Davant les cases del port (Cabrera)

Autor: Miquel Dolç i Dolç
Obra: Poesia completa , 2012

Cabrera, dolça veïna

 

Per a la Fundació Emili Darder

 

¿Has vist la fràgil boirina

que a l'horitzó matinal

emperla la teranyina

de l'esguard? És el portal

d'un misteri que fascina

roca i ulls, peix i coral.

No el toquis! Tot s'hi combina

sense enrenou: arenal,

bot, sargantana i gavina.

Ira justa! No s'hi val,

que l'urpa, el canó i la mina

puguin emprendre l'assalt

d'aquesta imatge divina.

 

Si el món es fa llum com cal,

i no un cau de salvatgina,

seràs parc nacional,

Cabrera, dolça veïna!

I et durem tot un cabal

de fruites, de tarongina,

d'encanteris de vitrina,

d'harmonia cristal·lina

i de flor romanial.

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Totes les Balears (Obres completes 4) , 1991

Dinem a la caseta d'en Jeroni, a recer d'unes roques, al moll. És una habitació atapeïda de cadires, caixes, ampolles, xarxes, un fogó... Es manté, dins aquestes parets, una fresca increïble. Mengem arròs amb cranca reial. Després, peix roquer i fruita posada en remull. L'arròs i el peix són un prodigi de finor, de sabors apuntades. Dos gats reclamen les espines i un d'ells, el roig Tomeu, és el qui va més viu. Després prenem cafè i conversam llargament, somniadorament, de contraban, mentre anem xarrupejant un parell de copes de cassalla.

Part defora el sol arrabassa a l'aigua un ball portentós d'espurnes. En Foc, el perdiguer, s'ha ficat dins l'aigua i borda furiosament, mentre retrocedeix a reculons. Ens acostem a la vorera del moll. La ruixada solar és al·lucinant. Dins l'aigua, a un metre d'en Foc, una taca blanquinosa es belluga. És un pop. En Foc l'ha afinat i s'ha tirat a la mar. El pop ha acudit al moviment de les blanques potes del ca, el qual recula, arrossegant el pop obsedit. Recula. I, de cop i volta, el pop es troba amb dos dits d'aigua, damunt la roca. En Jeroni li pega grapada i, amb un gest ràpid, li gira la capulla viscosa. L'animal es contorsiona. El gos bota i lladra esquitxant-nos. Les gotes fresques són una delícia, dins aquesta bavor calenta i encegadora.

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: L'emperador o l'ull del vent , 2001

Arriben les barques i ancoren a la badia, prop de la platja, la meitat dels mariners amb els rems a punt per esvergar troncada a qui de nosaltres s'hi acosti, mentre els altres desembarquen les provisions i les abandonen damunt els còdols i la sorra. Alhora que la mitja dotzena de soldats del castell, un tros lluny, ens apunten amb espingardes.

Temen que no els assaltem i els roben les embarcacions, temen tocar-nos perquè no els contagiem les mil malalties que patim i que imaginen que patim. Nosaltres els insultem, els mostrem les dents, però som titelles esquinçades...

El menjar no ens basta gens ni mica. Hi ha grups que se'l racionen, una mica cada dia, és la seva única i desaforada preocupació. D'altres presoners s'empassen de cop la seva porció i després deambulen intentant robar als malalts i als que badoquen. I tots apedreguem una gavina, pesquem amb un filferro torçut.

La carn d'aquest ocell és estireganyosa i ja en queden pocs. Al peix s'hi han de dedicar hores i hores per enfilar-ne un, no tenim esca. I ja hem fet les roques netes de petxines i crancs, no n'hi resten ni per llavor.

Tothom té set, n'hi ha que queden roncs de set. L'aigua que porten de Mallorca encara basta menys que els queviures. I únicament en beuen de mar aquells que han perdut la raó: ja sabem des dels pontons quin és el final...

Quan vam arribar trobàrem una fonteta, rajava dins una escletxa, al fons d'una timba d'accés difícil. El rajolí d'una aigua amb gust aspre de calç. Però ja fa mesos que només en cau gairebé de gota en gota i sempre s'hi apiloten cues de centenars d'homes que per omplir-ne una escudella han d'esperar dies.

Així la magror de la gent és de pell resseca i aferrada als ossos. Com la que queda enganxada als esquelets.