Casa-museu de Jaume Balmes

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Poesia, 1 (Pàtria; Aires del Montseny; Idil·lis i cants místics) , 2005

La mort de Balmes (fragment)

9 de juliol 1848

Qui vol veure viu a Balmes
corra, corra cap a Vic,
lo veurà en ses darreries
agonitzant en son llit.
Oh soldats de la fe santa,
s'aterra vostre cabdill,
aquell que brandà el nou glavi
dessota l'arnès antic;
aquell que pel nou Golia
té la força de David!
S'apaga el far que semblava
lo far de l'esdevenir!
A Espanya donà una estrella
lo cel donant-li aqueix fill,
i aqueixa estrella s'aclucà
quan arribava al zenit!

En sa cara de cadavre
només los ulls semblen vius,
aquells ulls que tot ho veien
i la mort va enterbolint!
Son cos era branca dèbil
per son gegant esperit,
i adés al prendre volada
l'ha deixat romput aixís.
Fins li estreteja la cambra
d'on l'ample balcó fa obrir
i al vell Montseny que s'hi aboca
li parla com un amic:
-Noble front de Catalunya,
marxapeu de l'infinit,
bé me n'has dites de coses
que jo al món no podré dir!
Jamai ni en somnis te munto
sens baixar-ne esbalaït
i amb lo front fet una flama
com Moisès del Sinaí.
Oh! Del ramat d'eixos pobles,
de Barcelona, Madrid,
de les serres catalanes,
de Puigmal a Montjuïc,
del Montserrat, nial d'hèroes,
despedeix-te'n tu per mi!
Ah! Si volant a la Glòria
pogués posar-me en ton cim
per dir-li adéu a ma terra,
la terra que tant a mi!
Oh Catalunya! Oh Espanya!,
per què us he amades aixís?
La cadena amb què volia
en un cor los cors junyir,
d'amor la dolça cadena
me l'han trencada pel mig!
I veig la guerra que torna
muntada en un trebolí,
i veig armats en batalla
los pares contra els fills,
i els camps patris sadollar-se
de sang d'Abels i Caïns!

***
Oh! Aturau-vos, aturau-vos,
prou de matar i morir;
jo us porto el ram d'olivera
que agermana els enemics.

Autor: Najat El Hachmi
Obra: La filla estrangera , 2015

El neguit que tinc des que he sabut que començava avui és el del perill que em suposarà tornar a estar en contacte amb coses escrites, amb paraules que em puguin pro­vocar algun plaer i tornar-me al lloc on era, a l'intent de fugida perquè no sigui capaç d'afrontar les temptacions de buscar una vida diferent. Em dic, mentre camino cap a la plaça Don Miquel de Clariana, que potser ja és molt tard per tot allò i que res no farà que deixi d'estar casada, amb un forat d'aigüera entre les cames, amb el clonc-clonc de botelles buides que em sonen al ventre cada nit quan el meu cosí-marit es vessa al meu damunt, que ara el pitjor ja ha passat i per més que a la nova feina em toqui llegir documents, ni de bon tros no seran textos literaris i això allunyarà de mi tots els perills. Que les oficines on he de treballar siguin al mateix edifici on abans hi havia la biblioteca és només una casualitat, una anècdota que com a màxim farà que em recordi a mi mateixa llegint, totes les llargues tardes d'hivern, amb la boira tan arran de terra que amb prou feines hi veia un metre per davant meu, amb la mare a casa patint per si topava amb algun perill en el trajecte d'anar i tornar. Ella i les dones parlaven sovint de segrestos, d'assassinats de nenes, però el pitjor, entenia jo quan les escoltava, pel to que feien servir, per l'aura de misteri que envoltava els relats que hi feien referència, el pitjor era que et violessin, que et raptessin, et violessin i et tornessin com un drap brut, inservible. No deien violar, perquè en la llengua de la meva mare no existeix aquesta paraula, deien: a Fulaneta se la van endur i hi van jugar tant com van poder, després la van tornar. O deien: la van espatllar. Hi van jugar i la van espatllar, això era el més terrible que li podia passar a una nena, a una noia. Després ja ho vaig entendre, que parlaven de desvirgar-la, però durant un temps no sabia ben bé en què es concretava això de jugar-hi i espatllar-la, i em preguntava si el que em va fer el camioner no era ben bé això.