Obelisc del comellar de les Figueres (Cabrera)

Autor: Francisca Sunyer i Mas
Obra: Viure a Cabrera. Una illa feta a mida , 1993

Les torrentades havien arrossegat tanta terra cap a la mar, que la badia es veia com un gran bassiot de fang. Al Comellar de les Figueres, la "vall de la mort" dels presoners francesos, aparegueren molts d'ossos, que foren identificats com a humans. Mon pare organitzà amb ajuda de soldats una replega total i el trasllat al Panteó.

Allà descansaven baix de l'obelisc, que el príncep de Joinville féu construir l'any 1847.

La imaginació em volava llegint la senzilla inscripció: "A la mémoire des Français morts á Cabrera"; o quan les mans adolescents cercaven botí d'assignatura de batxiller a través de la regata inferior del monument; o mirant la llavorada paret del castell... "Fleury, prisonnier français, 1809..."

M'hauria agradat poder contemplar la vida d'aquells soldats de Napoleó, que passaren uns cinc anys a l'illa. Cinc anys d'infern. De 1809 a 1814.

N'havien arribat set mil, procedents de la derrota de Bailén (no puc visualitzar aquesta gentada). Al llarg d'un lustre n'anaren confinant cinc mil més.

El setze de maig de 1814 entrà a la badia una goleta francesa, que lluïa pavelló blanc amb daurades flors de lis.

Els crits resplendiren amb força:

— Llibertat! Llibertat pels presoners! Francesos: sou lliures!

Quedaven 3.389 supervivents (censats al llatzaret de Marsella)!

Més o manco tres de cada quatre presoners desaparegueren víctimes de la fam, la set, l'escorbut, les malalties venèries... la debilitat, i el fàstic. Hi hagué duels, ajusticiaments, assassinats, canibalisme... uns 500 aconseguiren fugir, altres s'enrolaren a l'exèrcit espanyol, més de 450 oficials visqueren la major part del temps a Palma... Els desgraciats de sempre, els desheretats, els comportívols... cridaven:

— Visca l'Emperador!

Sense reparar en les daurades borbòniques flors de lis damunt la blanca divisa.

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: L'emperador o l'ull del vent , 2001

Perquè, ¿qui era Grapain, qui era Fleury? D'entrada, resulta inqüestionable que van existir dos presoners de Cabrera amb tals noms. La fotografia que figura a continuació, la vam prendre, entre d'altres de l'illa, l'editora L'Hermite i jo l'estiu passat durant aquell viatge. Pertany a un mur del castell de Cabrera, de pedra saulenca, i s'hi llegeixen inscripcions dels soldats francesos, gravades curosament per ells mateixos en el curs dels anys que van restar allí atrapats. Els noms de Fleury i de Grapain hi destaquen, acompanyats per la data de 1810:

 

Però, ¿què significa que l'Honoré Grapain, narrador i protagonista de L'Emperador o L'ull del vent, com hem cregut que el llibre s'havia de titular, desaparegués sense deixar rastre una vegada el va haver acabat? Se m'ocorren dues hipòtesis: que Grapain fos una màscara de Fleury o, a l'inrevés, que Fleury fos una màscara de Grapain.

En la primera, Fleury podria continuar viu al voltant del 1850, com diversa gent sospitava, però amagat a causa de les seves obscures i probablement delictives activitats. I igualment és possible que hagués volgut articular una espècie d'envanits focs d'artifici al voltant d'ell mateix, es podria considerar un heroi de la transgressió, un personatge excepcional desconegut o menyspreat, bastint-se així el llibre per remeiar-ho. Però sota l'empara del nom d'un desaparegut, Grapain, per evitar que l'enxampessin.

Això també podria explicar la tècnica esbiaixada del manuscrit, a estones com un joc de mans. El qual, a més, presenta Gérard de Fleury com una mena de transsumpte «natural» i ensuperbit de Napoleó, com si ambdós estiguessin constituïts per una idèntica essència estructural, la qual «únicament» fos dividida en cada personatge per la conjuntura que teixeix l'existència inserida en el tramat històric.

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: L'emperador o l'ull del vent , 2001

I vingueren la primavera amb les flors minúscules, la mort va florir; l'estiu abrusador amb les cigales bàrbares, els morts cantaven; la tardor amb el món que s'adorm, el repòs; l'hivern hostil, l'acceptació definitiva... I una altra primavera va transcórrer, un altre estiu, una altra tardor.

Però aquesta ha arribat amb la desbocada tempesta de trons i llamps, una nit, un dia i una nova nit, el cel que s'esbuca, el braol de vent arravatat, la pluja que descarrega espessa, virulenta. No havíem conegut cap aiguat semblant a l'illa. Amb el setge furiós, brams i escuma, de la mar com si es volgués enfilar pel rocam costaner, envair Cabrera, caçar-nos.

Tota l'illa un absolut moviment d'aigua, la tronadissa, el llampegueig espectral, les barraques esbucades i escombrades, la gent desesperada, xopa, arrossegada. La fosca immensa, el bufeteig. L'allau de pluja damunt el pla de puig Pelat, la vasta concavitat recollint l'aigua, esventrant el marge que hi havíem construït per desviar-la, el devessall bolcant-se en els xaragalls.

I aixecant així els morts de la seva llarga tomba: la força de l'aigua incrustada entre els cadàvers, empenyent-los, alçant-los i precipitant-los muntanya avall, caient drets a baix, damunt i entre els vius. Els vius i els morts, tumult aberrant, cridòria espaordida, el xàfec furibund, un ball infame o l'estricta confirmació de la fi.