Illa de Tabarca

Autor: Joan Fuster i Ortells
Obra: Dins De Fuster a Pla, camí de tornada , 2002
Pàgines: 24-25

Un altre viatge va ser també bastant animat. Algú li havia dit al Pla que l'illa de Tabarca era molt interessant. Això era per un mes de gener, recordaré perfectament. Feia bastant mal temps, bo, mal temps no, però feia fred. «Però, senyor Pla. ¿Com vol anar vosté a Tabarca? En aquesta època de l'any a Tabarca no hi ha res.. _ «Sí, sí, ja ens faran allà un suquet de peix... ». -«Un suquet a Tabarca!, em dic jo». Arribàrem a Alacant, i a Alacant Pla diu: «Ací jo conec un senyor que té una barca i ens portarà a l'illa de Tabarca».

El senyor que coneixia Pla, Pla no l'havia vist mai, era l'actor Albert Closes, que acabava d'eixir de l'hospital perquè l'havien operat o no sé què. I el Pla va a sa casa, truca, surt el senyor Closes, convalescent encara. «Jo era veí del seu pare de quan el seu pare era diputat a les Corts, jo era periodista i ens vam conéixer molt i vosté és un gran actor», -el Pla no l'havia vist mai, és clar- «un gran actor, l'actor més gran que tenim», i tal, «i volem anar a Tabarca». Bé, el Closes es va considerar probablement obligat una mica a quedar bé amb el senyor Pla i allà ens tens, amb la barca, d'Alacant a l'illa Plana de Tabarca. Evidentment, a l'illa Plana, en aquella època i en aquella temporada, en aquell moment de l'any, no hi havia res. És a dir, no es podia menjar ni un tros de pa, el que es diu literalment «un tros de pa», ni suquet de peix, ni una miqueta d'arròs, ni res. Un acompanyant del Pla portava una miqueta de formatge; ens vam resignar a això. El Pla va veure l'illa -que l'illa és molt menuda, petita-, es va fer càrrec de què allò no donava literàriament de si i ens en vam tornar. I el retorn ja va ser més animat perquè aleshores vam descobrir que, a la barca del Closes, hi havia una mena de caixonet amb una ampolla de ginebra i uns potets que es podien beure, i vam beure una miqueta mentres tornàvem a casa. El senyor Pla, doncs, veient la mar diu: «¿Se'n recorda, vosté, d'aquella romança de Marina «En las alas del deseo...?», i començà a cantar: «En las alas del deseo mi ilusión lo ve flotar...» És clar, estrafent la cançó no podia resultar més grotesca, i grotesques ja són les paraules de l'autor d'això, de la sarsuela.

Autor: Josep Palomero i Almela
Obra: Els secrets de Meissen , 1994
Pàgines: 111-112

Sota les ordres de l'enginyer Méndez de Ras, coronel d'infanteria, foren els mateixos redimits els que s'encarregaren de bastir el poble illenc en què havien de residir, utilitzant amb aquest fi una pedrera nova localitzada a l'oest de l'i1la. En el transcurs d'un any s'havia aconseguit alçar cent vint-i-cinc cases que els nouvinguts ocupaven a mesura que es rematava la coberta. Vivien agrupats en quatre organitzacions gremials que responien als oficis de pescadors, palers, teixidors i boters.

Quan van tenir també acabada l'església, aquesta fou beneïda sota l'advocació de sant Pere i sant Pau, patrons de Nova Tabarca, i de la Immaculada Concepció. El poblat fou fortificat amb muralles, castell i baluards. Se'l dotà amb casernes, cavallerisses, casal del governador, llavadors públics, aljubs, fleca, forn de calç i un varador per a traure al sec barques de grandària mitjana. El rei concedí als colons un seguit de privilegis i d'exempcions i nomenà un governador militar al front de la guarnició. El recinte emmurallat tenia tres portals fortificats de comunicació amb l'exterior, sobre els quals es van aplicar sengles escuts de pedra amb les armes reials gravades.

