Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Fins a la desamortització de 1835, el perímetre de l'actual plaça de la Independència era ocupat pel convent i les hortes dels Agustins. L'any 1855, l'arquitecte Martí Sureda Deulovol presentà el projecte d'urbanització de la nova plaça porticada, amb un model de façana ben definit i unitari pel conjunt de caràcter neoclàssic. La urbanització de l'espai central data de 1860 i es completà el 1869 amb una columna que commemorava la Constitució. El 1894 es va substituir per l'actual escultura dedicada als defensors de Girona.
La plaça amida 92 x 45 m. Els porxos tenen una alçada de 6,70 m. i una amplada mitjana de 4,5. Les arcades del porxo tenen una amplada que oscil·la entre 2,20 i 3,5 m. Originàriament s'arribaren a construir les dues façanes laterals. En els darrers anys del segle XX s'han construït els dos extrems, seguint el mateix tipus de façana. Les lectures en aquest punt ens les facilitaran Josep Pla i Tomàs Roig i Llop. El primer ens narra alguns detalls de com la va conèixer en la seva joventut, que complementa Roig amb el primer dels seus dos textos. Els altres dos tracten d'una ballada de sardanes i de com feien trapelleries amb les noies en tardes de platxeri.
La plaça de Sant Agustí és porticada a dos vents i té al mig un monument massa petit per les seves dimensions, un monument aclaparat per l'amplada del seu marc: el dels herois de la guerra de la Independència. És una plaça de l'època d'Isabel II, sense caràcter, però de més qualitat, així i tot, que les urbanitzacions més modernes. Com que hi té lloc el mercat de fruites i verdures, hi floten efluvis alternats de col-i-flor i de taronja, de carbassó i de síndria. Al fons, anant a la Devesa, hi ha diversos espectacles populars i el paratge té la vulgaritat que desprenen les barraques i els cartells dels cinemes.
Girona
Girona és al meu cor, com hi és la meva sang. És un aiguabarreig de biologia i de sentiments; quelcom que fa bategar els meus polsos i m'emplena la ment d'imatges evocadores d'una meva època feliç. Jo diria que em segueix pertot, ara més intensa, ara més apagada, una melodia gironina, feta de murmuris de rius, de tocs de campana de la Seu, de remors de vent i de fulles a la Devesa, i de cançons d'infant a la plaça de Sant Agustí, entre flauteigs de l'orgue del Cinema Paral·lel...
Evocacions que, damunt les ales de la poesia, es fonen en música de somnis indefinida però persistent, sobretot consoladora en les meves estaries d'home lluitador en les quals pesen més els records que no pas les esperances.
Oh, melodia estranya, seductora, incopiable, lírica ombra dolcíssima de la meva vida al llindar de la vellesa sense remei!
Sardanes
La tarda s'havia esberlat encesa de sol, com una libèrrima magrana madura. La tramuntana s'agemolia arran de les muralles, cansada d'empènyer núvols cels enllà.
De mica en mica la plaça de Sant Agustí s'anà emplenant de gent, sobretot de jovenalla, la qual ara s'arremolinava entorn de l'empostissat de la cobla. Els músics ja hi eren i afinaven sense presses llurs instruments. Jo els mirava amb el cap enlaire: o jo massa petit o ells massa alts. De sobte vaig sentir-me hissat com una palla fins a ésser posat dempeus just davant el contrabaix:
—Té, noi; aguanta'm la solfa —em digué el músic—. Et guanyaràs cinc cèntims.—
Jo estava tot confús. Músics i instruments em semblaven tot d'una molt més grans que no eren en realitat, i veia la gent sota meu, a punt de dansar, per damunt de llurs caps inquiets per l'alegria, d'una manera estranya.
De cop sonà el flabiol, i la cobla esclatà en els primers compassos de la sardana. Va semblar-me que se'm llançava violentament al damunt i que se'm volgués endur una tremenda cascada de sons i d'esbufecs, entre els rítmics cops d'arquet del contrabaix, que rondinava com si estigués molt enutjat, no sé pas si amb mi perquè em tremolava constantment la solfa.
I així, totes les sardanes. Després vaig davallar de l'empostissat atordit per la vibració de la música i per la solellada.
Ara els balladors s'havien dispersat, i el silenci s'ensenyoria plàcidament de tot l'indret.
Prop d'un vell que s'ho mirava immòbil arran, del fum de la seva pipa, jo, que amb els cinc cèntims del músic m'havia comprat regalèssia, l'anava rosegant mentre el sol, al lluny, moria ofegat entre nuvolets prims, encesos com teieres.
L'albada dels sentits (fragment)
De la Devesa ens arribava l'or tardoral que el vent feia saltar de les branques dels arbres. Els pardals s'esforçaven endebades a demanar-nos silenci per a llur son sòpit de burgès insaciable. A nosaltres tant se'ns en donava, d'ells, i corríem i cridàvem, i ens pelàvem les mans i els genolls darrera el saltar i parar i esbarriar els jocs delicats de les noies, totes flairoses de pa i mel. Era una delícia tombar-los el coudinar i penjar-los als braços del general Álvarez de Castro les cordes del juli. Si era un dia de vent, però, les noies tenien els nervis de punta, i la facècia s'acabava amb un giravolt d'esgarrapades.
Altres indrets de Girona: