Arola Editors (Tarragona), 2006
Si hi hagués cel, i el cel tingués porta, seria com jo, la de l'Assumpta: de pedra picada, de motllura ben dibuixada, sense luxe, ni massa guarniment, deixant entreveure als homes la pau que dins s'hi guarda. Viatgers, passeu-me lentament: tinc una, dues, i tres portalades per fer més conscient i pausada l'entrada. Que el cervell us retingui el cor ansiós d'obrir els ulls a la plenitud corprenedora que, sense parar, us obro i us tanco. Si hi hagués cel, i el cel tingués plaça, seria com la que veureu. Entreu i esguardeu: és o no és un miratge?
La banyera
Sobre dos lleons de pèl rinxolat, sostinguda com surant en la mar, entre filigranes de pedra d'ogiva, del rei Pere el Gran, en sóc joier preuat. Amb símbols com el meu, dipòsit d'essències nostrades, bastiren una romàntica història, per la renaixença de la pàtria adormida i encotillada. Sóc la banyera de pòrfir, color de magrana fosca, la pedra més dura, bellament ornada per rebre les reials despulles. Ah!, destí traïdor, si per fines donzelles vaig ésser esculpida, per sentir entre esquitxos, rialles, entre mullenes, pells fines, per saber-me vas de cossos vius i sublims, m'engiponares la noble, però lúgubre comesa de sepulcre reial. Entre la vida i la mort, no hi ha honor que valgui: d'ésser possible, la tria hauria estat clara. Roger de Llúria, fidel en terra i en la mar, en la guerra i en la pau, com un peix quadribarrat, jeu al peu de la nau reial, compartint la fredor de la mort llarga.
L'ombra del claustre
El sol daura la pedra destrament llaurada. En el terra lluent, en la paret de pedra plomada i damunt de sis tombes, teixeixo una teranyina d'ombra fosca. El sol forada el buit de la pedra entre l'ogiva flamejada i al seu pas, lentament, bellugo el dibuix calcat. En córrer el dia, la línia per- pendicular esdevé inclinada, fins que, en caure la tarda, el sol ja no ateny el clos del claustre. Quan un núvol tapa l'astre, faig mutis, quan el raig torna, reapareixo a escena. En els cels de grisor l'existència s'esfuma. Els homes, tots creuen ésser com els finestrals del claustre, bells, har- mònics, de perfecta pedra cisellada i d'obra duradora. Ben mirat són com jo, una ombra presumida i fugissera.
La humitat d'un plomall d'aigua peixa molsa i falgueres d'un jardí casual. El brollador de petites canelles murmureja infinites variacions d'una tonada, música sense veu, ni instrument, ni solfa. L'aigua canta i parla, si s'escolta cor endins, si la humilitat hi porta, si el crit d'orgull es guarda, si la mirada esdevé neta. Els homes per l'aigua han fet brega cega i rebatuda. Han trasbalsat l'ordre del sentit descendent i dels camins de la natura, per bé necessari seu i per lucre en la disbauxa del poder. Jo, simplement, cobreixo, amb fina arquitectura, la pau d'un bell, gran i antic rentamans, tothora, amb poca aigua, saciat.
Els anys carreguen la memòria de records i el present s'impregna dels temps viscuts. Les places majors com jo, amb casa de la vila, mercat, botigues i bars, som una enciclopèdia de la vida i de la vila, sense fulls, però curulla d'història, de pensaments, d'il·lusions i esperances, d'amors i odis, de tot el que és humà, bo o malèvol o insípid.
La vida dels homes ha desfilat dins el meu clos, en la quotidianitat repetida del dia a dia, en l'alegria mandrosa de les festes, en els batecs turbulents dels temps de malastruc, en les hores destinades a guanyar el cel o els poders de la terra. Cada època té imatges irrepetibles, les banderes canvien com gira una fulla amb el vent, els homes continuen maldant per aferrar-se a la vida i les façanes de les cases es fan, creixen, envelleixen i es reformen. Mai no sóc la mateixa: en l'abundància faig goig, en la penúria tot magreja.
L'harmonia, no és el raciocini, el disseny, la simetria, el nivell, la perfecció avorrida. En el meu cas és tot el contrari, l'atzar, el temps i els porxos, que m'encanten.
He viscut moments, períodes i etapes dissemblants enllaçats per la mateixa existència. Èpoques de creixença en la lluita pel domini feudal, d'esplendor i d'ostentació comtal, del tot s'aprofita, de perill d'obrir-me com una magrana; de tot una mica, de contradiccions, d'alts i baixos. En el fons, reconec que he tingut sort. Els homes sempre m'han trobat aprofitable. Riu avall, molts germans meus són pilots de runes, que faran sort si les consoliden i d'ells n'expliquen contalles. Jo ara llueixo més que mai; per res del que vaig ser fet serveixo i n'estic content.
Ara sento rialles i xiuxiueigs de la canalla, em ressonen les músiques i les doctes paraules. A les parets, desempolsades, exposo quadres que als homes agraden. Sóc cofoi de ser colomí!
Podria haver estat aigua de font per regar l'hort d'una casa; podria ser pirinenca, de petita torrentera, sense nom ni dibuix en el mapa; tal volta aiguamoll en terra llaurada. Aigua escorreguda sense pena ni glòria, ni suc ni bruc, ignorant el delit d'escriure una cançó de futur. No hi ha aigua més valuosa que la que en néixer engendra un riu, vigorosa per trencar muntanyes, ufana de travessar planúries, amb l'afany d'abastar la gegantina mar.
El meu riu, petit, és noble de naixença, sota la Santa Coloma. La meva aigua per vuit canelles sortida és patrimoni indestriable de la vila comtal. Quants rius d'anomenada, de cabal majestuós, de llarg trajecte entre llengües i països no voldrien baratar-me la naixença!
Avall, avio l'aigua vers l'aventura: el curs és ben marcat. El temps i l'atzar de la natura dibuixaren camí vers la mar. Els homes, però, riu avall, han trencat el fat.
Sant Bernat Calbó
Amb mirada fixa fito l'entrada i l'eixida, que és tota una: no hi ha control més estricte que el meu. Dels veïns en sé les passes; dels forasters, les actituds. No hi ha cosa més repetida que els homes, malgrat que originals tots creuen ser. Us endevino fins i tot què fan darrere la meva esquena: amb els sorolls i els silencis en faig prou. No hi ha bèstia de consuetuds tan reiterades, ni imitadors tan reeixits.
L'hora que més m'agrada és quan el silenci senyoreja la plaça i de les canelles de la font sento caure el murmuri de l'aigua. Sóc, per si no ho sabíeu, Bernat Calbó, abat en temps de Jaume el Conqueridor.
La mar és tossuda, constant i quan udola, esgarrifosa. Les ones bateguen i soscaven la roca on fa segles que estic assentada. De mica en mica la pedra es converteix en sorra fina, dipositada a la cala Jovera i a la platja del Gaià. Sóc un conjunt fet de ruïnes, d'absències, d'edificacions conservades, i d'imaginació modernista. L'església, de pedra daurada, és una petita meravella on sona la remor de l'ona. La paret de pedra damunt la roca delimita la meva vila closa, l'antiga dels homes bregats en terra i en la mar.
Ara, a l'estiu, com arreu arran de costa, la gent jeu i es rosteix a la platja i es mulla i d'aquest joc en fa lleure i vacances. Que voleu que us digui!: havia preuat més la vida de la gent de les meves cases, sobretot la dels homes embarcats a la mar.