Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El carrer de la Merceria, situat a mà dreta del pla de la Seu, acarat a la façana de la catedral, es caracteritza pels porxos gòtics del segle xiv, d'una captivadora bellesa. Avui en dia, els diumenges s'hi fa mercat d'antiquaris; antigament hi havia el mercat de les verdures, d'aquí el nom de plaça de les Cols, de la qual és a tocar. Sota els porxos o al mig del carrer contemplant-los, és un bon punt per llegir diferents textos: un fragment de La família dels Garrigas, de Josep Pin i Soler, que descriu la processó de la Festa Major amb la desfilada dels diferents oficis; un poema de Joan Antònio i Guàrdias canta amb un sonet els ressons de l'antic mercat i la bellesa i el cromatisme dels porxos; una anotació de dietari d'Eugeni Perea (Riudoms, 1953) recrea una escena costumista acompanyada d'una reflexió i, finalment, un conte de Joan Cavallé que vol reflectir les picabaralles que hi va haver al Consistori tarragoní per definir l'escut municipal l'any 1989, i que s'han tornat a repetir el 2007. Per fer-ho, remunta la història a uns fets ficticis, però que tenen el seu marc històric en el saqueig de Tarragona en mans dels francesos el 1811.
Porxos antics
Encara fan olor de fruita bona
i anuncien, higròmetres, el temps.
S'hi mesclaven, comprant, l'obscura dona
i la mestressa altiva. Si t'esprems
el magí, sentiràs com hi ressona
la veu de la pagesa i, dos extrems,
com amb estrèpit de paners hi trona
crit d'agutzil i de macip ensems.
Fugí el color de sota les arcades.
Hi resten quatre tendes ensonyades,
recordatori del tragí d'abans.
Pocs cops a l'any els torna algun desfici.
Mirant des d'ells veiem, sortint d'ofici,
baixar l'Ajuntament amb els gegants.
Als encontorns de la catedral de la ciutat sempre hi ha pobres que demanen almoina: si tenim en compte que estic investigant un tema d'església i societat del segle XVIII, l'ambientació no pot ser més idònia. Avui, però, ningú no m'ha allargat la mà ni m'ha perseguit perquè li donés una moneda —tot i que jo ja la portava amanida, en acció de gràcies per haver ben dinat, tenir una bona feina, una salut sense rovell, etc.—. On eren, però, els pobres? Destrempat per la inusual absència he hagut de voltar fins a trobar-los recerats als porxos del carrer de la Merceria, bevent vi en ampolles de plàstic i fumant gruixudes cigarretes de paper. Pagat ja el delme, m'he sentit millor, com qui es pren un estomacal de digestiu. Entre tots els pobres que conec d'aquest districte en faltava, però, un a la rotllana, el qui té amputades les dues cames. No tinc prou confiança per preguntar-los on era i ho he deixat córrer. Quan he arribat al pla de la seu, però, després de pujar els dinou graons de pedra, l'he trobat assegut sota el porxo de cal Balcells, amb el cap cot, immòbil i les cames ortopèdiques tretes i deixades repenjar contra el mur de la casa. Potser està borratxo!, he pensat. Però llegia! Una novel·leta rosa o de l'oest!, m'he dit. Atret per la seva concentració, m'he atansat i, amb l'excusa d'almoinar-lo, dissimuladament, li he filat el títol de l'obra: res menys que La montaña, d'Élisée Reclus! Per què, m'he interrogat aleshores, sempre associem pobresa física amb pobresa intel·lectual?
L'ensendemà, a punta de dia, ja se sent lo na-ni-na-ni-na-ni-na de les gralles i el pam ra-ta-pam-pam dels tabals que les acompanyen.
Tot respira l'alegria: lo davant de les cases escombrat i regat que podria llepar-se, la gent vestida amb los trajos mes rebons, los senyors amb guants, barret de copa, les senyores, faldilles de seda, mocador de crespó, mantellina amb puntes, i fins n'hi ha que, per fer-se mes hermosos (segons elles), porten «gorro» de ca la Tejero o paltó amb «agramants» i tot, de la Toneta Opisso.
Los menestrals, tan ben vestits com los senyors, sinó que en lloc del «sombrero» porten bolet, i en lloc de levita, gec.
Los carreters i mossos del port, amb llur blanca i bufant camisa, llur faixa vermella i el mocador de pita al coll, un clavell darrera l'orella, barretina morada, o vermella, o blava, o negra, o blanca..., o sense!
Després los pagesos i pescadors dient-se improperis que fan esparverar i que sols tenen per fonament l'antipatia innata del qui viu en lo perill, n'és coratjós, desprès i noble i el rosega-molletes-de-pagès, estret d'esperit, poruc, reservat. I com que pagesos i pescadors no es poden veure, sempre estan contrapuntats.
Cada any los pagesos fan venir una colla de Valls, mes, com los castellers no foren prou nombrosos per a pujar les tremendes torres que són d'obligació, los mateixos que paguen ajuden, i, si el castell cau, los pescadors se'n riuen.
Si es té ferm, samarreta a terra i a fer-ne un de més alt; que cau o no cau, tenint ambdós resultats idèntica conseqüència: riotes, mofes, bravates entre pescadors i pagesos.