Fora de la població, sobre la base d'una primitiva torre, es va construir un castellet reforçat amb bateries.

A més d'aquests ingenus colons que no coneixien més món que l'angúnia dels treballs feixucs de la captivitat, prompte van aparéixer uns altres italians del sud, alegres i oberts, que van ocupar les cases buides d'un barri sencer. Mentre els primers es dedicaven a la pesca de les diverses espècies marines que abundaven al litoral, els segons tenien per missió fabricar porcellana. Procedien originàriament de Capo di Monte. Napolitans tots ells, havien integrat la comitiva reial que perdé de vista el Vesuvi el mateix dia que el rei Carles III es desprengué de la felicitat llatina que el destí l'havia forçat a abandonar.

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: Arran de mar , 1967
Pàgines: 186-187

Una mena de projecció marina de Santa Pola és l'illa Plana, o de Nova Tabarca, com la batejaren uns emigrants de Tunis fa prop de dos-cents anys, situada a tres milles del Cap i on s'arriba navegant un freu amb molts punts de poca fondària. L'illa té una milla per un terç. La volten rocs i esculls a voler. És una plataforma plana, amb un temple ostentós, gros, rosegat per vents salnitrosos i la misèria illenca. També hi ha murades d'un castell i una població mig deserta i esbucada. S'hi ha passat molta fam, aquí. No s'hi cria ni fabrica res, només pesca. De totes maneres, últimament sembla recuperar-se: gent de fora ha comprat les cases abandonades i les ha arreglades, hi han construït alguns xalets. El turisme i un bon servei de comunicacions amb terra la poden redimir. Això no obstant, el lloc és d'una soledat sinistra, en certs moments. És clar que els diners gairebé aconsegueixen miracles, i hi ha projectes de reforma fins i tot sensacionalistes.

Autor: Josep Palomero i Almela
Obra: Els secrets de Meissen , 1994
Pàgines: 113-114

A l'illa Nova de Tabarca, que s'anomenà així en remembrança dels primers pobladors, el rei havia estat capaç de fundar una civilització artificial que mancava de recursos propis. Tot allò que no s'hi trobés o que s'hi aclimatés amb dificultat, s'havia de portar del continent. Així, el vi, les peces de tela amb què les dones confeccionaven camises, les saques de farina i de sucre, l'espart, les eines, la fusta necessària per a les petites reformes o per a bastir les caixes dels morts, els llegums, les verdures i la pólvora per als canons. Tot, absolutament tot, havia de procedir de fora.

Autor: Tono Fornés Gomis
Obra: De mar estant (Una singladura per la costa valenciana) , 2007
Pàgines: 271-272

Entrem finalment al petit port de Tabarca, un modest espigó que amplia el petit refugi de cala Rata i la protegeix dels vents del nord. Al moll hi ha atracada la Kon Tiki. Ni feta de troncs ni navegant el Pacífic, sinó les dotze milles que separen Alacant de l'illa, transporta turistes de forma infatigable; Thor Heyerdhal, però, estaria encantat que fins i tot a Tabarca coneguen la seua aventura polinèsia.

Donem ferro en només metre i mig de fondària. L'aigua és clara i plàcida, d'una transparència acurada que permet identificar les algues, els peixets..., i les marques d'algunes ampolles de cervesa mig soterrades al fons. Ajupits a la xalana, una paladeta dels rems ens porta a la costeruda platja. Som-hi. That's Tabarca, Tabarca la Nova.

