Edicions 62 - 1980 - Barcelona
I l'espadat? Un home que en pren un altre damunt seu, eix un terç, l'altre un altre fins a cinc, i sis, damunt del quin ve un xiquet que fa el sisè o setè pis.
Lo pobrissó, que encara té els morrets dolços de llet materna, dret com un ciri, amb les manetes a la faixa i el clavell a l'orella, dreça el caparro fent l'home!...
I muntar l'espadat, encara no fóra res; lo sobrehumà consisteix, quan lo castell és fet, en pujar les escales de la Seu i anar fins a tocar la balda gran de la gran portalada.
L'espadat és més perillós que els castells de pilans, los quals al caure s'enfonsen, i com la plaça està plena de gom a gom de castellers platònics que per altre no hi són més que per a arreplegar xiquets, cap d'aqueixos toca mai de peus en terra... Al començar-se el castell ja tot són ulls enlaire i braços alts; però l'espadat, i més l'espadat que camina, no s'enfonsa, cau de costat com un arbre... Allí no hi ha puntals ni crosses ni qui sostingui els genolls del segon o posi l'espatlla sota l'aixella del terç. Si un sol flaqueja, adéu-siau frare i trona!... Les lloses de la plaça que no són màrfegues, arrepleguen de ple en ple al pobre casteller.
Quan pagesos i pescadors, dividits en colles, han fet prou proeses, cap a dinar!
Després: cafè, copa, puro, i comentant los incidents del migdia a prendre puesto per veure passar la professó del braç de Santa Tecla.
I si el conjunt de la Catedral de Tarragona n'és grandiós, los detalls encanten.
Lo portal gran del frontis gòtic, sobremuntat d'aquella rosa tan bella, per a no dir més, que el cèlebre transparente de Toledo, les dues entrades que donen pas a les naus laterals, amb llurs circulars roses de claror, trossos d'arquitectura romano-bizantina més formals, més posats, més regaladors que el gòtic, en un país com l'Espanya, on tantíssim i casi massa se'n troba per tot arreu.
Lo chor i son cadiram, l'orgue i ses pintures, un esplendor; l'altar major, un miracle en cap país del món realitzat amb més prestigi; lo claustre, un encantament; la capella moderna de Santa Tecla, un pom de flors; la volta de la capella del Santíssim, sobremuntada d'admirable campanile, una bogeria de geni; la capella del Corpus Christi, un museu; aquella altra joieta que darrera la Catedral hi ha, la capelleta de Sant Pau, una verdadera joia arqueològica, històrica, artística... Tot lo de dins, sepulcres: lo del gran rei en Jaume el Conqueridor, los de prínceps i prelats; tapissos, catifes, bandera de Lepanto, escultures; lo de fora, lo de dalt, lo de baix, lo que es veu, lo que és amagat, la fan digne d'una celebritat que no té... per mor dels mateixos tarragonins, que en general sols admiren o fan admirar la professó de les rates.
A Tarragona, darrera el Palau de l'Arquebisbe, passa aquella muralla portentosa que comença al portal de Sant Francesc i va fins al de Santa Clara.
Tan ferma és avui com al temps dels Creuats. Tan sòlida és ara com lo jorn en què etiòpics, fenicis, romans, gots, sarraïns, cristians, imperialistes o moderns francesos la impugnaren.
Imposant!, majestuosa!, trenta centúries no l'han pogut encetar
N'és compacta, gruixuda, alta, bordada de matacans mig desfets, de rebellins sense acabar, de torres afegides.
Mai s'és abandonada a l'agressor, ni mai ningú l'ha presa per força. Sempre lo sitiador ha penetrat en la Ciutat per la marina.
Sols s'humanitza per qui l'habita, s'hi abriga i l'aima, i lo que dards, catapultes, bombes, mines, canons no poden obtenir obrir-la, ho permet a les bones, sense saber com ni quan, a pacífics capellans i burgesos que viuen al seu redosso i la foraden en sa massa colossal per balconets, finestres, eixidetes, que donen llum i frescura.
Al fer-se vella s'ha tornat pacífica i en lloc de morters i merlets que la rematin, ha pres en son cim terradets ombrívols, en ses escletxes, figueres bordes, en sos bonys i forats, heures, parietàries de tota mena que li tapen les ferides i l'engalanen.
Tot en ella no és d'igual majestat i bellesa. Història viva de pobles que passaren, cadascú d'ells ha fet i desfet, deixant lo seu segell en la manera de renglerar les pedres, d'escairar-les, en cada portella, reixa o bordó.
Al seu peu, una carretera, la qui abans los ferrocarrils permetia transitar quan a posta de sol los portals de la Ciutat se tancaven, serveix ara de passejada a gent d'iglésia: un bon tros porta el nom de passeig dels Canonges.
Perpendicular a ella, una altra carretera mes estreta, rasant les vinyes de l'Alasà, se dirigeix al fossar, que tan de lluny se veu amb sa porta d'un vermell de sang presa, aquells dos finestrons que semblen ulls, los rengles de ninxos, los xipresos, bellugant-se a l'impuls del vent, ajupint-se, aixecant-se, brandant lo cap, fent brugir l'aire com si tinguessen llàstima dels sers inanimats que llur ufania sombreja, i dels quins llurs arrels se nodreixen.
A mà esquerra del fossar, seguint les porxades de l'aqüeducte per on ve l'aigua que en la Ciutat se beu, la carretera es torna camí dolent, fins a dalt del fort de l'Oliva... i passat lo fort, ja no és carretera ni camí, sinó sender pedregós i tort, que tant aviat surt de les pelades roques com s'amaga entre esbarzers i brossa girant a llevant, a ponent; no sabent on va! No obstant, com tots los camins, fins los pitjors conduits, va a tot arreu: a la Secuita, als Pallaresos, al Pont del Diable, a la font d'En Garrot, a Valls, a Salamó, a les carreteres de Reus, de Barcelona, i per elles, a Roma, a Lisboa!, a Finis terrae!
Un de sos giravolts penetra en les terres del Mas del molí vell del quin la masia s'aixeca arrogant damunt l'esquena d'una colineta, veient-se de ses finestres i terrat lo Cap de Salou, les platges llargues, lo campanar de Reus, les cases de la Selva, tot aquell bé de Déu de vinyes, garrigues, hortes i boscos anomenat lo Camp de Tarragona.
L'ensendemà, a punta de dia, ja se sent lo na-ni-na-ni-na-ni-na de les gralles i el pam ra-ta-pam-pam dels tabals que les acompanyen.
Tot respira l'alegria: lo davant de les cases escombrat i regat que podria llepar-se, la gent vestida amb los trajos mes rebons, los senyors amb guants, barret de copa, les senyores, faldilles de seda, mocador de crespó, mantellina amb puntes, i fins n'hi ha que, per fer-se mes hermosos (segons elles), porten «gorro» de ca la Tejero o paltó amb «agramants» i tot, de la Toneta Opisso.
Los menestrals, tan ben vestits com los senyors, sinó que en lloc del «sombrero» porten bolet, i en lloc de levita, gec.
Los carreters i mossos del port, amb llur blanca i bufant camisa, llur faixa vermella i el mocador de pita al coll, un clavell darrera l'orella, barretina morada, o vermella, o blava, o negra, o blanca..., o sense!
Després los pagesos i pescadors dient-se improperis que fan esparverar i que sols tenen per fonament l'antipatia innata del qui viu en lo perill, n'és coratjós, desprès i noble i el rosega-molletes-de-pagès, estret d'esperit, poruc, reservat. I com que pagesos i pescadors no es poden veure, sempre estan contrapuntats.
Cada any los pagesos fan venir una colla de Valls, mes, com los castellers no foren prou nombrosos per a pujar les tremendes torres que són d'obligació, los mateixos que paguen ajuden, i, si el castell cau, los pescadors se'n riuen.
Si es té ferm, samarreta a terra i a fer-ne un de més alt; que cau o no cau, tenint ambdós resultats idèntica conseqüència: riotes, mofes, bravates entre pescadors i pagesos.
L'ensendemà era Santa Tecla, patrona de la difunta masovera i festa major de la ciutat, lo 24 la festa de la Mercè; lo sant de la pubilleta.
Semblants diades, quan vivia la mare, eren de gran gatzara.
La vetlla, marit i muller acompanyats de la tia que menava la quitxalla prenien la tartaneta ben estibada de cistelles d'ous, de panerets de fruita, de coves d'aviram, d'algun carretell de vi bo... I contents, alegres, se'n baixaven a ciutat, on ja tot era fressa i xerinola, missatgeres de la gran diada en la qual se celebra la festa de la Protomàrtir amb tot lo soroll, animació o eixordament d'orelles que saben donar los castellers, les colles, los balls de Dames i Vells, de Bastonets, de les Gitanes, de les Criades, de Cercolets... i els més solemnes de Sebastiana del Castillo, dels Ambussados, de santa Ursenina, de Serrallonga, de sant Magí, de santa Tecla!, dels Diables!, de la Rosaura!
A mitja tarda comença a eixir de la Catedral. Primer venen los guàrdies civils muntats en gentils cavalls, calçats amb bota a mitja cama, calçó de punt blanc, la casaca amb gires vermelles, barret entravessat i a la mà dreta el sabre.
A cada punt, com la gentussa sempre espeny, los cavalls belluguen lo cap com si diguessin que sí; fan cruixir les morralles, llencen bromera, caminen de costat... I en voleu de crits i d'ais i ois! Mes los civils plens de modos i els cavalls ensenestrats fan recular a tothom sense malmetre ningú.
En acabat, Magí de les timbales, un home que l'Ajuntament deu tenir tancat dintre una capsa... Cada any és lo mateix i tan vell és avui com en temps de l'arquebisbe Creus.
Cavaller en arrogant bestiassa vestida de seda i galons grocs, porta a manera de corns de sàrria dues calderes cobertes d'una pell tibanta damunt de les quines Magí pica tan fort com pot. Les calderes van guarnides de damasc vermell amb l'escut municipal brodat d'or i el Magí sembla un cardenal: tot vestit de cap a peus de seda vermella... I una perruca blanca que no hi ha més que mirar!
Darrera seu, los serenos, d'uniforme i entre serenos, agutzils i municipals, los Gegants, lo Negrito, la Xinita, lo Rei moro amb sa muller darrera... Van tan bonics que la Geganta fins porta bufats i pollera.
Com contrast, los nanos fan gambades a l'entorn, amb aquells caparrots com bombos i aquelles cametes com bòlits.
Dolçaines altre cop i ve l'espadat que camina.
Segueixen los balls, flors sanctorum: de sant Magí, de santa Tecla, de santa Llúcia. Altres vides de bandolers: Serrallonga, Pedro Negro, Sebastiana, la Rosaura.
Alguns senzillament farses per riure: lo de les criades, lo celebèrrim de dames i vells. Tots balls de parlament, i per fi los balls que ballen sense parlar: de bastonets, de valencians, de les gitanes, etc.
La basílica dels emperadors ha conservat son caràcter de palau i fortalesa. Les parets ne són doblíssimes, les finestres rares, les sales grans, los terrats immensos!
Com arquitectura, podria dir-se que és de l'ordre dòric, si bé la major part de ses fatxades són avui llises de dalt a baix. Molts finestrals dels que ara es veuen, són dels primers segles cristians, altres relativament moderns i tallats en ple, sense més mira que la utilitat. La paret de cara a mar reposa sobre rocs primitius. A ras del camí, ben conservada, se veu la Portella, obertura de les falsament anomenades ciclòpies, que servia de pas al servei d'ordre inferior; la fatxada que dóna a la pujada de les Pescateries, si bé llisa en sa més gran superfície, conserva pilastres d'un que fou temple dedicat a Augustus, que els tarragonins devotíssims seus, deïficaren.
També fou Augustus l'erector del fòrum, del quin queden vestigis a la plaça del Pallol, del Circus que sostenia de lo que avui es plaça de la Font fins a la dels Sedassos, parant-se al carrer dels Cavallers que n'era la galeria superior! De l'Amphiteatrum, que amb graons i tot enclou l'actual Presidi i que entre l'arena, les grades, les galeries i avingudes sostenia fins al peu de la basílica, que n'era palau, fort, arsenal, arxiu.
Quan l'emperador volia presidir una festa, prenia per una escalinata davallant al siti ocupat actualment per la carretera, i sota entoldat de veles blanques i grogues amb llobes i bous pintades a dojo, emblemes de Roma i de Tarraco, encatifada la terra de murtra i fulles de rosa, l'aire jugant amb gallardets, los lictors precedint, los comensals al costal, los dignataris darrera, s'assentava al Podium, que es trobava per lla al peu de l'actual passeig de Santa Clara.
Quin sitial per trono! A quant la vista arriba, les blavenques ones!, als peus la plebs cridant "visca!", al costat homes il·lustres i dones de gran bellesa, damunt aquell cel tan pur, per llevant Roma, per ponent la Bètica... Davant Carthago!