Pont del Remei

Aquella tarda, neta de boira, la Laura no havia pogut estar-se de sortir, atreta per l'abrandament de la posta d'octubre. Recolzada a l'ampit del pont del Codolar, com tantes altres vegades, gaudia de l'estona d'independència, lluny dels esguards honestos de la família i dels veïns. Fou en va que mirés el corrent de l'aigua, morada per les resplendors tardorals dels núvols esbiaixats. La quietud del lloc li agreujava la depressió. Sentia angúnia fins d'acostar-se a les coses inanimades, com si pertot arreu la sotgés aquell ull maliciós. S'estremia només de sentir el pas de l'aire entre les fulles escadusseres, cargolades com ocells adormits a les branques nues del bosquet, el bombolleig de la resclosa, l'udol d'un gos d'atura espellifat; el brunzit dels fils de conducció elèctrica la feia tremolar, temia els somriures de la gent que la pogués veure i per sobre de tot li feia por l'atzar d'una coincidència amb en Pere. Mai com ara no conegué l'angoixa del terror, qualsevol trepig al darrera li feia entresuar els polsos i les mans; els batecs del cor li tallaven la respiració, al sol pensament de poder trobar-se al costat l'alta silueta d'aquell home bru de rostre, de somriure clar, simple de gest i de paraula.

I va dins la boira travessada per tot de biaixos de clarors nuvoloses, de carrers imprevistos, d'ombres que l'entretopen. Corre cap al codolar del Pas de la Riera, el pont alliberador. I el pont dreça la doble arcada negra en la negror de la nit, a l'estiu verda d'una heura de vellut. I com més a prop hi és menys voluntat té d'acomplir el que es proposava. No en té desig ni voluntat ni n'ha tingut mai. La mort, el desig de la mort, és una falsedat, li havia dit el seu pare, aquell il·lús que s'aferrava desesperadament en l'optimisme que li anà lligant la vida, com aquella heura del pont, que l'absorbí i se l'emportà amb les cançons de Schumann, les vel·leïtats artístiques, els somnis de grandesa:

"N'espérons plus mon âme, aux promesses du monde;

Sa lumière est un verre, et sa faveur une onde

Que toujours quelque vent empêche de calmer."

declamava amb èmfasi després de beure xampany. [...]

Bo i repenjada a l'ampit del pont sent passar l'aigua entre els còdols, però li sembla com si ara s'estigués asseguda al canapè de la sala, o com si es sentís actuar com a entreteniment d'en Tomàs, o com si fos l'hora de casar-se: la roba blanca, el brillant de l'anell; l'anell!, si avui l'hi ha pres la Teresa amb un gest àvid, de garsa!...

Li torna el plor inconsolable, cerclada pel pressentiment de la boira entre les branques nues del bosquet. I, de sobte, la certitud d'un trepig darrera seu, de l'acostament d'un home innoble, monstruós, la barbeta esclarissada, la cara vermellenca de propietari enrabiat amb escapularis i ulleres verdes. El trepig, la por enorme... cega! I comença la carrera folla, amb la figuració del trepig més a prop, d'un alè ardent que li garfirà l'espatlla. I corre cap a la ciutat amb el terror aclarit per la sobtada visió, oblidada fins ara, d'aquells bordegassos de les Aulines que un migdia buidaven un femer, amb les mans i les cames xopes d'una secreció pestilent que li enroentí els ulls. (p. 215)