Edicions 62 - 1991 - Barcelona
Les senyores de Recasens, una d'elles baronessa de les Quatre Parras, donaven cada dimarts de l'estiu lo que els seus amics anomenaven reunions de confiança o de mitja aranya (només encenien quatre candeles de les vuit que l'aranya del saló portava); l'hivern, les reunions eren més nombroses i complicades; s'hi ballava en gran! A unes i altres assistia lo més lluït de la ciutat.
Don Josep Salvat potser no hi hauria sigut convidat, mes sa muller era molt ben vista..., una Vidal!, i sa filla Lupita, tan graciosa, que no faltà algun amic de la casa insinuant lo bé que farien convidant-lo.
Les de Recasens consultaren lo cenacle dels elegits i per tenir una noia més, feren lo convit en regla.
Don Josep es carregà de cadenes, es plantà enmig de la pitrera una papallona de pedres i, lluent com un fanal, sèrio com un nunci, rítmic com un armat, entrà a la sala bona de casa la baronessa, presentant sa muller amb la mà dreta i sa filia amb l'esquerra.
Les senyores de Recasens, nom de llur pare, eren dues germanes. Viuda l'una del baró de les Quatre Parres en qüestió (un senyor important! Fou gentilhome de l'infant don Cosme, aquell que només hi veia d'un ull), era la pubilla. La més jove, la viuda, era mare d'un tinent de cavalleria ja granadet. Com edat, tindrien?... Qui sap? Inútil dir l'edat de les dues dames.
Acostumades, mentre visqué el baró, a la vida i tracte de Madrid, guardaven en llurs maneres la senzillesa de bon to, l'afabilitat que sols es troba en les classes distingides d'Espanya.
A llur casa, no era indispensable presentar-s'hi amb la rigorosa etiqueta exterior que en altres països s'exigeix. Era prou lo desig de ser agradable, conèixer algú de llur societat i trobar-se disposat a no parlar mal de ningú (dels presents) per a ser-hi admès.
Lo jove Garriga fou rebut amb parauletes tan ama bles, amb maneres tan naturals, que quan es trobà sol i no pogué menys de riure d'ell mateix, que tanta feresa havia tingut de les dues germanes i de la casa en què vivien..., un palauot del carrer de Cavallers, amb portalada gran, sempre oberta, entrada espaiosa com magatzem; al mig, pilars, voltes, celobert, cancell amb campanetes i patriarcal orinador darrera la porta. Semblava, en entrar-hi, que s'entrés a ca la Reina! Eixint les senyores d'aquelles fosquedats, les havia entrevist algunes vegades repantigades en llur cotxe-senyoria, pesada màquina pintada d'un color indefini ble, guarnida de quatre fanals, arrossegada per dues xollades mules que, malgrat llur vellúria, miraven tothom amb lo desdeny de qui porta darrera seu la virginitat i la bellesa.
Una vesprada d'estiu, era diumenge, lo bo i millor de Tarragona prenia la fresca per la placa de la Font.
Noies amb noies, les mamàs assentades en rotllos sota els arbres, los joves fent la papallona d'un pom a l'altre..., los curts de gènit, darrera els faristols deis músics de regiment, que en un parell d'hores omplien l'aire de fantasías, marxes, valsets de moda i americanes.
Lo Jaume feia com si escoltés los músics, distret en realitat per les anades i vingudes de Guadalupe Salvat.
I encara que sols se considerés a la ciutat com de passada, i que ni remotament pensés en unions sagrades ni profanes..., era jove, amant, les cartetes amb lletra fina vingudes de lluny s'havien acabat... i aquella hermosa criatura l'encisava.
Un jove de baix al port i altre de dalt de Tarragona, lo Pepito Borràs i el Joaquim Garcés, indiferent lo primer, 1'altre amic, i sobretot fill d'un gran amic de la família, s'ensopegaren a passar.
