Passeig de dalt sa Murada. Ses Voltes

Autor: Cèlia Viñas i Olivella
Obra: Del foc i la cendra , 1953

Sempre que veig la mar

 

I sempre que veig la mar

sent que a l'esquena m'hi neix

com una cua de peix

empeltada de volar.

 

I sempre que veig la mar

la pell s'escata salada

i la trena pentinada

verda d'algues, es desfà.

 

I sempre que veig la mar

ma veu de fonoll marí

al coll clava el volantí

i ja no puc més cantar.

 

Diria quan veig la mar

que a les prades de la mar

els crancs em mengen els ulls,

mes el cor saupa xalest.

Autor: Maria Mayol i Colom
Obra: De mi no en fan cas... Vindicació de les poetes mallorquines (1865-1936) , 2010

A nostra Seu

 

Oh, Seu, tu qui t'aixeques alçant amb valentia

tos arcbotants airosos, de cara al brau mestral,

damunt la blava costa, ets la suprema guia;

i el navegant qui passa enllà de la badia

saluda en tu a Mallorca, formosa Catedral!

 

Bé estàs aquí, voltada d'encens i de pregaries,

baix tes voltes immenses el poble mallorquí

consagrà ses victòries amb cants i lluminàries,

grava dins blocs de pedra ses actes llegendàries

i avui sos descendents les venim a llegir.

 

Oh! Quelcom resta encara, dins ta pau solitària,

d'aquest passat heroic, que mai veurem morir,

quelcom que amb l'encens vola i munta amb la pregària,

vell ferment que rebérem de sang hereditària

i glateix dins les venes de cada mallorquí!

 

D'un càntic llavorat amb la línia airosa

qui serva la puresa de nostra blava mar,

d'un càntic que entona la raça esplendorosa

d'aquells avantpassats que llur fe religiosa

damunt la pedra forta volgueren cisellar.

 

I dret davant la mar, esguardant vers l'altura,

capdavanter de l'illa, immutable i serè,

Oh, Temple, amb tu aquell poble, la destra alçada jura

a dins ton gest sublim, oh Catedral, perdura,

amb tu feim tots nosaltres professió de fe!

Autor: Joan Santamaria i Munné
Obra: Visions de Mallorca , 1955

La miranda del port!... Això costa molt poc de dir, certament; però, ¿on trobareu, baldament cerqueu en tota l'amplada de la terra, una miranda com aquesta? Veniu amb mi, si us plau. Apa; guaiteu! Aquí sota mateix dels ulls, teniu la mar infinita i resplendent; a l'esquerra la ribera baixa de l'Arenal i del Molinar i la groga regolfada de la badia; a la dreta, l'escatxic dels caserius del Terreno, de Portopí, Cas Català i Gènova, fins a les engires de Bendinat i la Porrassa... Palma no es veu d'ací estant, però aquesta mena de remor fina i pessigollosa que es va escampant pel cel llis com un espill, us indica que la ciutat ja està desperta del tot i que viu amb el cor esbatanat de joia la delícia de cada dia.

Autor: Joan Mas i Vives
Obra: Diable de Byron! , 2017

Quan tot s'acabà, en Ricard s'oferí a acompanyar na Teresa. Ella acceptà. No anaren directament a casa seva, un vell casal prop de l'església de Sant Jaume. Abans passejaren una estona per l'Hort del Rei, traspassaren la murada pel portaló del costat de la Porta de Mar i allargaren la volta improvisada per la Riba. Durant el ball, ell havia experimentat una sensació inesperada, com d'haver recuperat un plaer intens. S'havia refet de les decepcions rebudes i se sentia eufòric. En temps passat, quan ella tenia setze anys i la veia acompanyant n'Elvira i na Mira la considerava la fadrina més bella de la ciutat i algunes vegades s'havia sentit molt afalagat en comprovar la complaença amb què l'afectaven les seves bromes. Recordava que els colors li pujaven a la cara a cada punt i, quan això passava, girava la mirada a terra per no delatar la facilitat que tenia de ruboritzar-se. Era un moviment espontani que causava sensació entre els joves. Després la va perdre de vista.

Sabia que s'havia casat amb en Gabriel de Rocamora, fill de don Josep de Rocamora, marquès de Rocamora i de Bellpuig. Des del començament don Josep es va oposar a aquell matrimoni i quan va veure que en Gabriel estava decidit a desobeir-lo, li va posar plet. Se'n va parlar molt a la ciutat. El va perdre i ella va portar aquells amors amb dignitat, sobreposant-se a les murmuracions. Quan, tres anys després, tot semblava lliscar a favor seu, mentre el marit cavalcava prop de na Burguesa, la muntura es va desbocar, espantada per una canilla que tornava de caça, i, en caure, va desllorigar-se el coll. No hi pogueren fer res. Morí a l'acte. Tenia la planeta marcada i eren designis de Déu, digueren a na Teresa les amistats més pròximes. Va passar alguns mesos sense rebre ningú, però a poc a poc es va imposar la idea que havia de defensar amb dents i ungles la vida, l'honor i els drets d'en Jordi, el fill que havia tingut amb en Gabriel, encara no feia dos anys. Va convertir allò en l'únic objectiu de la seva vida.

Ell gairebé l'havia oblidada fins que la retrobà- El mig dol que encara portava la feia més bella. Al principi, va trobar que havia fet un canvi gros, però que això l'afavoria. Conservava tots dels seus encants, més reposats, més intensos. Aquella manera de sostenir la mirada abans de mig tancar els ulls, negres i profunds, i desviar-los cap a un altre lloc; els pòmuls que ressaltaven el perfil suau d'un rostre que havia arribat a la floració plena; la tristesa difuminada que sovint amagava amb un mig somriure i que la cobria d'un aire imprecís, ple d'exotisme morbós.

−Ets el mateix de sempre, Ricard: n'Elvira i na Mira encara se't disputen.

−Ja ho has vist, n'Elvira no ha volgut ballar amb mi i na Mira ho ha fet per compromís. No, no se'm disputen, s'aparten de mi. Però, deixem-ho estar. Som aquí, amb tu. Ja saps que diuen que sempre m'ho prenc tot amb rialles.

−Ens convé mirar la cara bona de la vida.

−Coneixia en Gabriel abans del vostre casament, però no molt. Va ser una desgràcia el que us va passar.

−Visquérem moments bons i encara em queda en Jordi. No em deixa descansar. Per ell faria qualsevol cosa.

−Fas bé de no abandonar-te ni deixar-te vèncer.

−En Jordi és un bé de Déu, s'ho mereix tot. Serà el que el seu pare hauria volgut ser i em tindrà al seu costat.

Arribaren fins al cap de l'espigó, a la Riba, prop de la caseta del guarda que atiava el foc al límit de la bocana. Sentien el mar alterat i, de l'interior del moll, els arribava el xiuxiueig dels pescadors de canya que s'hi havien refugiat. Entre les proes dels velers es veia una renglera d'homes corbats i somnolents que vetllaven a l'espera que algun llobarro els tragués de la seva inactivitat tediosa. En dies així, de mar forta i de fred, n'hi solien entrar, cercant les aigües somes, un poc més calentes que les de mar oberta.

Les parelles més agosarades acabaven el dia allà, quan Dalt Murada ja s'havia convertit en un passatge solitari, només freqüentat per un petit contingent de prostitutes degradades, expulsades dels bordells de prop de l'església de Sant Miquel. De retorn, en Ricard i na Teresa caminaven pel centre del passeig guanyat al mar. Ella s'hi havia aproximat i amb l'excusa del fred i el mal temps, l'abraçava i s'ajocava al seu redós.

−Una vegada n'Elvira, na Mira i jo ens posàrem d'acord: cada una, amb molt poca diferència de temps, se't va mig declarar. Ens tenies enamorades, però no volíem barallar-nos. Pensàrem que era millor que tu fessis la tria i ens comprometérem a acceptar el resultat. Eren coses nostres.

−Tenia molts de grills al cap en aquell temps.

−Deixa'm acabar. No aclarírem els nostres dubtes. A cada una ens digueres el mateix, quasi les mateixes paraules, com si ens volguessis seduir a totes tres. Coses d'adolescents. No sabérem reaccionar i deixàrem passar el temps.

−El que importa és aquest moment d'ara, res més.

−Sí, en Jordi ja deu dormir i no fa res si estic un poc més fora de casa.

Havien tornat a la banda del moll, prop dels magatzems i les oficines dels armadors. En Ricard li va explicar que el seu pare havia reunit una curiosa col·lecció de maquetes de vaixells antics, de totes les èpoques. Ella es va mostrar molt interessada a veure-les.

El sereno els va descobrir quan començava la seva ronda, passades les onze de la nit. Entraren al petit edifici que hi havia prop dels amarraments de la casa Feliu, d'importacions i exportacions. Va reconèixer en Ricard i na Teresa. Feia molt poc, també don Simó acabava allà les seves aventures nocturnes amb l'actriu Antònia Perales i va pensar que en Ricard seguia els passos del seu pare.