Casa de Martí Genís i Aguilar

Érem per l'abril de no em recorda quin any...

Érem per l'abril de no em recorda quin any. Aquella tarda no hi havia aula, com a dijous que s'esqueia. I amb l'alegria de sempre, perquè cada setmana tots esperàvem amb candeletes el dijous a la tarda, com un privilegi immens, com un parèntesi en els engorrosos estudis de cada dia; gairebé com les caravanes del desert, l'ombra refrescant del dàtil en els oasis; de seguida d'haver dinat, tots els estudiants de la meva comuna vàrem agafar la capa i el barret, i cap a fora falta gent. Érem nou, i el senyor mestre deu; més una altra colla que ens havia vingut a buscar per a anar plegats, fèiem mitja professó. Uns amb altres érem nois de tretze a quinze anys, i gairebé tots retòrics; i com aquella tarda no ens havíem de trencar la closca per a recordar cap vers d'Horaci, ja ningú no ens empetava la basa, i passàvem triomfants pels carrers de Vic ara quiets i allavores encara més, movent gresca, i dient llatinades a cada entrada on treballaven a la porta els corders escamarlats en llurs cavallets de fusta, que com ja ens coneixien no en feien cas, i tot lo més ens cridaven:-Arri a estudi, acaba cases!-Quasi bé tots amb el capot negre passat per sota el braç dret, i tirat a l'altra espatlla, i el tarot, àlies el barret, el tradicional barret d'estudiant, que era qualsevol de copa deixat per vell de son amo primitiu, i sense proporció generalment entre les seves dimensions i les del cap que coronava; el barret, doncs, tot abonyegat com era de reglament o el menys de costum, enfonsat a tapar les orelles, caigut al clatell o jugant-hi i tirant-lo en l'aire per copsar-lo o no amb les mans: tots presentàvem en conjunt un aspecte negrós típic del gremi que havia de contrastar amb les nostres cares de pa de ral: perquè tots érem xicots de pagès grossos com uns panarres, vermells com les cireres, bellugadissos com ocells, i alegres com els camps en la verdor de la primavera.