Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Va ser bastit a la darreria del segle I dC, a la vora de la mar, d'esquena a tramuntana i amb aprofitament del pendent rocós del terreny, en el qual són tallades una molt bona part de les grades. De forma el·líptica, amida 130 per 102 metres. Hi fou martiritzat el bisbe Fructuós, l'any 259, i els seus diaques Auguri i Eulogi. Al centre s'aixeca la part que resta de la posterior basílica visigòtica i de l'església romànica de Santa Maria del Miracle. En diferents punts del monument podem llegir també textos diversos: un fragment de La família dels Garrigas, de Josep Pin i Soler, que el descriu mínimament; la glossa que Eugeni d'Ors li dedicà el 1911; un sonet de Joan Antònio i Guàrdias i dos fragments memorialístics d'Olga Xirinacs i Ramon Gomis.
Déu salvi la nostra Tarragona
I, després d'haver saludat les Nacions, a n'a tu també et vull saludar, Tarragona fortíssima. Ciutat que vals com una Nació. Jo vull saludar en tu, Tarragona, ara que estàs en festa, lo que hi ha de més alt i més bell en mos ensomnis, la noblesa pulcra i antiga, el sentit de l'autoritat i de l'ordenació, la Justícia que és una Força i la Força que és una Justícia, el Seny alt i clar, l'Imperi en fi, oh ciutat que entre totes les de Catalunya dotaren el foc dels déus i les aigües de la història d'un tremp imperial. Va dir el poeta que l'Empordà era la llibertat. Però tu ets l'autoritat, Tarragona. Altres han dit que Barcelona era una gràcia. Però tu ets una Justícia, ciutat, i ets una noblesa. Gràcia vol dir força que s'oblida: noblesa, força quan se coneix i se conté. Anomenaríem a la gràcia, encís d'adolescència; però la noblesa és encís i decor de la ferma i sapienta maturitat. Déu te salvi, doncs, Tarragona, Ciutat dels Murs i dels Vents, Déu te salvi per a que en tu trobi la nostra pàtria una lliçó viva i perenne d'elevadíssima dignitat. Déu te salvi i servi en fortitud, pètrea corona damunt el front de Catalunya, nua cuirassa de bronze damunt son pit, verb lacònic d'austeritat i de Llei per a la seva boca, sang ardenta per a son cor. Jamai volguessis oblidar ta grandesa i els devers que la grandesa imposa; ni paupertat t'afronti, mentre puguis seguir mostrant blasó pur. No venguis en cap hora la teva primogenitura civil per un plat de llenties. Metròpoli ets, Tarragona i la humilitat provinciana no t'escau. Deslliura't, doncs, de tota malícia rústica; deslliura't de politicalleries migrades; deslliura't de qualsevol ombra de prostitució per a turistes: deslliura't de gelosia excessiva per les glorioles locals, pròpia de pobles petits; deslliura't, en fi, de la menor tara provinciana. Sies tu mateixa, sincera, sòbria, orgullosament. Tu ets gran, ben gran, ciutat tres voltes augusta, tu ets massa gran per a que disputessis la teva glòria a bocinets. Glòria imperial la teva i que per això no sap conèixer estretor de murs. Els teus, de murs, no son cíngol que oprimeix sinó una alta senyal. Ta virtut vessa de tu, Tarragona, i per això nosaltres mateixos som una part de la teva virtut. Una Metròpoli no deu mai asservir-se a l'esperit local; mes deu escampar a son entorn un magnífic esperit imperial. Tu n'ets una foguerada encesa, d'esperit imperial, Tarragona. L'herència romana te disposa i senyala per a l'obra de la Construcció, per a l'obra del Dret. Calen a Catalunya avui Edificis i Normes. Basteix, doncs, Ciutat. Legisla, doncs, Ciutat. I que l'empresa de la teva grapa damunt nosaltres duri pels sigles dels sigles, no s'esborri mai. Déu salvi Tarragona! Déu salvi el nostre Imperi en Tarragona! Amén.
També fou Augustus l'erector del fòrum, del quin queden vestigis a la plaça del Pallol, del Circus que sostenia de lo que avui es plaça de la Font fins a la dels Sedassos, parant-se al carrer dels Cavallers que n'era la galeria superior! De l'Amphiteatrum, que amb graons i tot enclou l'actual Presidi i que entre l'arena, les grades, les galeries i avingudes sostenia fins al peu de la basílica, que n'era palau, fort, arsenal, arxiu.
Quan l'emperador volia presidir una festa, prenia per una escalinata davallant al siti ocupat actualment per la carretera, i sota entoldat de veles blanques i grogues amb llobes i bous pintades a dojo, emblemes de Roma i de Tarraco, encatifada la terra de murtra i fulles de rosa, l'aire jugant amb gallardets, los lictors precedint, los comensals al costal, los dignataris darrera, s'assentava al Podium, que es trobava per lla al peu de l'actual passeig de Santa Clara.
