Editorial Planeta - 2001 - Barcelona
Cabrera, que una tarda diàfana i tranquil·la es va alçant sobre el llençol de la mar, unes muntanyes, una verdor, una solitud, aquella illa de Les mil i una nits que surt un dia per tornar-se a afonar als llimbs de cent anys. Els vaixells s'hi apropen, la bocana entre els espadats, el castellot amb una bandera espanyola, la rada circular i ampla, la mar translúcida. Tot seria bell si fos per a nosaltres i no contra nosaltres. El rossegar monstruós de les cadenes de l'àncora, l'estol fondeja.
L'alcaid acut amb un llagut i un parell de soldats al bergantí espanyol on navega el comandant de l'expedició. Hi ha uns altres soldats en una barcassa amarrada a terra amb un parell de caps, ens badoquen. Per un platjar de còdols es veu un ramat amb set o vuit porcs, grossos, que un altre soldat pastura. No sembla haver-hi ningú més. Tot és tan remot, no obstant ho tinguem aquí davant!
Ve a la nostra fragata una llanxa amb mariners espanyols i ordenen que hi pugin Gérard i alguns més. Ell ens assenyala a mi, a Onfray, el nan s'hi cola pel seu compte saltant com una pilota. Ens acostem a la platja, vindrà l'alcaid i ens donarà les instruccions bàsiques per a una distribució inicial dels deportats, les hem de transmetre.
Ens deixen sols, només a l'altre costat de la platja hi ha el ramat de porcs, els seus grunys és l'únic renou en l'aire embalsamat. El soldat pastor s'ha acostat a mirar. Els espanyols han deixat damunt els còdols una dotzena de perols i calderes, unes quantes tendes de campanya, dues aixades i un muntet de flassades, un sac de llenties. Gérard està esverat, remuga: això ni tan sols és una insignificança i nosaltres potser som nou milers de persones. El nan correteja per tots costats, balla davant els porcs i els llança pedrolins.
Dels vaixells no brota ni una veu, tothom espera. Jo no espero res ni dic res, ja no puc fer res més que escoltar totes les veus interiors que em diuen, totes, que l'altre món és el que és.
Llavors passa una cosa. Olocausto bota i bota entre els porcs, és més petit que ells i el miren, grassonet. I de sobte els animals l'encerclen, tanquen, s'hi abraonen a sobre. Els grunys s'exalten, els travessa un xiscle. Onfray i el soldat riuen. Jo ni em moc i Gérard corre: el nan ha estat estossinat, és un muntet sagnós, hi ha mig cap i la budellada, els porcs grufen i mengen. El sol s'ha post i el crepuscle és color de perla.
Arriben les barques i ancoren a la badia, prop de la platja, la meitat dels mariners amb els rems a punt per esvergar troncada a qui de nosaltres s'hi acosti, mentre els altres desembarquen les provisions i les abandonen damunt els còdols i la sorra. Alhora que la mitja dotzena de soldats del castell, un tros lluny, ens apunten amb espingardes.
Temen que no els assaltem i els roben les embarcacions, temen tocar-nos perquè no els contagiem les mil malalties que patim i que imaginen que patim. Nosaltres els insultem, els mostrem les dents, però som titelles esquinçades...
El menjar no ens basta gens ni mica. Hi ha grups que se'l racionen, una mica cada dia, és la seva única i desaforada preocupació. D'altres presoners s'empassen de cop la seva porció i després deambulen intentant robar als malalts i als que badoquen. I tots apedreguem una gavina, pesquem amb un filferro torçut.
La carn d'aquest ocell és estireganyosa i ja en queden pocs. Al peix s'hi han de dedicar hores i hores per enfilar-ne un, no tenim esca. I ja hem fet les roques netes de petxines i crancs, no n'hi resten ni per llavor.
Tothom té set, n'hi ha que queden roncs de set. L'aigua que porten de Mallorca encara basta menys que els queviures. I únicament en beuen de mar aquells que han perdut la raó: ja sabem des dels pontons quin és el final...
Quan vam arribar trobàrem una fonteta, rajava dins una escletxa, al fons d'una timba d'accés difícil. El rajolí d'una aigua amb gust aspre de calç. Però ja fa mesos que només en cau gairebé de gota en gota i sempre s'hi apiloten cues de centenars d'homes que per omplir-ne una escudella han d'esperar dies.
Així la magror de la gent és de pell resseca i aferrada als ossos. Com la que queda enganxada als esquelets.
De Cabrera, en recordo perenne el xiscle aspre de les gavines giravoltant dalt del cel, com si els ogres les enviessin de més amunt per amenaçar-nos; la gràvida salobror de l'aire, una insídia invisible i tangible; l'obsessiva magnificència del mar, com les goles dels somnis: semblava que les aigües es poguessin obrir per qualsevol lloc, que el mar et clavaria queixalada; l'espantosa fetor humana: t'acostaves a un cos i li pudien l'alè, el sexe, les mans, reconeixies cada persona per la seva pesta peculiar més que no pas pels trets, que tothom ja havia perdut demacrat i febrós, o per la veu ja convertida també en roncs balbucejos. I recordo Gérard de Fleury voraginós...
En evocar l'illa sento sempre el vent. El sento com el sentia allí, murmuri esllanguit de les brises a l'horabaixa o braol descordat de la gropada fent tremolar la fosca. Rafegues espetegants d'un oratge que bat els pinars o la lleugera marinada carregada de sentors de les algues iodoses. Un gris fi de gelor tramuntanenca o el tumult de remors calentes del botorn septentrional.
Sembla que Cabrera només existeixi com a espai sotmès a les expectants envestides o a les dolçors remotes de la rosa dels vents, la que volta i volta amb la volta del món que volta. L'illa morta en la mar viva i pentinada pel ventijol o trabucada per la borrasca. Nosaltres sota la carícia del vent, sota la lluita del vent. Les veus del vent.
És que a Cabrera únicament hi ha el vent i res més que sigui viu i poderós. I que provingui del misteri. El vent arriba i corre invisible, en sento el contacte, hi parlo, li palpo la musculatura llisa i fibrosa com la d'un peix poderós i fantasmal quan passa xiulant.
Els vaixells que ens han portat ni han fondejat una nit a Cabrera. Als uns ens han descarregat en xalupes, d'altres s'han llançat a l'aigua i han tocat terra nedant. Llavors l'estol ha tornat a hissar l'àncora i, sota la lluna en quart creixent, s'ha fet a la mar, incloses les naus espanyoles de vigilància. A una d'elles han embarcat el ramadet de porcs: per això els tenien a la platja. I amb ells s'han emportat el nan Olocausto convertit en greix i en merda, del qual ja ningú no se'n recorda.
Han salpat tots menys un bastiment anglès, que ha quedat al caire de la bocana, polit i ben dibuixat, silenciós, com si estigués hermèticament concentrat en ell mateix, amb una guàrdia hieràtica amb el fusell a punt per si ens hi acostàvem.
Nombrosos mariners de la Guàrdia, gendarmes, dragons, artillers, s'han anat aplegant segons els antics regiments i companyies, cridats pels pocs oficials que resten aquí, car ara sabem que una part d'ells ha estat reclosa a Ciutat de Mallorca. Busquem brossa, encenem una mica de foc, tristor groguenca del crepuscle amb la gent abaltida i tirada per terra, callada. Jo me n'he anat un tros lluny i m'he cargolat dins un clot, d'on trec el cap i miro la fosca i sento el ventet fresc que m'acarona.
Mentre, tancats i barrats al castell, el petit escamot de soldats espanyols que hi ha a l'illa ens observen amb l'alcaid des de darrere els merlets. Per les espitlleres es matisa una resplendor lleu. El castell sembla immensament llunyà, diminut i borrós dalt de la muntanya.
Al nostre inacabable campament no hi ha menjar, no hi ha aigua. Però: hi estem acostumats i estem atupats. Els malalts són posats a redós d'un talús, devora un canyaret. I no sé per què ho fem: només comptem amb un metge, que estossega i escup sang, però amb cap medecina. Tampoc no sabem com és Cabrera ni què hi ha.
Hi ha presoners que no encerten a caminar: després de mesos d'estar-se dins els pontons i els vaixells, condicionats per l'espai reduït i el moviment de la mar, ara sobre un sol ferm es mouen encarcarats, l'equilibri inestable, cauen.
