Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El cardenal Francesc d'Assís Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona, perseguit pels grups anarquistes, amb l'ajuda del conseller Ventura Gassol s'exilià el 1936 del país. S'establí a la cartoixa de Farneta, prop de Lucca, Toscana, fins que l'ocupació nazi d'Itàlia feu que es refugiés a Suïssa. Morí a Friburg el 13 de setembre el 1943. Les despulles foren dutes ala cartoixa de Valsainte, on els monjos no el van enterrar, sinó que el van deixar a la caixa, preveient que de seguida el portarien a Tarragona. Franco ho impedí, de manera que no fou fins fins al 15 de maig de 1978, d'acord amb la seva voluntat testamentària, que les seves restes foren traslladades a la catedral de Tarragona. Rebé sepultura a la tomba de la cripta de la capella de Sant Fructuós. En ser-hi, hi podem llegir textos de Rafael Patxot que el tractà assíduament en la seva estada a Friburg, un sonet de Camil Geis, datat el 1943 i un fragment de Ramon Muntanyola que li dedicà el 1970 una biografia molt celebrada.
L'adveniment de la república, a l'abril del 1931, donà a aquest insigne prelat l'ocasió de desplegar en un camp nou, les seves eminents qualitats de fermesa, de flexibilitat i d'iniciativa creadora. La seva incommovible adhesió a la Santa Seu i la seva fidelitat a les directives apostòliques eren tan grans que de la part dels «regalistes» (aquests josefistes espanyols), i àdhuc d'alguns eclesiàstics, li valgueren l'acusació de «vaticanisme». Ell hagué de tractar amb els dirigents d'aquella república, nada, és veritat, sota el signe de l'anticlericalisme, àdhuc de l'anticristianisme, però que tancava dintre seu prou d'elements assenyats perquè fos possible preparar temps millors, si en els rengles dels catòlics espanyols no s'hi haguessin retrobat les resistències i les dissidències que foren fatals al catolicisme francès llavors de la fallida del ralliemant.
Amb l'intent de donar directives a la clerecia i als fidels, l'Episcopat espanyol publicà, a darreries del 1931, una carta col·lectiva, firmada per tots els bisbes, sense excepció, i en primer lloc pel cardenal Vidal i Barraquer. En aquesta carta, després d'haver protestat fermament contra les lleis laiques, es fa una distinció ben neta entra la legislació i el règim, i es prescriu a tots els catòlics, el deure d'acceptar la forma de govern existent, de treballar dintre del seu marc per al millorament de les condicions posades a l'Església i de rebutjar tota apel·lació a la violència.
Amb en Manuel [gendre de Patxot] hem ajudat el Dr. Joan a redactar i a expedir els primers telegrames oficials i hem tractat de les disposicions a prendre amb urgència, o sia, de l'embalsamament i del trasllat a La Valsainte... Passat el primer sotrac, de mica en mica, tothom s'ha anat situant i la Mare Priora ha demanat per a treure la fotografia del cardenal en el seu llit de mort, cosa que ha fet una monja artista de la mateixa casa... No contenta amb la fotografia, com que la monja que les ha preses és escultora, ha pregat a la Mare Superiora que demanés per a treure la «maquette» del cardenal, treball que, si de cas, farà el seu mestre escultor... El Dr. Joan hi ha accedit. Amb en S. han redactat una nota breu per al diari «La Liberté», a fi que no diguessin cap disbarat per causa d'informació errada; quan el públic la llegirà, el trasllat ja serà fet, puix que el diari surt a migdia.
De què morí el cardenal Vidal i Barraquer? Probablement d'un atac al cor que li vingué mentre dormia.
Aquella matinada, el doctor Viladrich, sorprès de veure el llum encès, havia entrat a la cambra de l'arquebisbe. Des del llindar ja va adonar-se que quelcom de desagradable havia succeït. S'acostà al llit del cardenal, va tocar-lo filialment, i el trobà difunt. No cal dir que en va tenir un gran esglai. Va avisar les monges, i com que encara li trobà calenta la part inferior del cos, el doctor Joan cuità a donar-li la santa unció. «Diu que tenia el mocador desplegat, segurament per voler-se eixugar no sentint-se bé i la mort l'hauria sorprès sense ni donar-li temps de tocar el timbre al costat del llit; l'expressió de la cara servava la seva naturalitat, de manera que no devia pas haver ofert en el traspàs.»
La trista nova fou tramesa tot seguit als amics residents a la ciutat. La família Patxot, comprensiblement sotraguejada, corregué al Foyer Ste. Elizabeth. Cedeixo a Rafael Patxot el comentari:
«He trobat l'espectacle que hom ja pot imaginar: tot i tothom trasbalsat; m'ha rebut la mare priora plorant, he pujat lentament aquella escala, tan amical abans i ara tan tràgica i desolada; en el corredor m'han vingut en Manuel[gendre de Patxot] i el Dr. Joan completament desfet i he entrat a la cambra on tan sovint ens havíem efusionat i encoratjat mútuament. Allà hi havia el cos del cardenal, en la mateixa posició que l'havia vist tan sovint durant la seva malaltia; dues monges el vetllaven. Jo vaig substituir-les i sol, amb el cos de l'amic, feia les meves reflexions de vell en aquella escena final d'una tragèdia espiritual i cívica, bellament exemplar... Durant la meva vetlla la monja infermera -que després també assistí a l'embalsamament- s'ha presentat molt discretament duent una gran embosta de rosaris que amb reverència anava passant per les mans del cardenal; segurament eren els rosaris de tota la comunitat, i potser també d'algunes senyores pensionistes, que així volien guardar la recordança espiritual del difunt.»
En la mort del cardenal Vidal i Barraquer
Llençat del soli per la turba impia
i per fills vostres incomprès, proscrit,
una terra estrangera us acollia.
i un auster claustre us donà taula i llit.
Noble grandesa d'ànima emmagria
les vostres carns: tot, ombra d'esperit!
I esperant que la Llar us cridaria,
de la mort escoltàveu l'últim crit.
Dia vindrà que dreçarem la testa.
El «Dies irae» sonarà a protesta,
quan podrem dur-vos al pairal repòs.
I la Pàtria nostra, feta a trossos,
quan pugui donar terra als vostres ossos,
tornarà a prendre una ànima i un cos.
Altres indrets de Tarragona: