SALOU

Ai Salou, que et vegeres a la mà,
plogut del cel, un blanc estol de veles,
i al mig de tanta vela, el sobirà
elm que altifiquen pergamins i esteles!

D'aquell passat, que honors t'acumulà,
encara avui, engelosit, t'emmeles.
Ja no pots fer, però, més que enyorar:
digne d'aquell, cap mèrit no reveles.

Com un vestigi de la sort d'ahir
encens a estones un farell mesquí
que —joc d'infants— la rata-rata imita.

Serà aquest far una llavor de llamp?
Perquè, Salou, quan tu t'alces en bram,
no hi val rosari ni penjoll d'ermita.

Tamarit

Una campana té que no ha brandat.
És de ciment i diu que es trencaria.
Amb tant de verd es veu mig ofegat.
El saluden els trens des de la via.
—Adéu, xiprers! Doneu-li majestat
i preserveu-lo de traïdoria—.
A les nits a la plaça endreça un gat
cants a la lluna, que li fa d'aimia.

Ai Tamarit que sempre prens el bany!
Quin sortilegi et val, o quin engany,
que d'ésser vell no plores ni t'esveres?

Només t'immutes quan et manca el sol.
T'entra aleshores un terrible dol
i, no semblant-ho, et dónes a les feres.

La catedral

Alta i solemne catedral! M'ablana
el gran silenci del teu gran espai,
aquest silenci que no es trenca mai
per més que a fora volti la campana.

Em sento ungit amb la claror que emana
del Crist jacent, que esborra tot esglai,
i em ve com una mena de desmai
davant l'altar de Tecla, la germana.

Es guarda ací, columna de martiri,
aquell Sant Braç que crema com un ciri
mantenint viu el nostre anhel de Cel.

He vist lleons i flams i serps immundes.
Mes ara, oh Tecla, mos sentits inundes
de llums perennes i licors de mel.

El campanar

Ample i forçut, mai vist castell de nou,
l'atlètic campanar l'aire remunta.
A dalt de tot un anxaneta apunta
que en lloc d'aixecar el dit un batall mou.

De l'ample camp tota la flor es desclou
i en vol li envia tota l'olor junta.
Des de molts segles que de peus a punta
se'l mira el mar amorosint-lo amb rou.

El fa més fort aquest gran sol que el torra.
Per més que el mestral bufi, no li esborra
la crosta d'or que és son orgull constant.

Escruta sens parar la llunyania
i veu passar —no hi era i ho somnia—
els trirrems amb la proa escumejant.

Nocturn a la muralla

Lluna damunt. Absorta la muralla.
Oliba d'ull alerta en un recó.
Puja de cada pedra una clamor.
Si bé escolteu, no res: la pedra calla.

Dards argentats es filtren per la malla
de l'alt llorer —al mur, punts de claror—.
Un estel viu, pupil·la de minyó,
amb cada punta de xiprer es baralla.
Segueix la nit callant. Un sentinella
ha donat el seu crit. Com roc, s'estella
al mur informe i es projecta lluny.

Alarma meva inútil. Tot, encara,
segueix silenciós. El cor es para
del surt, mentre la lluna, a dalt, s'esmuny.

Porxos antics

Encara fan olor de fruita bona
i anuncien, higròmetres, el temps.
S'hi mesclaven, comprant, l'obscura dona
i la mestressa altiva. Si t'esprems

el magí, sentiràs com hi ressona
la veu de la pagesa i, dos extrems,
com amb estrèpit de paners hi trona
crit d'agutzil i de macip ensems.

Fugí el color de sota les arcades.
Hi resten quatre tendes ensonyades,
recordatori del tragí d'abans.

Pocs cops a l'any els torna algun desfici.
Mirant des d'ells veiem, sortint d'ofici,
baixar l'Ajuntament amb els gegants.

L'amfiteatre

Davant el que resta de la que en fou graderia.
Amb uns granets d'aquesta pols, barreja
de cendra i llum, el front et pots senyar.
No sents la mar? En to menor salmeja :
—Benhajas, terra; fas olor d'altar! —

Guaita aquell mur que dalt de tot negreja.
Plora estendards que un dia hi van volar.
Veus aquest sol? Al clot que s'hi rabeja
baixà corones, seques l'endemà.

Sols un honor perceps que no es mustiga.
Si al foc d'estiu desfeta cau l'espiga,
resta sencera la virtut del gra.

Tal Fructuós. Atleta a la foguera,
vencedor de la mort, de primavera
eterna el coronava l'Alta Mà.

La Rambla

Oberta al mar i a la muntanya oberta.
Primer les cases exigia iguals.
Ara n'admet de tota mida. Amb pals
i fils d'antena sembla més desperta.

Estiu. Cadires sota els plàtans. Certa
mena de gent que s'eximeix de mals
llegint diaris i escoltant pardals.
Taxis estesos en columna inerta.

Mes ve la nit i altre vestit li posa.
Tumult de blancs, liles, vermells i rosa.
Fresseig constant sobre l'asfalt calent.

A dalt els arbres amb la llum rutilen.
I per les soques els secrets s'enfilen
d'amor que els llavis, àgils, van dient.

Passeig

A Josep Ma Monravá López

Com ens podem donar la complaença
de sens navili per les mars anar!
Aquest passeig, turquesa i aire clar,
de tots els mons a l'aventura ens llença.

No en va l'amor, que de clarors s'agença,
és gustós de venir-hi a platicar.
D'algun amic hi retrobem la mà,
el bon amic que navegant ja es pensa.

Oh passeig que t'ufanes, bergantí
de la ciutat, que creus la mar fendir
en viu anhel d'un ignorat paratge!

Mai no t'encegui 1'infinit mirall.
Per això t'han donat un almirall
que dia i nit governa el teu viatge.

Tarraco

Plau-te, com dea de bellesa antiga,
l'august descans emmirallant-te en l'ona.
Tens estirp i posat de gran matrona
amb el color i la força de l'espiga.

Tota ets record. Ve el poltre que calciga
vides i marbres : l'arquitrau s'afona.
Reculls tos plecs, i salves la corona
alçant-te sobre el dol i la fatiga.

Descans guanyat. Fins l'aire s'asserena
al teu voltant, i besa, el mar, l'arena
sense un neguit. És ton orgull, ciutat!

Sentint, però, formiguejar la saba,
ton braç, segur de ton destí, es desclava
per abastar nous brots d'eternitat.

El port

Una mica corbat com bassiol
perquè puguis, ciutat, jugar a vaixells.
Quina alegria de secrets castells
acomboiant el marinesc estol!

Cau damunt l'aigua un escampall de sol
i alcen les quilles argentats riells.
Per sobre els pals avancen els ocells
d'ales esteses en solemne vol.

Quan al capvespre, de jugar cansada,
obres el pas a alguna nau i es bada,
fora de port, el caminet pregon,

els mariners des de coberta et miren
i amb ull sedent la teva llum aspiren
per emportar-se-la a passeig pel món.

Barri mariner

Un gust de pebre al paladar s'arrapa.
Fibla els narius olor de negre vi.
Dalt de la barca seu el llop marí
que la guitarra a punt de cant engrapa.

Cançó d'amor, que en algun lloc del mapa,
ara distant, un dia el va ferir.
Talla una mica com ganivet fi
i per la mar qui sap fins on s'escapa.

Sempre en finestra guaita una donzella,
clavell encès ran de la mar. La vella
xarxes eternament va repassant.

Dret al portal, calant foc a la pipa,
el vell, que de la mar ja s'emancipa,
sotja encara si ve garbí o llevant.

El Mèdol

A Octavi Saltor

Ets ferida sagnant o copa d'or?
Copa d'or, on el verd s'acaramulla.
Harmonia vivent de pedra i fulla
que entra pels ulls i s'encomana al cor.

Pedra que per ser pedra mai no mor.
Pins i xiprers que el gebre no despulla.
Perennitat immòbil de l'agulla
que presideix, indemne, aquest tresor.

Copa al sol, maternal exuberància
de frondes, de remors i de fragància.
Magrana que els robins has escampat.

Encara en el seu pit de noble dama
més d'un joiell contempla com s'inflama,
sortit de tu, l'altívola ciutat.

El pont del Diable

De lluny, oh pont —estès d'una muntanya
a l'altra—, sembles suro treballat.
Algun infant ací l'ha col·locat
fent son pessebre nadalenc amb manya?

Creient-ho així, ningú mai no s'estranya
de trobar-te tothora acompanyat
de molsa i farigola, i de ramat
que ja no embadaleix flauta de canya.

Ets obra singular de mà atrevida
que el fang va repastar de nostra vida.
El diable? Llegenda que ha brostat.

Et somnio sovint, record d'estampa,
emplomallat del cavaller que escampa,
corrent per dalt, sa inútil vanitat.

La torre dels escipions

Viatger que camines, para ací.
Aquestes pedres semblen consagrades.
S'han sentit, al damunt, tantes anyades
que ja en el temps no crec que trobin fi.

Han tingut sempre olor de romaní,
i amb pins i garrofers, també cantades.
Afalac de cruentes torbonades
els ha calgut, molts cops, també sofrir.

Tu i jo, desconeguts, oh viatger,
en aliança ens hem d'estrènyer
bé davant d'aquestes pedres —tomba o ara-

una mateixa sang ens bull al cor.
Als ulls, un mateix blau i un mateix or.
Salve, pedres de Roma! Salve, Mare!

Arc de Berà

A Josep Pla

Finestra oberta. Mira a Tarragona.
Per companyia, vinya i garrofer.
Salms de la mar i de ventada té.
Llença, passant-hi, fulles de corona.

Des d'allà lluny li crida la «Capona» :
—Arc ancestral, ta resplendor d'on ve?—
Davant la corba es clava el viatger :
—Empara'm, arc; vull somniar una estona.

I veu passar corrues triomfals.
I sent, heroics, com baten els timbals.
I trem al sol de llances que rutilen.

Roden carros guerrers en processons.
Sota els plomalls floreixen les cançons.
De rara encesa els espirals s'enfilen.