Columna Edicions (Barcelona), 1992
El Parc de Samà està situat al mig d'una estesa de vinya i fruiters, al terme de Vinyols, al Baix Camp. Tot ell s'envolta d'un mur que el delimita. Al centre del clos, s'hi alça la residència, una construcció d'estil colonial que guarda mobiliari d'època, a més d'una biblioteca de temàtica cubana i pintures de Cusachs, Fortuny, Madrazo i Urgell. El conjunt, casa i jardí, els féu construir, a les darreries del segle passat, Salvador Samà i de Torrents, marquès de Marianao. Salvador Samà era besnebot de Salvador Samà i Martí, a qui fou concedit el marquesat en raó dels seus importants afers econòmics a Cuba i Filipines. A Marianao, població al sud-est de Cuba, la família Samà va traficar en diversos negocis, alguns de coneguts, com la participació en la construcció del ferrocarril que uneix aquesta ciutat amb l'Havana, i d'altres, menys explícits, que la llegenda atribueix com a usuals dels indians.
Salvador Samà i de Torrents fou un home de fortuna que sabé revaluar- la al casar-se amb una filla dels Coll i Portabella, propietaris de les conegudes cerveses Damm, a Barcelona. Tot ajudà al fet que la seva activitat política i social fos considerable. Va ésser elegit diputat a Corts i també alcalde de Barcelona per un curt període de temps, i participà en l'organització de l'Exposició Universal de Barcelona de 1888. Hi ha, per tant, un afany regeneracionista en la seva actitud, la qual cosa pot explicar, en part, que decidís construir a les finques de la seva propietat, a Vinyols, una casa esplèndida, voltada d'arbres exòtics, reminiscència del passat viscut a Cuba, i que l'encarregués a Josep Fontserè i Mestre, constructor d'importants obres a Barcelona, com el Parc de la Ciutadella i el Mercat del Born.
El Parc de Samà és, ara, obert al públic. S'hi acostuma a entrar per la casa dels masovers, enfront de l'era de batre. No és la millor manera de començar l'itinerari. A la vida una bona entrada és fonamental, i en cap cas els marquesos la varen reservar per als masovers. Si jo pogués triar, recomanaria iniciar la visita per la porta principal del Parc, la que correspon a l'entrada dels senyors. És un ample caminal de grava, flanquejat a banda i banda per una filera de plàtans d'ombra, de més de vint metres d'alçària, i que condueix a l'edifici, d'estil colonial, tocat per una enfiladissa de buguenvíl·lees. Darrere la casa s'hi troba el jardí. És un jardí amable, romàntic, frescal. Des de la casa hi baixa una escalinata, encatifada d'heura comuna, verd intens, fosca, que porta a una placeta, amable, centrada per un brollador amb nenúfars. Des d'aquí un passeig amb palmeres exòtiques arriba al nucli del jardí: el llac. En aquest espai és on es fa més evident el to romàntic, una mica malaltís, decadent del jardí. El visitant té, per un moment, la sensació que la rocalla que delimita l'estany, la grota, la glorieta i l'arbreda que s'hi emmiralla són una reminiscència d'aquelles construccions que la literatura i el cinema atribueixen a Lluís II de Baviera. Hi falta la música de Wagner i el cigne blanc que fastuós es passegi per l'aigua. Un racó per a enamorats, per mirar-se als ulls i saber que l'instant fuig, se'n va, és immediat.
El Parc de Samà va plantar-se l'any 1881, i en el seu conjunt inclou diferents espais arbrats i arquitectònics. Així s'hi conserva una bosquina de pi blanc i brolla, amb algunes mates de margalló, creuada per un barranc amb un floc d'alzines i llorer amb mates d'arítjol, esbarzer i aladern, que recorda el paisatge immediat, marítim, mediterrani. I també una més exòtica arbreda de cedres del Líban, esponerosos. En el marc botànic unes gàbies guarden, presumits, uns paons reials i uns faisans. Als bassiols neden unes parelles d'ànecs. En els primers temps, quan a la casa hi havia més diners, al parc vivien ocells tropicals, cacatues i lloros, i algú explica que els senyors hi varen fer portar micos. Tots aquests animalets distreuen els brivalls, a qui la contemplació vegetal no acostuma a entretenir.
En contrast amb el disseny vegetal, la construcció arquitectònica del Parc de Samà és pobra. Fora de l'edifici destinat a la vivenda dels propietaris, la resta és construcció utilitària per sortir del pas. Els diners del marquès es varen invertir en el jardí i en les notes d'aigua. Un canal alimenta l'estany; l'aigua hi arriba des d'una mina subterrània a través d'una cascada de rocalla. Tot és artificiós en aquest espai. Però si el contemplem a sopluig, a través del filtre de l'aigua que regalima per la cascada, el parc sembla menys domèstic i se sent la presència de la naturalesa com si fos de veritat.
Ara ens hi trobem bé, al recer. No estem sols. Sense ni voler, ens deixem abraçar, no ens veu ningú. Aquests moments arriben un dia o altre, sobretot quan es viatja i no es fa res. Però no duren gaire. El seu encant és la mateixa fugacitat. I es torna a la passejada, a la curiositat del panorama.
El Parc de Samà també té les seves individualitats. La més destacada és un exemplar de Taxodium Dactara, arbre mexicà que arrela a les aigües de l'estany, de fullam acolorit, de més de vint metres d'alçària. Però n'hi ha d'altres. En aquest sentit la varietat i la personalitat de la massa vegetal és extraordinària.
La Mussara és un poble antic, ara abandonat, dalt del cim de la serralada que, sobre els mil metres, tanca la plana del Camp pel nord. Quan puja la marinada, els dies d'estiu, es cobreix de boira espessa i a l'hivern hi peta el vent, a ratxes, de mestral, que s'abraona pels antics bancals ara coberts de fenassos i farigola. Davant el poble, una bassa, on s'emmirallen un parell de salzes, era a la meva adolescència el lloc on abeuraven els animals domèstics i on es reunien a l'hora baixa les dues famílies que encara l'habitaven. El conjunt tenia l'estampa de postal bucòlica, i va ésser durant molt de temps el nostre punt de referència quan es parlava del món rural. Venir de la Mussara tenia un sentit pejoratiu, de manca de modernitat, en un moment en què la meva ciutat, Reus, només i amb prou feines, subsistia. Però tot a la vida és relatiu, fins l'escala de valors.
La darrera vegada que vaig anar a Tarragona, em va semblar que el Pretori romà gaudia de les condicions adequades per fer agradable un calorós dia d'agost. D'una part l'edifici té unes voltes al subsòl d'escassa llum, humides, absolutament reconfortants. De l'altra, a l'edifici s'hi guarda un esplèndid sarcòfag romà, dedicat a la passió amorosa d'Hipòlit i Fedra. Les vicissituds d'aquest sarcòfag són extraordinàries. Un anglès a les darreries del segle passat, s'enamorà de la peça i decidí que el millor era endur-se-la al seu país. No comptava, al prendre aquesta decisió, amb les venjances divines. Els déus de Roma varen convèncer la naturalesa i els vents es van desfermar. El vaixell que transportava el sarcòfag a Anglaterra se n'anà avall. El derelicte quedà ben a prop de Tarragona a la Punta de la Mora, amb poques braces d'aigua, la qual cosa féu possible que l'any 1948 la peça fos recuperada amb facilitat pels arqueòlegs tarragonins. Les pedres estan bé allà on les van plantar. La gosadia del lord anglès va topar amb el destí.
El Pretori és un monument que data de l'època romano-republicana, la de l'emperador August. De la construcció que ordenà només en queden els fonaments, ja que al segle catorze l'edifici es va convertir en residència dels reis de Catalunya, i anys més tard, per acabar-ho d'adobar, en van fer una presó el Castell de Pilats.
Val la pena enfilar-se fins dalt de tot del castell. Veuràs Tarragona: l'amfiteatre amb el rerefons marí, el passeig, el fòrum, la catedral. Entre les velles construccions, els palaus dels senyors i eclesiàstics, unes edificacions modernes. Una bona barreja arqueològica. Un paisatge mediterrani. L'expressió de la necessitat col·lectiva i individual que tenen els homes que hi viuen d'edificar, de posar les pedres una damunt de l'altra, i la també necessària obsessió de destruir. I en el seu conjunt, la ciutat.
