Far d'Ansiola (Cabrera)

Autor: Francisca Sunyer i Mas
Obra: Viure a Cabrera. Una illa feta a mida , 1993

Quan mon pare arribà a Cabrera hi havia més o manco els següents habitants: tres torrers, un telegrafista, una petita guarnició militar i una població pesquera, que, encara que no era fixa, sí era bastant regular.

Aquest esquema va sofrir lleugers canvis al llarg dels anys. Els torrers es reduïren a dos. El telegrafista de carrera es va suprimir. Els militars foren sempre una variable. El més exigu destacament va ser de set soldats i un caporal. Curiosament la República assignà una guarnició parescuda a la present: una vintena de soldats a les ordres d'un tinent i dos sergents.

La població pesquera va anar minvant i desaparegueren les barques que "vivien" llargues temporades al Port.

La majoria venien ara, de les properes costes de Mallorca i retornaven a ca seva acabada la jornada de feina.

Els torrers vivien al far, a cinc quilòmetres del Port. Tenien cases que a mi em pareixien molt sofisticades, amb lluentes rajoles negres i blanques. Una cisterna molt fonda es troba al mig de la terrassa davantera que domina la vista del Coll Roig. Aquesta badia molt oberta té un estret varador per on els torrers entraven i treien un botet de rems, emprat sobretot per pescar. Al mig es veu l'illa de ses Rates, illot que té un arc natural que cau graciosament dins la mar, fent un pont, per davall del qual ve ben just passar-hi remant

El quadrat bloc de cases, al mig del qual s'aixeca la torre, està situat dalt d'un promontori que, com la proa d'un vaixell, avança damunt la mar. De qualsevol punt dels seus voltants es contempla la immensitat d'aigua d'un blau obscur, on es diu que existeixen les majors fondàries de la Mediterránia.

Des de la part de darrera es veuen els Estells, illots disseminats amb tanta gràcia que dins el meu cap els anomenava Estels, potser perquè em sonava més apropiat.

Quantes vegades he pujat els noranta escalons de la torre, aturant-me a les dues balconades circulars per disfrutar de la vista cada pic des de més amunt!

Quan la fosca de la nit era trencada pels llampecs del far (raig, raig, raig, pausa) i centellejaven damunt el meu llit, els rebia com a vells amics dels quals coneixia els secrets de les seves interioritats.

De nina, quan passava temporades amb les famílies dels torrers que tenien filles de la meva edat, m'agradava pujar a la torre, seduïda pels miralls parabòlics, plens de profunds relleus que em tornaven la imatge còmicament deformada (mirall, mirall, mirall, llarg espai de metall negre).

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: L'emperador o l'ull del vent , 2001

L'illa per l'Imperi. ¿Per quin Imperi? I en un racó empenyalat tres cabres que escapen botant. Amb una multitud darrere, que augmenta per moments i canta. Els animals pels cingles, piruetes contra el cel. I arriben els homes a un pla d'estepes florides i les cabres són enfront, a dalt d'un penya-segat. Davant i avall en la fondària un rocam punxegut en què s'estavellen les ones amb esclafits de neu.

Els homes s'afuen amunt cap a les cabres, de quatre grapes, elles resten immòbils. Els homes riuen, baven, grunyen, olorant les bèsties que rostiran. I aquestes retrocedeixen a tall del penya-segat, encauades entre l'abisme i la gossada humana, observen serenes a cada costat amb el coll tort.

I de cop, quan els presoners gairebé ja les poden agafar, una cabra salta, una altra cabra salta, l'última cabra salta: salten al buit, volen enravenades per l'aire amb una astoradora lentitud, empetiteixen, les cames obertes, mentre els homes les miren caure bocabadats.

Fins que amb un soroll flonjo els animals s'estavellen sobre les roques de la vorera, una taca vermella. I l'escuma poderosa, alçurada, s'emporta d'una escombrada els cossos esclafats, la mar els engoleix.