És por el que se sent quan, tan perdut...
Autor:
Marià Sánchez Soler
Obra:
Alacant a sarpades
, 2004
Pàgines:
26-28
És por el que se sent quan, tan perdut, hom descendeix pel carrer de la Vila Vella? En un matí lluminós, mentre els rostres són acariciats per una brisa capaç de refrescar els cors més ardents, es pot sentir por? La resposta arriba amb la primera visió del mar, des del carrer de la Mare de Déu del Socors, quan, recolzat en el mur de pedra, hom contempla, als peus, la platja del Postiguet renovada i submisa.
La carretera, amb els vehicles reptant com caimans veloços, és el que més s'assembla al fossat d'un castell postmodern en el qual la remor de motor ofega l'eco de les ones. L'accés natural a la platja rep un tall mortal i, des d'allí, sols és possible arribar-hi travessant una petita passarel·la-la que per res del món no recorda els ponts llevadissos.
Quan girem el cap amb la mirada alta, com dics gegants que impedeixen veure el castell, s'alça un front de gratacels amb balcons geomètrics i moles plenes de vida que ha desterrat per a sempre les cases baixes dels mariners; aquelles llars que van forjar el cor de la ciutat vella d'Alacant. Els edificis moderns de deu plantes, amb els seus pobladors urbans professionals han transformat irremeiablement el Raval, víctima d'una voracitat immobiliària que no va tenir dubtes a convertir l'ermita del Socors en un aparcament.
Sí, la visió del matí al Raval Roig està feta per a la por, com si ningú no poguera deturar el pas irreversible de la història. Encara que, quan arriba setembre, els serrells de paper multicolor cobreixen els carrers i posen música al vent. Són les festes de la Mare de Déu del Socors. Les excavadores i les grues han arraconat els antics pescadors, però no les seues ànimes, i quatre carrers bells i resistents sobreviuen en un extrem del Raval: la plaça de Topete, la Mare de Déu del Lluch, Madrid, Santa Anna, les Bòvedes, les cases de Sangueta... Quan caminem per aquest espai diminut és possible sentir-nos transportats a un temps de xarxes trencades, de barques al Cocó i olor a mar, encara que impere el tuf de la gasolina; és senzill retornar a una època en la qual el carrer era quasi una part de la casa. I podem sentir tot el Raval com el manc sent la mà acabada d'amputar. Quan es tanquen els ulls, no és difícil veure el Raval Roig d'aleshores. En el costerut carrer de Sant Gaietà, són centenars els qui, emparant les veus de la Coral Crevillentina. Entonen, festius, l'Himne d'Alacant, després de permetre que les havaneres sembren la nit fins a vèncer els gratacels i les autovies.