El port de Tabarca està situat a la part més prima de l'illa, un istme arenós que n'uneix els dos nuclis de roca. Amb prou feines un centenar de metres separen el port de l'altra vessant -la platja central-, orientada al sud-oest. Des d'alt es presenten les dues fulles pètries de Tabarca, que en total no fan més de trenta hectàrees: a la dreta, el poble de Sant Pau intramurs, i a l'esquerra, la part oriental, més gran i completament deshabitada, que es perllonga al sud en l'illot de la Galera, i a l'est en una sèrie de baixos rocallosos dels quals l'únic que aflora és l'illot de la Nau. No hi ha pas per a cap tipus d'embarcació entre la Nau i la punta Falcó, l'extrem oriental de l'illa. El pas és franc, en canvi, a la banda de fora d'aquest escull, tot i que mitja milla al sud-est, amb només 3'8 metres de profunditat, l'abrupte sec de la Llosa constitueix un indret que els vaixells de cert port han d'evitar.

Autor: Enric Balaguer i Pascual
Obra: Fulls de ruta , 2002
Pàgines: 17-18

Des de la finestra una línia nítida: l'horitzó, i en l'horitzó un punt pertorbador: Tabarca. No sóc un aficionat a cantar les glòries locals, ni a fer elogis de campanar, però Tabarca em sembla una propina de la vida (amb perdó de Ferran Torrent).

Desconeguda per a uns, defraudant per a d'altres, l'Illa és el que és. I és molt. En un llibre recent: Isla de Tabarca. Pura vida de Cristina Banuls, hi trobem una aproximació força interessant. El llibre ens presenta la geografia d'aquest racó de món —una anticipació africana amb tota regla—, la cultura popular i les activitats pesqueres que, temps era temps, conformaven el quefer material dels tabarquins. L'Illa té, per a mi, dos elements de fantasia: el fons marí i la visió dels crepuscles, tots dos molt ben captats en el llibre.

Però Tabarca és moltes altres coses, sobretot quan un no és el visitant d'unes hores. Com escriu Pedro Marco, en la introducció del llibre de Cristina Banuls, el secret de l'Illa és el silenci, la pau de la humitat, les camejades curtes, les converses sense conclusió. Tabarca és la teràpia de l'avorriment, sentencia el pintor. Hi estic ben d'acord amb aquesta «teràpia», però no s'hauria de publicitar en clíniques psiquiàtriques o en sales de psicoanalistes, sinó entre gent disposada a cultivar els sentits, l'amistat, la sensualitat, la contemplació, el silenci...

La màgia de Tabarca no és sempre fàcil de copsar, no és una illa del Carib, ni un parc d'atraccions —amb muntanyes russes i efectes virtuals—, ni té a veure amb Robocop ni amb Batman. No té les vibracions ostentoses del bacalao, ni la grandiositat de la música de cambra. La solemnitat de Tabarca té a veure amb la salmòdia tranquil·la de les ones, amb un continuat silenci beatífic, amb l'alenar impertorbable de les hores.

Cada país produeix una classe específica d'embriac, el de Tabarca, en el fons, és el de les misterioses sonoritats de la mar. Enmig de l'aigua, presenta una borratxera delirant de gavines i també és una heretgia de sol i, de vegades, un assot furiós de vent i de pols. Davant dels excessos, però, l'illa manté una ataràxia impertorbable.

El contacte continuat amb Tabarca permet sentir un estat regressiu, si bé no és la pau idíl·lica de la societat rural, sí un món sense el soroll de cotxes. Fora de l'asfalt —amb el fre dels pneumàtics—, lluny d'escales mecàniques, el sabor d'una lentitud arcaica se'ns revela un bàlsam miraculós. L'Illa Plana és frugal, poc luxosa, però en el fons càlida i sensual, fins i tot lasciva: fa pudor de peix, ol a sal, a sexe.

Tota la sensació de pobresa, de meridiana africanitat, d'impactant desert serveixen, però, per ressaltar els crepuscles més espectaculars que es poden veure des d'aquesta part de la península: un cercle damasquí, llavors, recorre l'horitzó fins a fecundar la mare terra.

Autor: Gaspar Jaén i Urbán
Obra: Un palau d'hivern (Vint-i-dos relats) , 1988
Pàgines: 164-165

Hi ha qui diu que viu angoixada des que construïren ací el poblat de Nova Tabarca. També hi ha qui diu que ha pogut entendre els seus udols desesperats on, segons ells, es conten confuses llegendes. Les conservem totes escrites en epígrafs només intel·ligibles per a Nosaltres. Són les estranyes petjades que hi ha als carreus de la murada, els jeroglífics tallats en les dovelles de l'arc de la porta Trancada, les xifres cabal·lístiques gravades en la torre de Sant Josep, els dibuixos damunt les roques de la Pedrera, les inicials amagades entre les motllures de l'església de Sant Pere i Sant Pau. És inútil que ho busqueu. Encara que ho veiéreu, mai no podríeu desxifrar-ho.

En aquests signes es parla d'històries de barques buides que apareixen encallades en les platges de Santa Pola després de les nits de tempesta. Hom deia que havien estat víctimes dels pirates que feien el seu cau en l'illa, mes Nosaltres sabem la veritat. Ens recorden tèrbols succeïts que van ser silenciats en els Annals dels Ports d'Espanya, la sobtada follia que féu que els enginyers militars que construïen el moll se suïcidaren ofegats en la mar. Ella defensava el seu territori.

Tampoc no foren raons d'estratègia defensiva les que deixaren inacabades les fortificacions durant molts segles, ni les que feren, finalment, que s'abandonaren per a sempre.

Era ella l'origen dels vents mefítics que agostejaven abans d'hora les collites plantades sobre la roca viva. Era ella qui, de vegades, ha arribat a amagar la llum del far per a desorientar els navegants.

No és la sal qui rosega les pedres dels murs ni qui enruna les cases. No és pas la humitat qui soscava els fonaments. Ni les filtracions de l'aigua de la mar són la causa que es torne salada l'aigua dels aljubs. És ella qui lluita follament per la seua illa i recupera, a poc a poc, els seus dominis.

Ella mata. La seua maledicció fulminà els governadors amb morts violentes i ha fet des de sempre emigrar els tabarquins. Ells saben els motius, però callen. Qui l'ha vista no pot resistir la seua atracció i sucumbeix ofegat entre les llargues algues verdes i marrons dels clars de l'aigua.

Ningú no ha de seguir profanant la seua esfera vital, el seu àmbit sagrat. El seu recinte s'ha de conservar per sempre lliure i buit, i Nosaltres hem jurat tornar-li el seu espai. Ningú farà ací més cases. Ningú tornarà a apropiar-se del seu territori.

Però ja és hora que acabe el meu testimoni, i tu que el coneixes correràs, des d'ara, un greu perill. Per la meua banda he trencat l'Aliança Secreta i sé que hauré de morir. És just que així siga. Tanmateix, estic tranquil, puix que sent pròxim el dia en què, de nou senyora de l'Illa que a ella només li va pertànyer, s'oirà de nou el seu cant flotant sobre la mar, en Harmonia perfecta amb el Cosmos, enfront de la confusió i del caos que s'haurà estès per tota la costa.

Autor: Joan Garí i Clofent
Obra: Viatge pel meu país , 2012
Pàgines: 374-375

És sabut, d'altra banda, que l'illa deu el seu nom actual als genovesos que, al segle XVIII foren rescatats d'una Tabarca tunisiana. amb ells es repoblà l'antiga illa Plana i per ells es rebatejà. Ara mateix els únics vestigis que en queden són a les làpides del cementeri, on els Parodi, Sevasco, Chacopino o Marcenaro constitueixen eficaces empremtes fundacionals.

L'arxipèlag es troba dividit en tres espais clarament delimitats. Al sud hi ha, perfectament arrenglerat, el poble pròpiament dit. Una via principal ordena els carrers polsosos de cases blanques i baixes. Tot té un aire sicilià i no falta, per a arrodonir aquesta estampa, alguna mamma aspra i sorollosa que ix de casa amb un poal o amb un cabàs ple de verdures. La visita ha de ser necessàriament curta, perquè el poblament s'acaba de seguida. A l'est limita amb el roquissar que inaugura el fastuós espectacle de la mar oberta, i a l'oest s'aixeca l'incomprensible desemparament de l'església de Sant Pau i Sant Pere, tancada i barrada, perpètuament en obres, però dominant el perfil de l'illa amb l'aire inquietant dels temples sense déus.

L'altre extrem de l'illa, al nord, està reservat als morts. S'hi aixeca, solitari, l'antic far -ara museu- i s'hi arrecera el cementeri. La zona s'alegra amb un joc atapeït de figues paleres, on els amants -a la manera hernandiana, però també estellesiana- han inscrit els seus noms amb tinta de saba.

La transició entre la part sud i la part nord de l'illa és un istme completament aprofitat: al costat de ponent alberga el port i al de llevant les platges; enmig, els restaurants de l'illa. I això és tot.

Autor: Lliris Picó i Carbonell
Obra: L'olor dels crisantems , 2005
Pàgines: 92-93

L'olor del port, tan propera a la de l'aigua dels crisantems marcits, em féu adonar-me que acabava de comprar un passatge per a embarcar en el vaixell que va cap a l'illa de Tabarca. Era quasi migdia quan vaig arribar a l'hotel aquell, l'antiga casa del governador. Vaig arrossegar pels carrers polsosos la meua maleta plena de coses inútils. El poble era desert, tot i que en alguns racons de la petita plaça envoltada de palmeres hi havia indicis de la festa de la nit anterior, banderoles esgarrades i fanalets a mig penjar de les garlandes de paper que s'arrapaven als troncs dels arbres, ampolles de cava trencades omplien de vidres les raconades dels carrers... De sobte, una gavina creuà el cel esgarrant el silenci amb un crit eixordador... "Les gavines riuen com els morts", vaig pensar mentre tocava a la porta de l'hotel, que encara era tancat. Em va obrir una recepcionista sudamericana -de Bolivia, vaig saber després, com la Janeth-, i em va dir que l'hotel era ple, que un grup de turistes anglesos hi havia celebrat la Nit de cap d'any, però que se n'anirien en el vaixell de les sis de la vesprada. Podia deixar la maleta i si, mentrestant, volia menjar alguna cosa, podia anar a un baret que hi havia a prop de la muralla, que era l'únic que obria aquell dia... Vaig deixar la maleta darrere el mostrador i vaig anar al bar aquell. Allà hi havia un cambrer que devia fregar la cinquantena, alt, corpulent i amb la pell roja coberta de pels rossos com els cabells. Li vaig demanar un entrepà de pernil i una botella d'aigua gran -estava assedegada pels efectes de la ressaca- i em vaig asseure en un racó fosc, darrere de la màquina de tabac. Quan feia estona que m'havia acabat el dinar, el cambrer se m'acostà i em preguntà si volia un café, li vaig dir que no, que em posava molt nerviosa. "Un te, doncs?", va dir ell, "o un matecito de coca, que me'l porta la Jenny directament des de Santa Cruz de la Sierra...". La Jenny, evidentment, devia ser la recepcionista de la casa del governador. Vaig accedir a allò del mate i el cambrer ho acompanyà amb una botella de cava que ens beguérem entre els dos per celebrar la vinguda de l'Any nou. Quan la mirada començà a enterbolir-se'm, vaig saber que era hora d'anar a l'hotel a començar a instal·lar-me per dormir un poc i passar la mitja borratxera que m'amarava tota i m'impedia pensar en la meua vida, en que seria de mi lluny de l'Enric i dels pares, lluny del meu fill...

Autor: Lliris Picó i Carbonell
Obra: L'olor dels crisantems , 2005
Pàgina: 95

Abocada a la borda vaig vomitar fins l'última gota de Whisky, de cervesa... Fins l'última gota de saliva del cambrer aquell... Com li deien? Crec que no li ho vaig preguntar. Quina llàstima de viatge a Tabarca, Camil·la, quina llàstima de vida la teua. Quan començares aquest camí? En quin moment vas perdre la dignitat? Quan els escrúpols? Llançar-me a l'aigua i ofegar-me era l'única solució que en aquell moment em semblava viable, quedar-me quieta i que el mar se m'anara engolint amb el meu vòmit. Vaig tancar els ulls i em vaig agarrar amb força a la barana del vaixell, només era qüestió d'un instant... Una gavina, llavors, em va arrapar l'ànima amb un crit intens i eixord1ador, em passà tan a prop que fins i tot vaig sentir el seu alé pútrid amb olor de mort... Vaig obrir els ulls i vaig veure com es deixava caure amb suavitat sobre la superfície marina i em mirava fixament amb els ulls serens i vaig saber que era covarda i que seria incapaç de tirar-me per la borda i la meua covardia em féu plorar de ràbia i obrir la maleta amb un gest irat, traure'n la naltrexona i tirar la resta de coses al mar; el jersei d'angora morat, els vestits de l'Artur, els llibres que havia comprar amb el Nicolau, la foto del meu fill... Com si l'aigua pogués arrossegar la meua vida horitzó enllà, com si el mar pogués esborrar tot el temps perdut, esborrar-me a mi.

Autor: Paco Tortosa Pstor
Obra: Espais naturals del litoral valencià , 2003
Pàgines: 97-98

A l'abril del 1986, Tabarca va ser declarada la primera Reserva Natural marina de l'Estat espanyol, i el 1994 va ser regulada i reconvertida com a Espai Natural Protegit per la Generalitat Valenciana. Aquesta figura legal protegeix els fons marins del seu entorn: una de les reserves de Posidònia oceànica més importants de la mediterrània. Fa seixanta milions d'anys que aquestes plantes marines endèmiques van colonitzar aquests fons i són una de les comunitats vives de més interés científic. Aquestes praderies, que són com els boscos de la mar, estan molt amenaçades per la contaminació i la pesca d'arrossegament, encara que estan bastant desenvolupades al llarg de tot el perímetre de l'illa. Localment les praderies de posidònia es coneixen amb el nom d'alguers, però aquesta denominació popular és errònia, ja que es tracta de plantes superiors, amb arrels, tiges, fulles, flors i fruits. Allí crien i es refugien determinades espècies de gran interès piscícola, com ara el mero, el fals abadejo o dot i la cerviola o cèrvia, a més de centenars de peixos més menuts. Orades, sargs, mabres, salpes, molls, oblades, déntols, donzelles, congres, morenes, polps, estreles de mar, crancs, caragols de mar, esponges, cigales de mar, ascidis, nacres o gorgònies dansen al ritme de les onades i converteixen els fons marins de Tabarca en un espectacle fascinant de color i de vida, semblant al de qualsevol paratge submarí tropical.

Autor: Paco Tortosa Pstor
Obra: Espais naturals del litoral valencià , 2003
Pàgina: 102

L'illa de Tabarca presenta hui un aspecte decadent, i el seu nucli urbà està bastant deteriorat, a pesar de ser un dels pocs exemples d'arquitectura militar renaixentista. Tabarca és alguna cosa més que un merendero en la platja, ja que representa la lluita i els mitjans de protecció dels nostres avantpassats, habitants d'una franja litoral estreta, en èpoques de temor als pirates que saquejaven poblacions i temps d'inseguretat en les costes. Del paisatge que en el seu dia va ser creat per a la defensa de la costa, hem passat a la defensa del paisatge litoral amenaçat per la urbanització excessiva. Tabarca és l'illa habitada més menuda de la Mediterrània. A poqueta nit de qualsevol dia estival, quan l'últim vaixell replet de turistes abandona l'illa, Tabarca emmudeix i es queda tranquil·la, com si surara en l'aigua allunyada del temps.