Jo no trobava cap carrer que m'agradés tant...
Autor:
Maria Àngels Anglada i d'Abadal
Obra:
No em dic Laura
, 1981
Jo no trobava cap carrer que m'agradés tant com el nostre, llevat potser dels que s'enfilaven pels voltants del campanar de la catedral: la plaça de Malla, la baixada de l'Eraime, on creixia verdet i molsa i herbes minúscules entre l'empedrat i on hi havia petites places ocultes amb les cases com arrecerades darrera jardins o entrades fosques. Però de tots aquests, jo no en coneixia la gent. Al carrer de la Riera, en canvi, com en un poble, sabia ja qui era tothom: el senyor Pietx, de la Impremta Balmesiana, pausat i de cara afable, que cada dia de Déu sortia amb un amic i un càntir a cercar aigua cap a la font dels Frares, a la finca de Plantalamor —planta l'amor—, a mitja hora de la ciutat... El llauner Pasques, alt i molts anys conco, a l'altre costat, que tenia un taller fosc sota mateix de casa nostra, obrint-se a un celobert humit i verd; en Sarreta, que sabia fer figures de pessebre i dissecar bestioles: al seu aparador convivien els pastors i els xais de fang amb les pobres guilles i els esquirols de fixos ulls inútils de vidre; les dues germanes de ca les Herbes, una botiga de vetes-i-fíls, sempre vestides de color negre, fadrines púdiques i serioses, l'una alta, l'altra menuda... L'oculista Sadurní, que vivia en una casa renaixentista molt bella, i aleshores mig enrunada pels bombardeigs, regalava les ulleres als clients pobres i es tancava en els seus pensaments com un cargol en la seva closca. Un dia la mare m'hi va portar perquè em curés una afecció als ulls, i em va dir, amb un sentit de l'humor que no vaig saber apreuar:
—Farem allò que diu la Bíblia: «Si el teu ull t'amoïna, arrenca'l i llença'l ben lluny de tu»...
