Castell de Cabrera

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Totes les Balears (Obres completes 4) , 1991
Pàgines: 468-469

Després fem cap al castell, muntanya amunt, per un empit rost i pelat, on únicament es fan uns matolls rodonencs, foscos i aspres. Ens llevem la camisa, degotem de suor. A la fi, el castell, al cim del pic, a un centenar de metres d'altitud, a la vora mateixa del penya-segat, dominant l'entrada del port i tota la badia. Als seus peus, cap a la costa i enfront de la mar oberta, la caserna de la Guàrdia Civil i un cementiri diminut, només amb dues tombes, de dos aviadors que es van estavellar ací durant la Guerra Civil.

El castell és una fàbrica de planta poligonal, amb els murs encara erectes i l'interior ruïnós. Una estreta escala de caragol, amb diversos esglaons romputs, puja fins al darrer torricó. Hi ha herbes entre els blocs de pedra, inscripcions de noms dels presoners francesos per les parets de sauló i encara es conserven restes d'arcs neoclàssics i de guix dins una cambra de sostre alt que potser fou la capella. Fugen ocells, en un aleteig aterrit, per les finestres enrunades, i pels racons s'amaguen feristeles. Passa un oratjol fresc i tinc un calfred quan penso en tanta mort, tanta dolor com dia a dia es va condensar entre aquests murs color siena.

Aquesta fortificació ja existia en el segle XV, tot i que en diverses ocasions va esser enderrocada o reedificada, com s'esdevingué el 1537, a causa d'un atac moro. La fortalesa va utilitzar per darrera vegada les seves peces d'artilleria l'any 1715, quan l'esquadra de Felip V, comandada pel baró d'Aspheld, va passar per aquestes aigües, cap a Mallorca, la qual s'hi va retre, acabant així la guerra de Successió. El bramul dels canons de Cabrera fou, davant la nota borbònica, l'equivalent d'un murmuri de vol de moscardins. De la plataforma del castell estant s'atalaien els camps marronencs de l'illa, els turons verds, la badia sense una ànima i amb la mar que enlluerna, els silenciosos illots adjacents, Mallorca, blava i muntanyosa cobrint l'horitzó i, per damunt de tot, la fúria del sol. Panorama vast, travessat de tant en tant pel vol d'una au, pel deixant d'un vaixell en qualsevol direcció marina. Hi ha una atonia majestuosa, una permanència poderosa i eterna, com una fuga absurda i bella, en aquest paisatge curull de llum, grandiós.

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: L'emperador o l'ull del vent , 2001
Pàgines: 175-177

Els vaixells que ens han portat ni han fondejat una nit a Cabrera. Als uns ens han descarregat en xalupes, d'altres s'han llançat a l'aigua i han tocat terra nedant. Llavors l'estol ha tornat a hissar l'àncora i, sota la lluna en quart creixent, s'ha fet a la mar, incloses les naus espanyoles de vigilància. A una d'elles han embarcat el ramadet de porcs: per això els tenien a la platja. I amb ells s'han emportat el nan Olocausto convertit en greix i en merda, del qual ja ningú no se'n recorda.

Han salpat tots menys un bastiment anglès, que ha quedat al caire de la bocana, polit i ben dibuixat, silenciós, com si estigués hermèticament concentrat en ell mateix, amb una guàrdia hieràtica amb el fusell a punt per si ens hi acostàvem.

Nombrosos mariners de la Guàrdia, gendarmes, dragons, artillers, s'han anat aplegant segons els antics regiments i companyies, cridats pels pocs oficials que resten aquí, car ara sabem que una part d'ells ha estat reclosa a Ciutat de Mallorca. Busquem brossa, encenem una mica de foc, tristor groguenca del crepuscle amb la gent abaltida i tirada per terra, callada. Jo me n'he anat un tros lluny i m'he cargolat dins un clot, d'on trec el cap i miro la fosca i sento el ventet fresc que m'acarona.

Mentre, tancats i barrats al castell, el petit escamot de soldats espanyols que hi ha a l'illa ens observen amb l'alcaid des de darrere els merlets. Per les espitlleres es matisa una resplendor lleu. El castell sembla immensament llunyà, diminut i borrós dalt de la muntanya.

Al nostre inacabable campament no hi ha menjar, no hi ha aigua. Però: hi estem acostumats i estem atupats. Els malalts són posats a redós d'un talús, devora un canyaret. I no sé per què ho fem: només comptem amb un metge, que estossega i escup sang, però amb cap medecina. Tampoc no sabem com és Cabrera ni què hi ha.

Hi ha presoners que no encerten a caminar: després de mesos d'estar-se dins els pontons i els vaixells, condicionats per l'espai reduït i el moviment de la mar, ara sobre un sol ferm es mouen encarcarats, l'equilibri inestable, cauen.

Amb la llum freda de l'alba em llevo i camino illa endins. Ignoro on vaig, però hi vaig: vull anar-hi. Les savines, el pinar. Els costers dels pujols. Penso en aquella novel·la reveladora talment un evangeli: Robinson Crusoe. Quan la vaig llegir era un nen, ara em revé amb una gran intensitat: mai no m'havia sentit tant jo mateix, mai no havia cregut tant en mi mateix en la meva infància, com quan llegia la novel·la, aquell nàufrag reconstruint el seu món immers en la primarierat del món etern.

I mentre camino em vaig topant amb siluetes, cada vegada més nombroses, que transiten apressades sota la llum lassa: com jo, volen explorar l'illa. Una em diu, en passar-me pel costat:

—Som com Robinson. I una altra em pregunta:

—¿Hi haurà a l'illa un Robinson o som nosaltres els Robinsons?

No, ja no és com quan jo era un jovenet únic amb somnis ardits: tots els captius som iguals, tots pensem el mateix, tots acabarem en un únic fossar.

I així dels homes isolats passem als grups: ja no divago sol, sinó amb deu o vint o dos-cents esparracats més que troten dispersos per allà on ho faig jo. Surt gent de pertot, el terreny és accidental, es formen gernacions que es fan i es desfan segons els barrancs, els planiols, els turons. Ocells petits que en sentir-nos fugen, les sargantanes que brillen i en veure'ns s'amaguen.

Vaig a parar ara a una altura i adesiara a una altra, miro: unes colles de presoners caminen en una direcció, unes altres en una altra, ens topem, ens mesclem, ens dividim, es produeixen baralles sobtades i frenèticament breus, tot és ple de figures cadavèriques i desorientades que ignorem on ens dirigim.

Amb una allau de notícies que roden i s'inflen de persona en persona i de grup en grup, que s'esfumen com bombolles de sabó, sense que les més desbaratades difereixin en res de les més cauteloses: com que no existeixen mesures, no hi ha veritat possible.

Autor: Valentí Puig i Mas
Obra: Porta incògnita (Dietaris, 1970-1984) , 2002
Pàgina: 192

Navegació fins a Cabrera, amb mar de xots i ratxes de pluja. Profunda mar blava i el velam ben estès. Silenci enmig del fragor marí. Corbs marins i gavines depredant les xarxes tirades. Mar densament blau fosc ennegrit. Magnitud de l'illot de Cabrera, per primera vegada, el canal revoltat i amb olla de vents. Presència del castell llegendari que neix del rocam, com a culminació d'una mola protohistòrica. Quedam a dormir-hi per la tempesta. L'endemà, tots els iots i les llanxes cerquen refugi. Dia brut, amb tempesta elèctrica i hores de pluja. A la nit, tothom abarloa al moll després de voler fondejar, però les ancores llauren. Fosca plena, a mitjanit entra al port un veler silenciós, ombra llunyana i les llums de situació: cerquen fondeig amb un gran focus. Un somni de Cabrera: un actor secundari del film To be or not to be amb túnica celest, puja per una escala interior del castell de Cabrera —oníricament transparent— i declama: «Vive la France! Vive la honte!»

Autor: Tomeu Penya
Obra: Tomeu , 1987

Com una verge nua dins la mar,
com una estrella musa d'un poeta,
com una tendra i dolça companyera,
no li faceu mal...

Com una perla hermosa i natural,
com el somriure de la nostra reina,
com una rosa fresca en primavera...

No li faceu mal,
no li faceu mal,
no li faceu mal,
és Cabrera.

Com una mare encona el seu infant,
com el llunyà cantar d'una sirena,
com el volar tan suau d'una oronella
no li faceu mal...