L'amfiteatre és un dels millors monuments que conserva Tarragona. Encara que la seva fàbrica no sigui massa diferent de la d'altres amfiteatres coneguts, la situació és única, rere la platja, amb el cel i la mar, de teló, al fons. Alexandre de Laborde, al Voyage pittoresque et historique en Espagne, ens diu que «les ones de la mar venien a rompre al peu dels seus murs». Ara ja no és així, les aigües han reculat. Però no hi fa res. L'escenografia reclama la mirada, una estona de repòs, un somni. Potser per negar l'oblit, per mostrar-nos l'origen, llatí, mediterrani. Alguns xiquets corren entre les pedres. Laborde recorda que «en aquestes arenes sagnants hom veia actuar tan aviat animals salvatges com homes més salvatges encara, que havien après a donar o a rebre la mort amb gallardia. Sovint, atletes malaurats, o esclaus, més malaurats, vençuts per llurs adversaris, imploraven la pietat d'alguna dona jove, la qual, amb un gest, disposava de llur vida».
La civilització és molt bèstia, i ha provocat grans daltabaixos. Aquestes pedres n'han estat testimoni. Potser ha fet possible el progrés. I tot plegat l'aparició d'un artista, d'un intel·lectual, de la cultura.
Les orenetes volen, indiferents als nostres somnis, darrera les mosques i els mosquits. El blau de la mar es sobreposa al color més tènue del cel. En dibuixa l'horitzó. Fa calor, molta calor. No és el moment adequat per a la contemplació urbana. El sol bat les pedres. Però a aquesta hora la llum les daura, rosades, i el blau és marí, intens.
A Tarragona s'hi ha d'anar amb automòbil, mai en vaixell i tampoc en tren. Tant el port com l'estació del ferrocarril queden enxubats, sense perspectiva, i es corre el risc que la primera impressió del viatger sigui la de trobar-se en una ciutat insignificant, d'escassa entitat.
L'automòbil s'ha de deixar a l'inici de la Rambla. I continuar passeig amunt, a peu, amb parsimònia, badant una mica, fins a la mar. A poc a poc. Amb el temps suficient per sentir-la, per notar la seva presència. Sense la mar, aquest passeig no aniria enlloc, no tindria ni cap ni peus.
La Rambla acaba en un penya-segat davant la mar: El Balcó del Mediterrani. Des de la balconada, la mirada es perd enllà de les aigües, des de la Punta de la Mora al Cap de Salou. L'espai que els pescadors anomenen la Mar Fondal. Aigües blaves, d'ampli horitzó, immenses, netes des de l'alçària. Un panorama magnífic, extraordinari. I mentre el contemples, endevines el motiu que ha fet decidir tanta gent, fins i tot l'emperador romà August, de quedar-se a viure a Tarragona: la geografia.
Tarragona és una ciutat civilitzada. On es té l'evidència que abans algú ja hi ha fet vida. Arreu hi queden quatre pedres, una runa. Sense anar gaire lluny, prop del Balcó del Mediterrani, l'amfiteatre romà.
Un germà de la meva mare, l'oncle Remigi, llogava a la muntanya de l'Oliva un mas per passar-hi l'estiu. En aquell moment s'estilava poc la platja, i els aires dels pujols de Tarragona, amb bones mates de bosc, eren absolutament recomanables. Des del mas, amb tota la brivallada estiuenca, fèiem glorioses excursions pel terme. El berenar més tradicional era anar fins al Pont del Diable, aquest és el nom popular de l'aqüeducte romà, per on era, encara, permès de passejar-s'hi. Les pedres romanes, lloc idoni per als berenars, se'ns feien familiars i menys venerables. La tieta vetllava per la nostra alimentació i ens oferia esplèndids berenars. Era l'edat en què el berenar és encara un àpat imprescindible, necessari. Al Pont del Diable no hi he tornat mai més. L'he vist de lluny tan sols. Imagino que ja no tindria el mateix sentit aquell espai, objecte de jocs d'infants. A vegades, però, somnio l'indret. Trobo el pont molt ben posat, entre dos turons, daurada la pedra. M'agradaria reposar-hi, posseïdor d'aquell encant. Berenar-hi de nou. Hi prendria raïm, moscatell de Vinyols. Seria l'únic fruit que lligaria amb l'escenografia de l'espai. A l'esclatar, a la boca, el raïm de Vinyols té una dolçor mesurada. No embafa, com el moscatell de València, massa assolellat. Tampoc aquestes pedres, ben posades, no enfarfeguen el conjunt del paisatge. Esforç de tants homes traginant pedra del Mèdol, neguit d'arquitectes i satisfacció de senyors romans.