Amb la llum freda de l'alba em llevo i camino illa endins. Ignoro on vaig, però hi vaig: vull anar-hi. Les savines, el pinar. Els costers dels pujols. Penso en aquella novel·la reveladora talment un evangeli: Robinson Crusoe. Quan la vaig llegir era un nen, ara em revé amb una gran intensitat: mai no m'havia sentit tant jo mateix, mai no havia cregut tant en mi mateix en la meva infància, com quan llegia la novel·la, aquell nàufrag reconstruint el seu món immers en la primarierat del món etern.
I mentre camino em vaig topant amb siluetes, cada vegada més nombroses, que transiten apressades sota la llum lassa: com jo, volen explorar l'illa. Una em diu, en passar-me pel costat:
—Som com Robinson. I una altra em pregunta:
—¿Hi haurà a l'illa un Robinson o som nosaltres els Robinsons?
No, ja no és com quan jo era un jovenet únic amb somnis ardits: tots els captius som iguals, tots pensem el mateix, tots acabarem en un únic fossar.
I així dels homes isolats passem als grups: ja no divago sol, sinó amb deu o vint o dos-cents esparracats més que troten dispersos per allà on ho faig jo. Surt gent de pertot, el terreny és accidental, es formen gernacions que es fan i es desfan segons els barrancs, els planiols, els turons. Ocells petits que en sentir-nos fugen, les sargantanes que brillen i en veure'ns s'amaguen.
Vaig a parar ara a una altura i adesiara a una altra, miro: unes colles de presoners caminen en una direcció, unes altres en una altra, ens topem, ens mesclem, ens dividim, es produeixen baralles sobtades i frenèticament breus, tot és ple de figures cadavèriques i desorientades que ignorem on ens dirigim.
Amb una allau de notícies que roden i s'inflen de persona en persona i de grup en grup, que s'esfumen com bombolles de sabó, sense que les més desbaratades difereixin en res de les més cauteloses: com que no existeixen mesures, no hi ha veritat possible.
I bufa furiosa una tempesta de tramuntana, el vent aixeca ones altes com tres i quatre vegades un home. No han vingut les barques dels queviures, les barraques han estat escombrades, tothom es fica als forats que pot, els arbres són perillosos perquè el vent els esqueixa. Un vent glaçat que sembla tallar-nos la poca carn que ens queda, que s'incrusta en els ossos.
La mar s'ha emportat d'una trompada, una llepada encrespada, un grup d'una dotzena d'homes que pretenien apoderar-se d'una llanxa dels anglesos a la deriva i amagar-la per escapar-s'hi. Diverses vegades han descarregat uns ruixats violents, copiosos, que han convertit l'illa en un fangar. La gent s'arrossega xopa, afamegada, terroritzada.
I de sobte un matí ha sortit el sol pel cel claríssim i l'atmosfera diàfana, malgrat que la mar porti encara el fibló de fons i continuï arborada, sense que els avituallaments puguin arribar.
La fam primer és ànsia, inquietud, recerca; després, una buidor agònica, un lladruc del ventre, ungles que se't claven; a continuació, agressivitat, un desenfrenat desig de matxucar, rapinyar; per convertir-se aviat en lassitud, una deriva tambalejant o una ingravidesa que impedeix caminar, que ajup; fins que un terrible dolor a les temples esdevé de sobte en vacuïtat mental, ganes de dormir farcides d'idees inconnexes i canviants.
Ha estat amb l'illa dominada per la fam, sis dies, vuit, quan hem trobat Pomelatto: s'havia engreixat, estava llustrós, i l'han capolat per les parts més sucoses, les anques i les cuixes, les galtes, el pit. S'han emportat una bona provisió de carn, la deuran salar. N'han deixat les restes dins la seva mateixa cabana, on mentre el mutilaven a ell han torrat el costellam, els palets han quedat per terra ben pelats.
I amb un cordill n'han penjat el cap del sostre, mig descarnat i amb els ulls immensos i vidriats.
Perquè, ¿qui era Grapain, qui era Fleury? D'entrada, resulta inqüestionable que van existir dos presoners de Cabrera amb tals noms. La fotografia que figura a continuació, la vam prendre, entre d'altres de l'illa, l'editora L'Hermite i jo l'estiu passat durant aquell viatge. Pertany a un mur del castell de Cabrera, de pedra saulenca, i s'hi llegeixen inscripcions dels soldats francesos, gravades curosament per ells mateixos en el curs dels anys que van restar allí atrapats. Els noms de Fleury i de Grapain hi destaquen, acompanyats per la data de 1810:
Però, ¿què significa que l'Honoré Grapain, narrador i protagonista de L'Emperador o L'ull del vent, com hem cregut que el llibre s'havia de titular, desaparegués sense deixar rastre una vegada el va haver acabat? Se m'ocorren dues hipòtesis: que Grapain fos una màscara de Fleury o, a l'inrevés, que Fleury fos una màscara de Grapain.
En la primera, Fleury podria continuar viu al voltant del 1850, com diversa gent sospitava, però amagat a causa de les seves obscures i probablement delictives activitats. I igualment és possible que hagués volgut articular una espècie d'envanits focs d'artifici al voltant d'ell mateix, es podria considerar un heroi de la transgressió, un personatge excepcional desconegut o menyspreat, bastint-se així el llibre per remeiar-ho. Però sota l'empara del nom d'un desaparegut, Grapain, per evitar que l'enxampessin.
Això també podria explicar la tècnica esbiaixada del manuscrit, a estones com un joc de mans. El qual, a més, presenta Gérard de Fleury com una mena de transsumpte «natural» i ensuperbit de Napoleó, com si ambdós estiguessin constituïts per una idèntica essència estructural, la qual «únicament» fos dividida en cada personatge per la conjuntura que teixeix l'existència inserida en el tramat històric.
I vingueren la primavera amb les flors minúscules, la mort va florir; l'estiu abrusador amb les cigales bàrbares, els morts cantaven; la tardor amb el món que s'adorm, el repòs; l'hivern hostil, l'acceptació definitiva... I una altra primavera va transcórrer, un altre estiu, una altra tardor.
Però aquesta ha arribat amb la desbocada tempesta de trons i llamps, una nit, un dia i una nova nit, el cel que s'esbuca, el braol de vent arravatat, la pluja que descarrega espessa, virulenta. No havíem conegut cap aiguat semblant a l'illa. Amb el setge furiós, brams i escuma, de la mar com si es volgués enfilar pel rocam costaner, envair Cabrera, caçar-nos.
Tota l'illa un absolut moviment d'aigua, la tronadissa, el llampegueig espectral, les barraques esbucades i escombrades, la gent desesperada, xopa, arrossegada. La fosca immensa, el bufeteig. L'allau de pluja damunt el pla de puig Pelat, la vasta concavitat recollint l'aigua, esventrant el marge que hi havíem construït per desviar-la, el devessall bolcant-se en els xaragalls.
I aixecant així els morts de la seva llarga tomba: la força de l'aigua incrustada entre els cadàvers, empenyent-los, alçant-los i precipitant-los muntanya avall, caient drets a baix, damunt i entre els vius. Els vius i els morts, tumult aberrant, cridòria espaordida, el xàfec furibund, un ball infame o l'estricta confirmació de la fi.
L'illa per l'Imperi. ¿Per quin Imperi? I en un racó empenyalat tres cabres que escapen botant. Amb una multitud darrere, que augmenta per moments i canta. Els animals pels cingles, piruetes contra el cel. I arriben els homes a un pla d'estepes florides i les cabres són enfront, a dalt d'un penya-segat. Davant i avall en la fondària un rocam punxegut en què s'estavellen les ones amb esclafits de neu.
Els homes s'afuen amunt cap a les cabres, de quatre grapes, elles resten immòbils. Els homes riuen, baven, grunyen, olorant les bèsties que rostiran. I aquestes retrocedeixen a tall del penya-segat, encauades entre l'abisme i la gossada humana, observen serenes a cada costat amb el coll tort.
I de cop, quan els presoners gairebé ja les poden agafar, una cabra salta, una altra cabra salta, l'última cabra salta: salten al buit, volen enravenades per l'aire amb una astoradora lentitud, empetiteixen, les cames obertes, mentre els homes les miren caure bocabadats.
Fins que amb un soroll flonjo els animals s'estavellen sobre les roques de la vorera, una taca vermella. I l'escuma poderosa, alçurada, s'emporta d'una escombrada els cossos esclafats, la mar els engoleix.