Lo Jaume els aturà, fent-los preguntes banals..., i mentres parlaven passà altra vegada prop de la música lo grupet de noies entre les quines Guadalupe.
En aquell temps la platja era a on se troben avui los terraplens del ferrocarril, i per cert que l'enginyer que els construí, esborrá una de les coses de mes caràcter de Catalunya: la platja de Tarragona, així anomenada (per antonomàsia, com diuen aquells llibres que ensenyen d'escriure bé), amb exclusió de les immenses franges de palets i sorra que broden la costa catalana de Cap de Creus fins mes enllà de l'Ebre.
Al dir la platja s'entenia aquell retall de món estès sota el carrer de mar en lo quin vivien los pescadors, treballaven, renegaven, procreaven i morien. Menos los qui donaven fons per cent braces d'aigua algun dia de mig jornada.
La platja no era aquella de més a llevant o l'altra de més a ponent. Cada una d'eixes porta son nom: platja Llarga, platja del Miracle, de la Rabassada, del Cap del riu.
La Platja, sense qualificatius, era aquella soterrada avui.
Era més còmoda que la del cap del riu que la Comandància los hi dóna i ara ocupen, més a prop de la ciutat, més a redosso de les llevantades, més neta de palets i còdols marins, lo pla n'era menos inclinat.
Les cases dels pescadors, les «botigues», es trobaven arrenglerades del racó on comença el molí fins al farelló; i en aquell punt, la terra eixint unes quantes braces cap a mar, altra petita rengla de sis o set botigues formava un angle recte amb la gran rengla que n'ocupava exactament lo siti per on passa avui lo carro foguer, que n'arrossega tants altres cap a llevant, cap a ponent, a tot arreu!... i corrent sempre.
S'eixia de la platja i s'hi baixava: a llevant, pel costat de cal mestre de veles; al mig, per les escales del Pes, i a ponent, per la baixadeta de ca Barrinyo, practicada entre les dues cases que formaven lo vèrtex de l'angle.
Eixes eren les vies de comunicació públiques. Les privades, tantes com botigues, puix cada una d'elles tenia una finestra per darrera que, a causa de la diferencia del nivell entre el carrer de mar i la platja, es convertia en porta donant al dit carrer; i per la qual les famílies anaven i venien.
Les botigues es composaven d'un magatzem, als baixos, on tot a l'entorn de les parets hi havia jaços pels homes, tinells pels palangres, cordes, fils, canonets d'hams, peces de cotolina, feixos d'eixàrcies, volantins, ralls, olles de quitrà, pinzells, agulles saqueres, cabdells de fil, troques de cànem, corns, llanternes, ternals i buixells.
Una escaleta, al costal de la porta de la botiga, conduïa a l'habitació reservada a la família del patró o per millor dir, a sa muller i filles, si en tenia! Los homes hi pujaven rares vegades. Si les famílies eren nombroses, vivien a ciutat.
L'habitació es composava d'una cambra amb alcova i d'un recambró en lo qual una escala de fusta donava accés a la finestra, porta que eixia al carrer de mar.
Lo moblament es reduïa a un llit de posts i bancs amb màrfega i matalàs cobert de conxa l'hivern, de vànova d'indiana l'estiu.
Arrimada a la paret, una gran caixa o bagul damunt de dos cavallets. Al costat, la pastera. Entre la caixa i la pastera, la finestra amb vistes a la mar i en un racó que corresponia a l'amplària de l'escaleta i feia com un altaret, un fogó que sols s'encenia quan la mestressa passava mal o el més jai de la casa, baldat de reuma, necessitava fregués de greix de gallina o pegats de llinet ben calentons.
Dues o tres cadires de bova, una cua de bou penjada al finestró amb l'escarpidor de boix i la pinta espessa de banya clavats en sos rústecs pèls, lo cèrcol del pa rodant a l'impuls del vent, mentre tenia corda, o descaragolant-se tot sol per la pròpia tensió. A la paret, una Magdalena vestida de cabells grocs, unes animes del Purgatori amb força flamarades, o un sant Antoni que guarda de prendre mal.
Al capçal del llit, una piqueta de pisa i un Santcrist de plom i en certes botigues «luxoses», dos lloros de «santi de guixi» damunt d'un tinellet; un gat d'igual pasta o dos conillets bellugant lo cap.
Davant de la botiga una enjogassada parra enviant brotets, redoltes i pàmpols fins a la teulada, reposant ses branques més velles i, com a tals, més feixugues damunt d'un rafal construït amb trossos de car, mitges antenes, bocins de perxes, arbres de barca fora d'ús i demés fustam de rebuig.
Los raïms, per lo vernal de la mar i la salabror que els nodria, eren pocs i agres, mes la raïmera donava color i ombra, i això bastava.
Sota el rafal i al costat de la porta gran, hi havia un fogó, lo vertader, lo que servia, i ben a propet la pica de l'aigüera.
Si plovia, un cop lo foc encès, l'encarregat de la menjada posava les brases en una fogona portadissa i el menjar es coïa dins de la botiga.
En cap d'elles mancava una pollera de joncs o cèrcols de bota guardant un gall i quatre gallinetes... gats i gossos no en parlem. A cal padrí n'hi havia un, lo «Company», que portava a cavall a tota la quitxalla amb més paciència que si hagués estat de fusta. Era gros com un pollí, cobert de pèls com filferro, tot clapat de negre i mangra. Visqué com un sant i morí vellíssim.
Se'n sabia l'edat perquè «datava»! Fou oblidat per un oficialet alegre i amic de romesco..., un tal don «Quenio»..., fins lo padrí recordava son nom de família: Gaminde. Anys després fou capità general a Barcelona.
En eixes cases, on era impossible que nasqués cap mal pensament ni cap mala obra s'acomplís, trobant-se obertes nit i dia, habitades per gent enfeinada, tan neta de cos com d'ànima, davant la mar que moralitza amb sa solemnial presència i purifica amb ses emanacions salutívoles, lo Jaume passà els primers anys de sa vida... i per cert que devia trobar-s'hi a gust, puix fer-lo pujar a ca-seua costa molts plors i llargues converses.
Començaren los preparatius i compliments dels adéus, que duraren casi mitja hora, i després d'haver-se dit los que se n'anaven i la Mercè i sos oncles que es quedaven, força paraules galanes, les senyores amb llurs sombrilles i els joves amb llurs barrets guarnits de pàmpols, s'encaminaren per les pelades garrigues al siti on s'aixeca ferm i dret lo tan anomenat aqüeducte de les Ferreres, o del Diable, car lo mal esperit podia fer solament sense calç ni guix, i en una nit, aquella obra portentosa!
Al ser-ne prop i contemplar-la, no faltà qui contés lo cas d'aquell cabecilla que, perseguit, lo passà a cavall, ni el d'aquell tambor major que el passà per anar a morir d'amor dins d'una cova de la font d'En Garrot... Cada u contà la seua.
L'erudit feia observar lo colossal de l'obra i la senzillesa de l'execució, alabant los temps passats en què tals monuments se construïen. Lo Pepitu deia que el pont res tenia de particular..., que els romans ne feien per a conduir-hi aigües i els moderns per a conduir locomotores; i les discussions històriques, crítiques o humorístiques sobre el pont acabaren per la proposició de passar-lo, que molts havien acceptat de lluny i pocs tenien ganes d'executar.
Un atrevit prengué el senderet que condueix a lo que fou canonada de l'aigua..., un espai de tres pams d'ample, que enrunat pel temps, ara sols condueix d'un cim a l'altre dels dos pujols, lo solitari llargandaix o algun atrevit excursionista que vol passar per on pocs passen.
I com la vista d'un perill físic atrau fins als més covards, molts caminaren uns quants passos per damunt del pont; mes al veure a sota, vinyes que s'enfonsen, recularen espantats... a quatre grapes!