La relíquia
L'antiquari vell havia trobat una peça de característiques ben singulars mercès a la qual el seu establiment poc concorregut es va convertir per uns dies en una mena de Meca d'advocats i rendistes, col·leccionistes de pro, polítics locals i venerables homes d'església.
–Senyor Alcalde, senyors Consellers, és per mi un honor incommensurable prendre la paraula en aquesta irrepetible ocasió per proposar a tan digna i magnífica Corporació un acord de summa transcendència per a la Ciutat...
Era un collaret, un senzill collaret de denes irregulars i blanques, cobertes per una pàtina groguenca i lligades entre si per un simple fil d'empalomar.
–...un escut d'armes no és com algú pugui pensar un simple signe arbitrari dibuixat pel caprici atzarós de la fortuna, sinó el retrat simbòlic i perdurable de tot un entramat de tradicions, essències, potències i virtuts que l'ennobleixen.
El que feia que aquesta bagatel.la d'aspecte no precisament remarcable, més aviat nauseabund, cobrés un inusitat valor entre gent tan distingida era el seu origen i allò que, pel seu mateix origen, significava.
–És lògic i conseqüent, doncs, que un escut s'enriqueixi paulatinament amb tots aquells atributs que, progressivament, li atorga la justiciera història reparadora de defalts.
Aquesta història es remunta al setge i assalt de la Ciutat per l'exèrcit francès, d'això ja fa una bona colla de decennis. Les fogueres encara fumejaven per tota la ciutat, els carrers de la qual estaven envaïts per una fortor exagerada de carn rostida. El dia en què això s'escau és el dia del descans, aquell moment en què el guerrer, ja ebri de victòria, reposa. Gairebé ningú fora de casa, ni viu ni mort, perquè fins i tot els supervivents, acuïtats per l'enemic, s'havien afanyat a arreplegar cadàvers i a llençar-los a les quatre pires que van ser enceses, l'una al pla de la Seu, l'altra davant de Sant Domènec, una tercera vora el convent de la Mercè i la darrera a la Rambla dels Jesuïtes, enfront de l'edifici de la Companyia.
–La nostra Ciutat va lluitar ardidament, amb un braó digne d'esment i de lloança, contra el pèrfid francès, o el malèvol gavatx, si m'ho permeten, en aquella sangonenta data del 18 de juny de l'any 1811, tantes vegades celebrada i tan poc present en l'esperit dels nostres ciutadans d'avui.
Devien ser allans a les sis de la tarda que per la porta mig oberta de la catedral va aparèixer el cos esporuguit d'una criatura. Les històries en parlen però malauradament no ens n'ha restat el nom. S'havia refugiat a la Seu metropolitana junt amb sa mare i uns quants centenars de ferits esperant que passés la febre. Quan l'invasor va entrar per la porta gran, els seus ulls esbalaïts, mig obrint la cortina d'un confessionari que el va salvar de ser vist, van contemplar la carnissera. Per sempre més li va quedar clavat el retrat de sa mare recollint les hòsties consagrades trepitjades per la bota soldadesca. Un mostatxut gavatx, quan ho va veure, li va etzibar una puntada de peu a la cara, la va agafar per les espatlles, la va estirar en un banc, li arromangà faldilles i enagos i li clavà una teia encesa en aquell punt on s'hauria desfogat ell mateix si la carn hagués estat més fresca.
–¿I quin testimoni en resta, d'aquell heroic sacrifici, en el suprem emblema de la Ciutat?
Atemorit, el nen va estar tres dies sense sortir del seu amagatall. Aquella tarda silenciosa per fi tornava a veure la llum del dia. A la foguera del Pla va intentar reconèixer alguna cara, però era impossible de tan desfigurades com estaven pel foc. Va ser llavors que va adonar-se'n.
–...un símbol eminent i tangible d'aquell malaurat jorn...
En un punt de l'empedrat, formant un cercle, s'alineaven trenta-dues dents, com si algú les hagués posades allí a posta, potser per marcar algun fet. Eren unes dents encara joves, poc mastegades i blanques, possiblement totes de la mateixa boca.
–... una relíquia que el temps ha preservat perquè ningú no oblidi l'esforç, la valentia, el coratge d'uns avantpassats que van donar graciosament la seva sang...
Diu la llegenda que podrien ben bé haver pertangut a una de les víctimes que van ser precipitades de dalt del campanar, on es refugiaven. En petar de cap a terra, les dents devien haver-se desprès de les maixelles i algú, primer membre d'una resistència clandestina, les hauria disposades davant de la façana principal com a símbol del desastre. El llarguíssim trajecte des de les mans del nen a l'antiquari vell i la seva conversió en collaret perquè no es perdessin ens és desconegut. El cronista només sap el que sap, que això és així i que una digna autoritat ha portat el tema a les instàncies més altes.
–Solemnialment i amb profunda consciència de transcendència històrica, proposo a les seves senyories que l'escut de la Ciutat es vegi ennoblit amb aquest nou atribut: un collaret de dents de màrtir perquè el títol de sacrificada se sumi als de fidelíssima i exemplar, que avui per avui, i merescudament, ostenta.
Aquesta és la proposta i en aquest punt el cronista acaba, perquè no està bé enterbolir més temps el curs normal de la història.
Altres indrets de Tarragona: