Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'aqüeducte de les Ferreres, també conegut popularment com pont del Diable, s'aixeca a tres quilòmetres del centre de Tarragona. L'obra està feta amb pedra en sec i és constituïda per dues fileres d'arcades formades per onze arcs la inferior i vint-i-cinc la superior. L'altitud màxima és de 23,70 metres i la longitud és de 217 metres. Els arcs mesuren 6,40 metres de llum. En la visita que hi fem ens poden acompanyar un fragment de Jaume, de Josep Pin i Soler; poemes d'Antoni Rovira i Virgili i Joan Antònio i Guàrdias; i dues anotacions dietarístiques d'Artur Bladé i Desumvila i Ramon Gomis.
Començaren los preparatius i compliments dels adéus, que duraren casi mitja hora, i després d'haver-se dit los que se n'anaven i la Mercè i sos oncles que es quedaven, força paraules galanes, les senyores amb llurs sombrilles i els joves amb llurs barrets guarnits de pàmpols, s'encaminaren per les pelades garrigues al siti on s'aixeca ferm i dret lo tan anomenat aqüeducte de les Ferreres, o del Diable, car lo mal esperit podia fer solament sense calç ni guix, i en una nit, aquella obra portentosa!
Al ser-ne prop i contemplar-la, no faltà qui contés lo cas d'aquell cabecilla que, perseguit, lo passà a cavall, ni el d'aquell tambor major que el passà per anar a morir d'amor dins d'una cova de la font d'En Garrot... Cada u contà la seua.
L'erudit feia observar lo colossal de l'obra i la senzillesa de l'execució, alabant los temps passats en què tals monuments se construïen. Lo Pepitu deia que el pont res tenia de particular..., que els romans ne feien per a conduir-hi aigües i els moderns per a conduir locomotores; i les discussions històriques, crítiques o humorístiques sobre el pont acabaren per la proposició de passar-lo, que molts havien acceptat de lluny i pocs tenien ganes d'executar.
Un atrevit prengué el senderet que condueix a lo que fou canonada de l'aigua..., un espai de tres pams d'ample, que enrunat pel temps, ara sols condueix d'un cim a l'altre dels dos pujols, lo solitari llargandaix o algun atrevit excursionista que vol passar per on pocs passen.
I com la vista d'un perill físic atrau fins als més covards, molts caminaren uns quants passos per damunt del pont; mes al veure a sota, vinyes que s'enfonsen, recularen espantats... a quatre grapes!
El pont del Diable
Castell d'or sobre un barranc
D'abruptes parets recoses,
brilla l'antic pont romà
que duia aigua a Tarragona.
El pont es dreça, esvelt,
i endolceix aquest lloc aspre;
els arcs gentils i els carreus
humanitzen el paratge.
Pont del Diable li diu
la gent de la rodalia.
Mirant-lo des d'un camí,
ens enamora la vista.
El rec, eixut i trencat,
segles ha que aigua no porta,
mentre el pont agosarat
subsisteix amb pura glòria.
Amb els seus ulls ben oberts,
cap al migjorn absort guaita
el blau horitzó seré
de la mar que fou romana.
Si no albira la ciutat,
veu de prop la via antiga
que en l'època imperial
Ilerda i Tárraco unia.
Dels aqüeductes del món,
cap no té tan fina gràcia,
ni assoleix el noble to
d'aquests dos ordres d'arcades.
És fort i sembla lleuger,
és alat amb rels de pedra,
no gravita en el terrer,
ans al cel tot ell s'eleva.
El cel el nimba amb blavor
i el sol el vesteix de flama;
les garrigues de 1'entorn
li duen les millors flaires.
Si us voleu mostrar valents,
us temptarà una proesa:
per dalt del pont passareu,
el buit a dreta i a esquerra.
Per admirar el nostre pont,
la millor hora, la tarda,
quan se'n va a la posta
el sol i les velles pedres daura.
Els focs màgics de ponent
sobre el pont es reflecteixen,
i les arcades, vivents,
s'encenen de llum rogenca.
Quan torneu a la ciutat,
als ulls us resta una imatge:
el pont vermell, arborat,
il·luminant el paisatge.
El pont del Diable
De lluny, oh pont —estès d'una muntanya
a l'altra—, sembles suro treballat.
Algun infant ací l'ha col·locat
fent son pessebre nadalenc amb manya?
Creient-ho així, ningú mai no s'estranya
de trobar-te tothora acompanyat
de molsa i farigola, i de ramat
que ja no embadaleix flauta de canya.
Ets obra singular de mà atrevida
que el fang va repastar de nostra vida.
El diable? Llegenda que ha brostat.
Et somnio sovint, record d'estampa,
emplomallat del cavaller que escampa,
corrent per dalt, sa inútil vanitat.
Impressionant va ser també, més endavant, la visita al Pont del Diable, acompanyat igualment de l'esmentat parent i, aquest, cop, amb la dona. Aquella tarda havia fet un ruixim i el cel era d'un gris delicat amb clivelles blaves. Vam passar entre marges brodats de timó i espígol. L'aqüeducte, entrant pel camí que surt de la carretera, es presenta de sobte davant els ulls. I hom el veu saltar, talment d'una gambada, de muntanya a muntanya. Fa tant cop que no hi ha manera de dir res: «Aquest pont...». Hom comprèn que qualsevol cosa que es digui serà una niciesa. A vegades s'imposa el silenci, tresor dels pobres.
Un germà de la meva mare, l'oncle Remigi, llogava a la muntanya de l'Oliva un mas per passar-hi l'estiu. En aquell moment s'estilava poc la platja, i els aires dels pujols de Tarragona, amb bones mates de bosc, eren absolutament recomanables. Des del mas, amb tota la brivallada estiuenca, fèiem glorioses excursions pel terme. El berenar més tradicional era anar fins al Pont del Diable, aquest és el nom popular de l'aqüeducte romà, per on era, encara, permès de passejar-s'hi. Les pedres romanes, lloc idoni per als berenars, se'ns feien familiars i menys venerables. La tieta vetllava per la nostra alimentació i ens oferia esplèndids berenars. Era l'edat en què el berenar és encara un àpat imprescindible, necessari. Al Pont del Diable no hi he tornat mai més. L'he vist de lluny tan sols. Imagino que ja no tindria el mateix sentit aquell espai, objecte de jocs d'infants. A vegades, però, somnio l'indret. Trobo el pont molt ben posat, entre dos turons, daurada la pedra. M'agradaria reposar-hi, posseïdor d'aquell encant. Berenar-hi de nou. Hi prendria raïm, moscatell de Vinyols. Seria l'únic fruit que lligaria amb l'escenografia de l'espai. A l'esclatar, a la boca, el raïm de Vinyols té una dolçor mesurada. No embafa, com el moscatell de València, massa assolellat. Tampoc aquestes pedres, ben posades, no enfarfeguen el conjunt del paisatge. Esforç de tants homes traginant pedra del Mèdol, neguit d'arquitectes i satisfacció de senyors romans.
Altres indrets de Tarragona: