Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Ca n'Alcover és on va residir bona part de la seva vida el poeta. Va ser adquirida per l'Obra Cultural Balear i remodelada va obrir les portes al públic el 2008. És un espai cultural que consta de tres sales polivalents, espais dedicats a casa museu del poeta, el jardí i la terrassa. En aquests diferents punts , hi trobarem textos de poeta exposats i per poder llegir. A més a més, recomanem lectures específiques. Així, en sala de la planta principal fa de bon llegir "Plor d'infants", tenint present el drama personal pel qual va passar amb la mort dels seus fills. De cinc que en tingué en dos matrimonis només el va sobreviure un, Pau. Aquest poema per temàtica lliga perfectament amb el sonet "Desolació" que recomanem de llegir davant la tomba del poeta. També ens servirem de dos poemes de Josefina Tura que va escriure'ls arran d'haver estat acollida, l'hivern de 1953, per Dolors i Pau Alcover, jove i fill del poeta. Al jardí, farà bo de recitar "La relíquia", poema reproduït en una de les parets. Davant el salonet reservat a la tertúlia, ens servirem "Col·loqui" diàleg entre el poeta i la musa sobre la mort dels éssers estimats i de com la poesia en pot ser un lenitiu; de fragments de memòria de Miquel Ferrà i Lluís Nicolau d'Orwell el del primer descriu com eren les tertúlies que s'hi feien i el del segon valoren la personalitat i l'obra del poeta. Completarem les lectures en aquest punt amb una nota de dietari de Valentí Puig. Finalment, a la terrassa, amb una magnífica vista sobre la Palma vella, tenint a mà tot de plaques amb fragments de poemes alcoverians, hi escau també llegir "Avemaria".
Plor d'infants
Si un infant plorar sentia
abans de donar-me'n Déu,
a penes me'n condolia
com si tingués cor de neu.
Llavors, quan vaig ésser pare,
si d'un nin sentia el plor,
girant cap a ell la cara
s'endolava lo meu cor.
Des que sa mare no és viva
i els fills meus van endolats,
si el plor d'un infant m'arriba
sent els ulls de plor banyats.
La relíquia
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut...
Beneïda l'hora
que m'ha duit aquí.
La font qui no vessa, la font qui no plora,
me fa plorar a mi.
Sembla que era ahir
que dins el misteri de l'ombra florida,
tombats a la molsa,
passàvem los hores millors de la vida,
De l'aigua sentíem la música dolça,
dintre la piscina guaitàvem els peixos,
collíem poncelles, caçàvem bestioles,
i ens fèiem esqueixos,
muntant a la branca de les atzeroles.
Ningú sap com era
que entre l'esponera
de l'hort senyorívol.
fent-lo més ombrívol,
creixia la rama d'antiga olivera.
Arbre centenari,
amorós pontava la soca torçuda,
perquè sense ajuda
poguéssim pujar-hi.
Al forc de la branca senyora i majora
penjàvem la corda de l'engronsadora,
i, venta qui venta,
folgàvem i rèiem, fins que la vesprada
la llum esvaïa de l'hora roenta,
de l'hora encantada.
Somni semblaria
el temps que ha volat
de la vida mia,
sense les ferides que al cor ha deixat;
sense les ferides que es tornen obrir
quan veig que no vessa,
ni canta ni plora la font del jardí.
Trenta anys de ma vida volaren de pressa.
i encara no manca
penjat a la branca
un tros de la corda de l'engronsadora,
com trista penyora,
despulla podrida d'un món esbucat...
Faune mutilat,
brollador eixut,
jardí desolat
de ma joventut.
Col·loqui
¿Per què de mi et recordes
i a l'arpa d'altre temps les mans allargues,
i, tot mullant les cordes
de llàgrimes amargues,
com pluja d'estels d'or
solquen els rims la fosca de ton cor?
És mon desig que un raig de poesia
il·lumini mes llàgrimes; voldria
trobar al fons de l'ànima quelcom
d'eixa punyent i fonda melodia
que fa aturar tothom,
perquè en la pietat dels qui passessin
i el càntic escoltessin,
com a l'entorn del violí qui plora
demanant caritat en nom de Déu,
duràs almenys sobre la terra una hora
la vida de mos fills, que fou tan breu.
La plenitud de vida no comença
ni arriba l'home a sa virilitat
sens que fermenti en l'ànima el llevat
de l'íntima sofrença.
Sia ton cor el ferro espurnejant,
damunt l'enclusa del dolor, sonant,
A mos infants no tornarà la vida
el broll de foc i el ritme dels martells
sobre el metall de l'ànima enrogida;
no em plany de ma dissort, els plany a ells.
Si a l'espona del llit,
quan se glaçava el cos, quan l'agonia
els ulls enterbolia
del jove moribund, li haguessin dit
de part de déu: —Minyó, te'n vols anar?... —,
ell què hauria respost! —Me dol deixar
ma família, la terra a on nasquí;
es prest; la vida riu; eixa amarganta
copa de fel, decanta-la de mi;
jo me somet, ta voluntat és santa ;
però. si et plau, Senyor, deixa'm aquí... —.
No pogué ser; i se tancà la porta
de ma casa, una nit, sens que ell tornàs,
i el duien a romandre al mateix vas
de sa germana morta.
Mes tu deus a la vida ton tribut,
¿No sents l'host qui se canta a si mateixa.
i avança menyspreant la multitud
dels morts que tomben i els ferits que deixa?
Mai la vegí tan bella com és ara.
la vida d'aquest món,
que d'un encís crudel tota s'amara
per a parlar-me dels que ja no hi son.
Plorar!... També plorava
Jesús davant la tomba de l'amic.
Ran de la fossa com un arbre estic,
que hi beu tota la saba.
Mes l'arbre ha de fruitar.
Jo vull que l'oli
del fruit amarg, com espremuda oliva,
cremi tot en la llàntia que aurioli
dels dos adolescents la imatge viva.
Si la força del geni m'és estranya.
tan gran com ell s'aixeca mon dolor,
i jo puc llavorar l'alta muntanya
per esculpir-hi un monument d'amor.
Avemaria
Miràvem el crepuscle d'encesa vermellor;
mes un secret desfici tos ulls enterbolia,
cercant en el silenci que terra i mar omplia
un so per exhalar-s'hi la fonda vibració.
I, rodolant llavores del bosc a l'horitzó,
baixà de l'ermitatge el toc d'avemaria.
Sa veu trobà natura, i el cor sa melodia,
expandiment de l'hora prenyada d'emoció.
Jamai d'un vas més tendre, la plenitud de vida,
el plor de l'inefable defalliment vessà ;
jamai fores tan bella, oh dona beneïda!
Jamai en el món nostre ni el món d'allà d'allà,
mon llavi que eixugava ta galta esblanqueïda,
un glop de més divina dolçura fruirà.
Al carrer de Sant Alonso, dins els barris que s'estenen darrera la seu mallorquina, s'obre aquella entradeta emblanquinada. Sí un diumenge a mitja tarda, cap a l'any mil nou-cents, haguéssiu trucat a la porta del principal, de llenyam fosc i llautons brunyits, hauria baixat, per una escala interior, a obrir-vos una criada de mitja edat, vestida a la mallorquina amb un impecable rebosillo. D'unes saletes pulcres i senzilles, un corredor us hauria menat a una porta closa. De passada hauríeu pogut veure a través dels vidres de la galeria el campanaret conventual de Santa Clara i la silueta llunyana i blavissa del Puig de Galatzó, que inicia per ponent la superba cresteria de la serra.
Qui me duu l'estrofa plena de perfums...
Un gentleman de lleu aspecte, d'ulls penetrants i barbeta distingida, vorejant la cinquantena, vestit amb sòbria elegància, us hauria obert la porta, i, allargant-vos la mà, us hauria ofert una butaca dins el salonet empaperat, amb un quadre llimona blau i rosa del malaguanyat Antoni Gelabert, un confortable, escalfapanxes al fons i un balcó mirant al mar per sobre la muralla i el vell jardí que en separava la casa, duent-vos a la memòria els versos alats de La Relíquia:
Faune mutilat,
brollador eixut...
Damunt una tauleta, acàs un tom de Sainte-Beuve o algun número de la Revue Bleue i el darrer llibre català arribat de Barcelona; acàs també algunes quartilles manuscrites atraient l'àvida mirada dels reunits.
Un dels esquers de les meves anades a l'Illa era la conversa amb Joan Alcover. Simpàtica figura la d'aquell home baixet, pulcre, de barba blanca, d'ulls blaus sota l'ample front, de paraula justa i frase ben tallada. Si un exemple d'elegància natural ha produït el nostre poble, és ell. Versificador fàcil, de bon gust i d'enginy, quan la tragèdia irromp a la seva vida, el traumatisme espiritual el revela tot d'una com un gran poeta.
Sia ton cor el ferre espurnejant
Damunt l'enclusa del dolor, sonant.
Benhaja la dolor que sublimant-se, per consol del pare desconsolat, va donar a la nostra poesia renaixent algunes de les seves perles més valuoses!
Crec que s'ha dit –és obvi- que en el fons de Maragall hi havia un anarquista. La benestança burgesa del seu viure no va posar-lo prou al descobert, però la noble sinceritat de la seva ànima en guspireja prou. Per semblant, la vida la vida es complagué a fer vibrar amb intensitat la corda elegíaca en la lira de Joan Alcover, estalviant de polsar-hi la corda rebel. Ah! Però aquesta corda existia en aquell "esperit –per confessió pròpia- un xic indisciplinat i solitari". N'hi ha prou de recordar les estrofes del Vianant.
Aquell home, amic personal de Maura i que no tenia inconvenient a dir-se conservador –tant les etiquetes polítiques són de vegades cosa superficial i baldera-, aquell artista de sensibilitat finíssima, incapaç de qualsevol histrionisme, mai no tingué per ideal recloure's en l'hort tancat, comprenia els dalers col·lectius, sentia la bellesa de les multituds i creia en l'enlairament espiritual de les masses per mitjà de l'estètica, de l'"art obert i popularitzable". "Humanització de l'art", va dir-ne ell, amb bella fórmula que ho resum.
Carrer de Sant Alonso
(Record de la Ciutat de Mallorca)
Carrer de Sant Alonso,
un dolç record em duu
a enyorar el teu silenci,
i, amb el pensament nu
de les coses balderes,
camino amb pas segur
pels espais il·lusoris
a retrobar-me amb tu.
No he pogut deseixir-me
de la teva claror.
Porto la ressonància
d'aquells "Ja vinc, Senyor".
I l'ànima aturada
per la teva cançó.
La meva barca
A Pau i Dolors Alcover, amb el record inesborrable d'una estada a
la seva llar.
Sobre les aigües blaves
el sol passa a ponent.
La galeria és clara
com una estrella oberta.
Sento que en mi penetra
la calma de la tarda,
i visc la meravella,
intacta, del silenci.
Les onades esquerden
miralls de sol, i encara
pel cristall de la mar
llisquen les barques
amb les veles esteses.
Pressento cants d'ocell
a les branques més altes.
Ja no podria
abellir-me res més,
i quedo immòbil,
corpresa per la mar.
* * *
Damunt el bressoleig
de l'onada imprecisa,
la meva barca arriba
gràvida de records.
La conec entre mil,
aquesta barca meva,
veler del pensament.
Només amb ella
puc fugir a terres llunyes
i sadollar-me
amb l'or del seu botí.
* * *
Com et brillen els pals
humits amb el salobre
d'altra platja germana!
De la vela més ampla
ve per l'aire del cor
l'ona de veus amigues.
* * *
Avui pararem taula
amb estovalles blanques
de brodats mallorquins.
Traurem vaixella amb
flors
i vidres fràgils
amb ocells
de colors roig i negre.
* * *
Aquest sol que es dilata
em confina els espais i me'ls
omple d'una viva presència.
Novembre de 1953
Als cinquanta anys de la mort de Joan Alcover, llegesc per mil·lèsima vegada Cap al tard. No sé trobar cap poeta mallorquí que tengui més vibració sentimental, més emoció instantània, una més convincent imatge de la pàtria i de la tradició —això bell que hem decidit conservar, com diu Pound. És un Leopardi pare de família. La prosa del pròleg és mallorquina, vellutada, suau, amorosa, modulada i melòdica —i incisiva, clara, definitòria. Alcover és home de pocs poemes, intensos. Al contrari de Carner, tot d'una decau i pot anar a parar a un parany prosaic. És, tal vegada, la màxima excel·lència del poeta com a amateur. Ara bé, quan l'evocació i l'elegia tenen el dring autèntic, Alcover és un poeta per sempre, fet a la mida per mantenir aquesta pàtria en el punt d'ebullició lírica. (Per contrast, Costa és un professional massa esforçat.)
Altres indrets de Palma: