudir pensar que el problema no era el color sinó la diferència. També dormien en un pis a part, però a mi tampoc no m'hauria importat dormir en les seves habitacions de l'edifici vell, tot i que la nostra cambra donava a la façana i estava més ben airejada. De fet, ho estava massa, perquè no hi havia persianes ni porticons i a la finestra del balcó li faltava un vidre i diria que en tot l'hivern no hi havia ni una sola nit que les temperatures no estiguessin sota zero.
L'església del Collell té una mena d'amfiteatre que fa tota la volta a la nau principal, amb catorze altars disposats en filera, l'un al cantó de l'altre. Són altars senzills de pedra de Banyoles. Sis són a la banda esquerra i els altres vuit a la dreta, sempre mirant des de l'orgue cap a l'altar de l'església principal. Quan estudiava al Collell, tots els capellans havien de dir missa almenys una vegada al dia, de manera que cada matí, mentre un deia la missa col·lectiva per als tres-cents alumnes del centre, els altres feien cua als altars de l'amfiteatre per complir el seu precepte. Era com una fàbrica de dir misses i funcionava a plena ocupació.
Tot va començar a la Fosca (Fragment)
A la facultat, un any vaig coincidir amb el meu germà Jordi a classe d'història amb el professor Miquel Barceló, que era un mallorquí amb fama d'animal. Amb en Barceló ja ens coneixíem i el primer dia de curs ens va descobrir de seguida entre els alumnes, ens va saludar amb un cop de cap i —dirigint-se a tota l'aula— va deixar anar:
—Vostès ja saben allò de l'apagada de Nova York, quan la ciutat es va quedar catorze hores sense llum i al cap de nou mesos hi va haver un boom de la natalitat. Doncs això dels Nadal és una cosa semblant. Els Nadal sempre han estiuejat a la Fosca i, és clar, vostès ja m'entenen... la Fosca... poca llum... En fi, família nombrosa.
No és que l'acudit tingués gaire gràcia, però en tot cas era veritat. Sóc d'una família nombrosa que sense la Fosca no hauria existit. Els Nadal de Cassà, la família del pare, van estiuejar-hi per primer cop el 1925, quan ell tenia un any. Avui en té vuitanta-vuit. Els Farreras, de Girona, s'hi van instal·lar el 1936. Per nosaltres, doncs, tot va començar a la Fosca: els pares s'hi van conèixer, s'hi van enamorar, hi van festejar i, el 1947, el seu casament va servir per estrenar la capella que havien construït amb donacions de tots els estiuejants. L'avi Pepitu hi va posar la fusta. L'avi Joaquim va donar diners.
Jo vaig arribar per primer cop a la Fosca els últims dies de juny del 1955. Amb prou feines tenia vuit mesos. En aquella època, a casa ens hi traslladàvem pels volts de Sant Pere i no en marxàvem mai fins l'endemà de l'aplec de la Bell-lloc, que es feia el primer diumenge de setembre.
A la Fosca ens despertava la fressa de les vaques que sortien de darrere de cap Gros i travessaven la badia, camí dels bancs de gambes que hi ha a les lloses del far de Sant Sebastià. Primer ens arribava el so esmorteït dels motors, que repicaven darrere les roques i els penya-segats, i ens quedàvem encara una estona al llit, endormiscats, però quan les primeres barques sobrepassaven la punta del roc de Fenals, la fressa intermitent de la combustió arribava amb tota la contundència i ens aixecàvem d'una revolada per anar a veure aquell espectacle tan excitant.
Però al voltant de Castell el paisatge natural es fon amb el paisatge que ha creat l'home. Els pins semblen allà des del principi del temps. Però són plantats per l'home, com les mimoses de Senià i com els camps de blat que arriben fins a la sorra. Són camps modestos que mantenen viva la darrera platja rural de tota la costa gironina.
A Castell, el pintor Josep Maria Sert hi va organitzar algunes de les primeres orgies de la Costa Brava, amb Salvador Dalí, Coco Chanel i la princesa georgiana Roussy Mdivani, amb qui es va casar després de divorciar-se de la pianista Misia Godebska, que havia estat amiga i model de Renoir i de Toulouse-Lautrec. Durant molts anys, Sert va ser el pintor més cotitzat del món occidental i va pintar grans murals per al Waldorf Astoria i el Rockefeller Center de Nova York i per a l'edifici de la Societat de Nacions a Ginebra. Però ara, aquí, ningú no se'n recorda.
Em sembla que va ser Graham Greene qui va dir que el lloc més bonic del món és just al darrere del Trinity College de Cambridge. Hi he estat i és una meravella. Hi ha llargues fileres de desmais que enfonsen les branques en canals d'aigua on els estudiants practiquen el rem. Hi ha prats verds i camps de rugbi i la façana posterior de la biblioteca de Wrent, que es esplèndida.
Però Graham Greene s'equivocava. Graham Greene no coneixia el tros de costa que va de s'Alguer a la Foradada passant per la platja de Castell i el poblat ibèric, just davant de la llosa on calava en Paco quan anava a la llagosta.
Els que coneixen Palamós i la Fosca ho saben prou bé. N'hi ha prou d'agafar el camí de ronda que voreja la pineda d'en Gori, baixa a les barraques de s'Alguer, s'enfila un altre cop entre atzavares per les tanques del mas Juny i trepitja la sorra de Castell, just davant dels joncs de la vella riera, que només trenca la sorra en dies de temporal gros. Després, el poblat ibèric, la Foradada i les mimoses i els pins que es retorcen increïblement damunt les roques camí dels Canyers i de cala Estreta.
Aquest sí, aquest és el millor lloc del món.