Autor:
Enric Valor i Vives
Obra:
Enllà de l'horitzó
, 1999
Pàgina:
136
Palmira i jo, de comú acord, havíem deixat els nostres encontres amorosos de la casa-palau dels Cardona, i ens havíem acostumat, encara que no fos tan sovint, a veure'ns en el meublé o en la fonda del carrer Calatrava, de tanta discreció, una mica celestinesca, alternativament per no fer-nos tan vistosos. És clar que ella passava la major part dels dies a la seua oficina de Cassana, i en el mas del Fondó atenia Rojo sens dubte amb la sol·licitud que ella posava en cada cosa; quan davallava a Alacant, segons em digué, ell quedava ben atès per la família del responsable, que s'ho tenien com un honor. Jo, amb força de voluntat, no descendia mai a deixar-me torbar per la gelosia: volia creure que entre Palmira i el seu company no quedava altra relació que una vella companyonia i amistat. Tanmateix, molt sovint, sentia foscament una irreprimible molèstia, una espècie de mal sabor que remitia quan ella se'm lliurava, sempre tan fogosament.
Un dia de tants, en l'habitació del meublé, després d'haver-nos estimat amb la tendra dedicació acostumada, xarràrem de diverses coses, sense esmentar -mai no ho férem- res de l'esdevenidor. Ella, de sobte, va adoptar l'aire de les confidències i em va explicar una inèdita part del seu drama de dona, ella que parlava tan poc del passat. El nostre amor, la nostra coneixença eren fets totalment de present, com un fruit esplendorós de la revolució i la guerra.
