Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Formava part del municipi de Tamarit de Mar, que va ser agregat a Tarragona l'any 1952. La construcció del castell data del segle xi i pertanyia al comtat de Barcelona i fou transferit a la nissaga dels Claramunt, que el mantingué fins al segle xiii. Al segle xiv, època en la qual es va construir la muralla, passà a mans de l'arquebisbat de Tarragona, que el va conservar fins al segle xix, tot i que al segle xvii va compartir-ne el senyoriu amb la família Montserrat, quan el 1681 Carles ii concedí a Francesc de Montserrat el títol de primer marquès de Tamarit. Va ser governador de Tarragona, senyor de Montoliu i de la baronia d'Altafulla. En aquesta època es va reconstruir la muralla i s'hi va construir la torre principal tot assolint l'estructura actual. L'any 1916, l'arquebisbe de Tarragona va vendre l'indret al magnat anglès Charles Deering, que en va fer una restauració de caire romàntic a càrrec de Ramon Casas i Joan Ruiz. S'hi conserven elements romànics i gòtics. Situats a la platja de la Cala Tobera i mirant cap al castell, podem llegir tres sonets que li són dedicats respectivament per Joan Antònio i Guàrdias, Alexandre Plana (Lleida, 1889 – Banyuls, 1940) i Josep Carner. També unes breus proses d'Olga Xirinacs (Tarragona, 1936) i Josep Santesmases (Vilarodona, 1951).
Tamarit
Una campana té que no ha brandat.
És de ciment i diu que es trencaria.
Amb tant de verd es veu mig ofegat.
El saluden els trens des de la via.
—Adéu, xiprers! Doneu-li majestat
i preserveu-lo de traïdoria—.
A les nits a la plaça endreça un gat
cants a la lluna, que li fa d'aimia.
Ai Tamarit que sempre prens el bany!
Quin sortilegi et val, o quin engany,
que d'ésser vell no plores ni t'esveres?
Només t'immutes quan et manca el sol.
T'entra aleshores un terrible dol
i, no semblant-ho, et dónes a les feres.
Tamarit
Poble mort, oh Tamarit!
la mar et fa companyia.
La remor t'omple, de nit,
i la llum en ser de dia.
No sembla que dins hi sia
la soledat. S'ha extingit
el caliu que t'encenia,
però en resta l'esperit.
Tremoles del moviment
de les ones, i t'arreles
sota la força del vent.
I la teva soledat
entre els camps verds i les veles,
fa un aire de pietat.
Tamarit
A Gaudí
Oh Tamarit, oh regia ciutat abandonada,
tota quietud i ensomni dessota un cel ben clar!
El vent mora en tes cases i prega en ton altar;
guaita un gran sol esplèndid tes vies sens petjada.
Sota els perennes guaites —els contraforts— posada, sota del mur altívol de Tamarit, qui encar
superb de glories mortes s'aixeca sobre el mar,
clapada d'or fulgura la roca foradada.
Guaitant per sos misteris, primer tot es foscor;
però al fons, il·luminades d'una suau lugor,
com a princeses nues se n'entren empaitant-se
belles escumes blanques amb lluïssors d'argent.
I passen, i retornen, i jeuen tot rient,
i llur soliu platxeri distreu una enyorança.
La mar és tossuda, constant i quan udola, esgarrifosa. Les ones bateguen i soscaven la roca on fa segles que estic assentada. De mica en mica la pedra es converteix en sorra fina, dipositada a la cala Jovera i a la platja del Gaià. Sóc un conjunt fet de ruïnes, d'absències, d'edificacions conservades, i d'imaginació modernista. L'església, de pedra daurada, és una petita meravella on sona la remor de l'ona. La paret de pedra damunt la roca delimita la meva vila closa, l'antiga dels homes bregats en terra i en la mar.
Ara, a l'estiu, com arreu arran de costa, la gent jeu i es rosteix a la platja i es mulla i d'aquest joc en fa lleure i vacances. Que voleu que us digui!: havia preuat més la vida de la gent de les meves cases, sobretot la dels homes embarcats a la mar.
Vora el castell de Tamarit he vist arbres de postal romàntica, d'estampa nòrdica, pelats, rodons, desoladament dolços, gris fum, randa natural; també hi havia dos ramats, quan jo ja no pensava en les ovelles, obsessionada com he estat entre morts, atemptats, accidents, duresa, lluita, desamor, malenconia. Un boc preciós, gris i altiu, vorejava un marge. El jove pastor duia un sarró. Les onades arribaven clares i fredes per esborrar les primeres petjades dels ocells marins. El castell vigila, com una mare desenfeinada al capvespre.
Altres indrets de Tarragona: