Pont d'en Bruguer

A les acaballes dels temporals espectaculars, amb pluja abundant, sobretot si havien descarregat a les capçaleres del Mèder o del Gurri, sortíem de casa per veure com baixava el riu. El cel, llòbrec, on encara refulgia algun llamp, afegia un to tètric a l'es­pectacle de l'aigua follament desbocada. Arrabassant tot el que trobava pel camí, fustam, mobles, animals. Tot ho havíem vist baixar pel corrent enfurit. S'encallava un instant damunt la resclosa del Llobet, sota casa, per rodolar impetuosament aigua avall i riu enllà fins qui sap on. Contemplàvem al·lucinats la riuada, que ho doblegava tot al seu pas i sobreeixia de la riba inundant la pollancreda del Molist i embotint el canal del Llobet que, no engolint la massa d'aigua que li arribava, convertia la vorada paral·lela al riu en una nova resclosa que tornava l'aigua sobrant al curs esbojarrat del Gurri.

Pel color que prenien, sabíem d'on provenien les aigües de la riuada. Blanquinoses del cantó de Muntanyola i amb to de san­guina de les terres vermelles de l'indret de Taradell. Totes embogides igual, totes suggerint drames, amb l'eloqüència de tot el que vèiem arrossegat pel corrent vertiginós que s'esmunyia davant nostre.

I era aquella mateixa nit que el grup de milicians venien al Cantarell a cercar el pare. El pànic i els més greus pronòstics feren irrupció en l'ànim de tots nosaltres. Encara sento els crits de l'àvia: «Torneu-me el meu fill!», i els de la mare, a penes audi­bles a través de les llàgrimes. Tots tremolàvem davant el tràgic desenllaç previsible. Un alè dramàtic planava a l'entrada de la masia i a l'escala per on el pare baixava i on l'àvia i la mare l'acomiadaven, qui sap si per a no veure'l mai més.

En Pepet, el masover, amb un gest realment heroic, s'oferí per acompanyar-lo i per fer costat al pare. No sé si els milicians varen dir-ho clarament però en la seva expressió d'assentiment, s'endevinava una frase crua: «Veniu, no vindrà pas d'un».

El pare, a l'Ajuntament de Vic fou interrogat pel cap del comitè, en Freixenet. Va declarar que passava una temporada al Cantarell convalescent. El seu estat d'ànim, en aquell moment, els devia convèncer de debò. Li autoritzaren una trucada al seu metge i amic, el doctor Cosme Rofes, del Partit Socialista. Va abonar les declaracions del pare, fent constar a més la seva integritat com a republicà, demòcrata i catalanista.

Malgrat això, de tornada al Cantarell, «l'auto fantasma» que els conduïa, no va prendre la direcció correcta. Adonant-se'n, en Pepet els ho va advertir i, sigui pel que sigui, varen rectificar el camí i conduïren el pare i en Pepet al Cantarell.