Quin sitial per trono! A quant la vista arriba, les blavenques ones!, als peus la plebs cridant "visca!", al costat homes il·lustres i dones de gran bellesa, damunt aquell cel tan pur, per llevant Roma, per ponent la Bètica... Davant Carthago!
L'amfiteatre
Davant el que resta de la que en fou graderia.
Amb uns granets d'aquesta pols, barreja
de cendra i llum, el front et pots senyar.
No sents la mar? En to menor salmeja :
—Benhajas, terra; fas olor d'altar! —
Guaita aquell mur que dalt de tot negreja.
Plora estendards que un dia hi van volar.
Veus aquest sol? Al clot que s'hi rabeja
baixà corones, seques l'endemà.
Sols un honor perceps que no es mustiga.
Si al foc d'estiu desfeta cau l'espiga,
resta sencera la virtut del gra.
Tal Fructuós. Atleta a la foguera,
vencedor de la mort, de primavera
eterna el coronava l'Alta Mà.
Baixem a l'amfiteatre, que han netejat d'herba i on ara es poden contemplar les pedres a la perfecció; comença al parc del Miracle i cau sobre les vies del tren, amb arcades que es desdibuixen i entre les quals el blau del mar obre perspectives d'aventura.
Tota la quitxalla s'ha envestit des de sempre a cops de pedra entre aquestes ruïnes. Canalla que assaboreix gratuïtament la sang d'aquells màrtirs amb aire de llegenda blanca, com una vela de cara a mar, com una torxa encesa a ponent. Quitxalla que s'enfila als carreus daurats, que s'amaga entre els enderrocs de l'església visigòtica i de la romànica que s'hi sobreposa.
Cops de pedra, genolls sagnants, cossos bruns i cridòria al vast recinte tot obert a la sal i al sol que han eixugat els plors més antics, que s'han endut les pregàries a llevant, mestral, nord-est, qui ho sap, com una vela llatina de ràpida aparició i camí fugaç.
Les veus s'encalcen d'un cap a l'altre, de les grades més altes fins als amagatalls ombrosos, les dependències sinistres, ara receptors de xiscles de gavina i falciot, de sondrolls de trens de càrrega, lents perquè surten de l'estació i repuntegen amb ferralla el camí lluent cap a Barcelona.
Som hereus lleugers d'un passat que ara i aquí ens porta molta feina si tractem d'omplir-lo: hauríem de donar tant de nosaltres mateixos que ens buidaríem, caldria enderrocar la ciutat i amuntegar passat i més passat, pedres daurades, marbres, inscripcions i sepulcres, columnes, capitells i mosaics. Però hem de viure, ara som vius sota aquest sol, i ens passegem per la magnitud d'un món desfet, amb l'alegria del qui va a la platja propera i no ha de pensar res més sinó prendre el sol i escoltar la mateixa remor que sobreviu a les pedres i als homes i nens que hem estat.
L'amfiteatre és un dels millors monuments que conserva Tarragona. Encara que la seva fàbrica no sigui massa diferent de la d'altres amfiteatres coneguts, la situació és única, rere la platja, amb el cel i la mar, de teló, al fons. Alexandre de Laborde, al Voyage pittoresque et historique en Espagne, ens diu que «les ones de la mar venien a rompre al peu dels seus murs». Ara ja no és així, les aigües han reculat. Però no hi fa res. L'escenografia reclama la mirada, una estona de repòs, un somni. Potser per negar l'oblit, per mostrar-nos l'origen, llatí, mediterrani. Alguns xiquets corren entre les pedres. Laborde recorda que «en aquestes arenes sagnants hom veia actuar tan aviat animals salvatges com homes més salvatges encara, que havien après a donar o a rebre la mort amb gallardia. Sovint, atletes malaurats, o esclaus, més malaurats, vençuts per llurs adversaris, imploraven la pietat d'alguna dona jove, la qual, amb un gest, disposava de llur vida».
La civilització és molt bèstia, i ha provocat grans daltabaixos. Aquestes pedres n'han estat testimoni. Potser ha fet possible el progrés. I tot plegat l'aparició d'un artista, d'un intel·lectual, de la cultura.
Les orenetes volen, indiferents als nostres somnis, darrera les mosques i els mosquits. El blau de la mar es sobreposa al color més tènue del cel. En dibuixa l'horitzó. Fa calor, molta calor. No és el moment adequat per a la contemplació urbana. El sol bat les pedres. Però a aquesta hora la llum les daura, rosades, i el blau és marí, intens.
Altres indrets de Tarragona: