Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El 1637, els frares Trinitaris s'establiren en la capella de Santa Maragarida que era el que restava d'un antic convent de monges. Avui, l'antic conjunt monàstic, situat al començament del carrer de Sant Pere, antic raval que donava pas al camí ral de Barcelona, és seu de l'Orfeó de Vic. A la novel·la Laura a la ciutat del sants, sovint surt citat aquest convent com a lloc on la protagonista sol anar a trobar la solitud i on té encontres furtius amb en Pere Giberga, el jove advocat que la pretén. Podem llegir dos fragments de la novel·la prou significatius.
A en Pere li agradava d'anar sol pels carrers amb el deler de recrear les estones passades a la sala de la Laura. Qulasevol silueta femenina que travessés una cantonada, li recordava la gràcia del gest de la dona del Muntanyola quan seia, quan s'aixecava, al moment de posar una flor en un vas, en el moment de fer córrer una cortina, en moure l'agulla de cosir.
Va semblar-li la cosa més natural del món que, en comptes d'anar de casa seva a la plaça pel camí dret, fóra millor voltar per la colzada del Passeig dels Trinitaris. El casal dels Muntanyola s'esqueia al racó, molt ben decorat d'al·legories barroques. Solia passar-hi de nits amb trepig cautelós, pel goig d'acostar-se tant com pogués a la Laura, protegit per la boira o per la fosca, d'acostar-se ben sol a la imatge d'aquella dona, sense testimonis, no pas com a les tardes, que veia la Laura de debò, però que no gosava mirar-la, com si cometés un acte punible que la gent forastera a ells dos podia descobrir.
La Laura segueix avall del passeig dels Trinitaris, trist entre la claror somorta de la casa i les transparències de la tarda de maig. No veu venir en Pere, que, tot i haver promès a mossèn Joan de no acostar-se a la dona d'en Tomàs, tornava a casa l'oncle Joanet amb aquest sol propòsit.
La Laura segueix avall pel passeig dels Trinitaris, atreta per les fantasmagories primaverals. En Pere va seguint-la amb aquell posat de recel que crida tan bé l'atenció dels transeünts. La Teresa té temps de veure'ls quan baixen les escales de la Rambla.
No es recalca gens al brancal de la porta, malgrat el tremolor que se li apodera de les cames, per no atraure cap de les mirades que furonegen darrera les persianes i cortines. L'horrible sospita de l'altre dia es confirma: la Laura i en Pere es veuen en algun indret recollit. Algun racó, només sabut d'ells dos, és testimoni de la infàmia saborosa; potser una cova de pastor, un clot entre la fullaraca del bosquet, com les bèsties, amagats, lluny de tothom, només sota l'esguard de Déu, mereixedors del seu càstig terrible.
Si gosés, correria per sentir amb més intensitat el contacte de l'aire fresc i per allunyar-se de l'obsessió d'aquells rostres que ganyotejaven al flam dels ciris, d'aquella gent trista, revellida abans d'hora per la pena d'haver de traginar una ànima mesella. (p. 152)
Altres indrets de Vic: