Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Les muralles de la Tarragona romana van ser construïdes al segle ii abans de Crist i són el testimoni més impressionant de fortificacions antigues conservat als Països Catalans. A la porta que es troba al Passeig de Sant Antoni podem llegir un fragment de La família dels Garrigas, de Josep Pin i Soler que descriu una passejada d'aquests topants estant cap a l'aqüeducte de les Ferreres o Pont del Diable.
Vam sortir, i, passant per sota unes lloses ciclòpies, vam seguir la gran cortina de pedra. No eren ja muralles de defensa amb la seva antipàtica fredor; eren parets colrades, pedres immenses apilotades per gegants, estenent-se amb els colors del sol a la cara, capes sobreposades com fulls de ros pergamí del llibre de Tarragona, ferits pel sol que anava baixant, majestuós, cap a la plana. Enlaire, restes de merlets i barbacanes obrint la boca desdentegada; de tant en tant, alguna torre massissa, coronada de xiulets i crits de falzies; un portal com un forat entre juntures a la roca; i sempre aquella paret imponent, immensa i desolada que anàvem seguint sols a modo d'exploradors, com missionistes d'excavació enviats a una hermosa ciutat morta.
A Tarragona, darrera el Palau de l'Arquebisbe, passa aquella muralla portentosa que comença al portal de Sant Francesc i va fins al de Santa Clara.
Tan ferma és avui com al temps dels Creuats. Tan sòlida és ara com lo jorn en què etiòpics, fenicis, romans, gots, sarraïns, cristians, imperialistes o moderns francesos la impugnaren.
Imposant!, majestuosa!, trenta centúries no l'han pogut encetar
N'és compacta, gruixuda, alta, bordada de matacans mig desfets, de rebellins sense acabar, de torres afegides.
Mai s'és abandonada a l'agressor, ni mai ningú l'ha presa per força. Sempre lo sitiador ha penetrat en la Ciutat per la marina.
Sols s'humanitza per qui l'habita, s'hi abriga i l'aima, i lo que dards, catapultes, bombes, mines, canons no poden obtenir obrir-la, ho permet a les bones, sense saber com ni quan, a pacífics capellans i burgesos que viuen al seu redosso i la foraden en sa massa colossal per balconets, finestres, eixidetes, que donen llum i frescura.
Al fer-se vella s'ha tornat pacífica i en lloc de morters i merlets que la rematin, ha pres en son cim terradets ombrívols, en ses escletxes, figueres bordes, en sos bonys i forats, heures, parietàries de tota mena que li tapen les ferides i l'engalanen.
Tot en ella no és d'igual majestat i bellesa. Història viva de pobles que passaren, cadascú d'ells ha fet i desfet, deixant lo seu segell en la manera de renglerar les pedres, d'escairar-les, en cada portella, reixa o bordó.
Al seu peu, una carretera, la qui abans los ferrocarrils permetia transitar quan a posta de sol los portals de la Ciutat se tancaven, serveix ara de passejada a gent d'iglésia: un bon tros porta el nom de passeig dels Canonges.
Perpendicular a ella, una altra carretera mes estreta, rasant les vinyes de l'Alasà, se dirigeix al fossar, que tan de lluny se veu amb sa porta d'un vermell de sang presa, aquells dos finestrons que semblen ulls, los rengles de ninxos, los xipresos, bellugant-se a l'impuls del vent, ajupint-se, aixecant-se, brandant lo cap, fent brugir l'aire com si tinguessen llàstima dels sers inanimats que llur ufania sombreja, i dels quins llurs arrels se nodreixen.
A mà esquerra del fossar, seguint les porxades de l'aqüeducte per on ve l'aigua que en la Ciutat se beu, la carretera es torna camí dolent, fins a dalt del fort de l'Oliva... i passat lo fort, ja no és carretera ni camí, sinó sender pedregós i tort, que tant aviat surt de les pelades roques com s'amaga entre esbarzers i brossa girant a llevant, a ponent; no sabent on va! No obstant, com tots los camins, fins los pitjors conduits, va a tot arreu: a la Secuita, als Pallaresos, al Pont del Diable, a la font d'En Garrot, a Valls, a Salamó, a les carreteres de Reus, de Barcelona, i per elles, a Roma, a Lisboa!, a Finis terrae!
Un de sos giravolts penetra en les terres del Mas del molí vell del quin la masia s'aixeca arrogant damunt l'esquena d'una colineta, veient-se de ses finestres i terrat lo Cap de Salou, les platges llargues, lo campanar de Reus, les cases de la Selva, tot aquell bé de Déu de vinyes, garrigues, hortes i boscos anomenat lo Camp de Tarragona.
Lo infatigable Hernandez Sanahuja nos espera als que encara tenim algunes hores més d'estar a Tarragona; anem a aprofitar lo que ens queda de la tarda visitant lo mes notable d'esta famosa ciutat: ses antigues muralles. Allí sí que hi ha la historia escrita en pedra; no sols la història, sinó l'antihistòria, perquè anterior als temps històrics i apar que superior a les forces humanes, és la construcció dels murs ciclòpics, que serveixen de base al recinto d'esta fortalesa gegantesca. ¿Qui eren, d'on vingueren, amb quins elements contaven, aquells hòmens que per defensar sa urbs desconeguda apilaven en extensíssim i tancat mur, sobre eminent turó, llambordes com carretes, portades de lluny, no se sap com? Lo docte antiquari nos explicava les hipòtesis que li ha suggerit l'estudi consciençut d'aquelles colossals despulles, nos ensenyava un per un los estrets portals oberts en aquella muralla gegantesca; nos indicava les torres que la defensaven; nos senyalava —detall interessantíssim— los dos únics vestigis de treball escultoral que hi ha en los murs ciclòpics: una triple testa que recorda les divinitats indiques, i una cara que té los caràcters de la raça mongòlica o africana.
No hi ha al món construcció ciclòpia com los murs de Tarragona. Lo erudit Mr. Layard, lo descobridor de Nínive, que els visità no fa gaire, quedà admirat i absort: coneixia tots los restos d'aquest gènere d'arquitectura colossal: són, quan més, reduïdes acròpolis; una gran ciutat rodejada de muralles com aquesta, és un exemplar únic en la història i l'arqueologia.
I perquè sia més interessant esta pàgina de pedra, sobre els informes i desmesurats blocs de la muralla ciclòpia s'eleven, en rectes filades de pedra picada, los murs ibèrics i romans, distingint-se encara per los caràcters de son distint alfabet gravats en les pedres, i les construccions posteriors dels alarbs, del comtat català i de la monarquia aragonesa. Com en una formació geològica de la història pàtria, cada època ha deixat allí son sediment de pedra, i sembla que eixos durs estrats formen lo baluard inexpugnable de nostra nacionalitat, que oneja la bandera pàtria sobre est monument dels sigles i de les edats.
Altres indrets de Tarragona: