Autor:
Miquel Llor i Forcada
Obra:
Laura a la ciutat dels sants
, 1979
La Laura segueix avall del passeig dels Trinitaris, trist entre la claror somorta de la casa i les transparències de la tarda de maig. No veu venir en Pere, que, tot i haver promès a mossèn Joan de no acostar-se a la dona d'en Tomàs, tornava a casa l'oncle Joanet amb aquest sol propòsit.
La Laura segueix avall pel passeig dels Trinitaris, atreta per les fantasmagories primaverals. En Pere va seguint-la amb aquell posat de recel que crida tan bé l'atenció dels transeünts. La Teresa té temps de veure'ls quan baixen les escales de la Rambla.
No es recalca gens al brancal de la porta, malgrat el tremolor que se li apodera de les cames, per no atraure cap de les mirades que furonegen darrera les persianes i cortines. L'horrible sospita de l'altre dia es confirma: la Laura i en Pere es veuen en algun indret recollit. Algun racó, només sabut d'ells dos, és testimoni de la infàmia saborosa; potser una cova de pastor, un clot entre la fullaraca del bosquet, com les bèsties, amagats, lluny de tothom, només sota l'esguard de Déu, mereixedors del seu càstig terrible.
Si gosés, correria per sentir amb més intensitat el contacte de l'aire fresc i per allunyar-se de l'obsessió d'aquells rostres que ganyotejaven al flam dels ciris, d'aquella gent trista, revellida abans d'hora per la pena d'haver de traginar una ànima mesella. (p. 152)
