Vint-i-un quilometres de costa, quasi vuit ocupats per cinc platges: el Postiguet, al cor de la ciutat (res a fer-hi: ja hi és l'hotel Melià); l'Albufereta, amenaçada pel port esportiu privat; l'Almadrava, embrutada per un emissor submarí; els Saladars, amb el seu sector nudista, i Sant Joan, des de la qual es divisen les més fermoses muntanyes del País Valencià. Les muntanyes s'apropen al mar fins vorejar la comarca de l'Alacantí i envolten el terme com una muralla de protecció. No és gens difícil des de l'arena les cadenes muntanyoses del Cabeçó d'Or, el Maigmó, Aitana, el Puig Campana, la Serra Gelada, i el Penyal d'Ifac, símbol iniciàtic sobre el mar.

Durant els últims vint anys, el Postiguet ha canviat de fesomia moltes vegades, però en essència continua sent la mateixa platja en la qual, mig segle arrere, els xiquets es llançaven a l'aigua per a recollir amb la boca els xavos que tiraven els turistes des dels miradors. Des dels anys anteriors a la Guerra d'Espanya, formaven colles de petits trapezistes sense trampolí que es submergien en el Postiguet des de balnearis de noms tan suggerents com Baños de Simó, La Esperanza, Diana, Las Delicias, Neptuno, La Estrella, La Rosa, La Florida, Almirante, La Confíanza, La Alhambra... Els dos últims balnearis van perdurar fins el 25 de maig de 1969, quan la remodelació del passeig de Gómiz els va esborrar definitivament del mapa i l'estètica del Postiguet va canviar per a sempre.

Aquesta platja íntima, urbana, està unida a les famílies alacantines com acer soldat amb un bufador sentimental. El Postiguet ha estat sempre la platja dels alacantins, i tots els banyistes forasters han d'acceptar-ho així. El seu nom és degut a l'existència d'un antic porticó —postígo, en deien— que donava a l'arena i va ser com l'entrada a la sala d'estar.

És por el que se sent quan, tan perdut, hom descendeix pel carrer de la Vila Vella? En un matí lluminós, mentre els rostres són acariciats per una brisa capaç de refrescar els cors més ardents, es pot sentir por? La resposta arriba amb la  primera visió del mar, des del carrer de la Mare de Déu del Socors, quan, recolzat en el mur de pedra, hom contempla, als peus, la platja del Postiguet renovada i submisa.

La carretera, amb els vehicles reptant com caimans veloços, és el que més s'assembla al fossat d'un castell postmodern en el qual la remor de motor ofega l'eco de les ones. L'accés natural a la platja rep un tall mortal i, des d'allí, sols és possible arribar-hi travessant una petita passarel·la-la que per res del món no recorda els ponts llevadissos.

Quan girem el cap amb la mirada alta, com dics gegants que impedeixen veure el castell, s'alça un front de gratacels amb balcons geomètrics i moles plenes de vida que ha desterrat per a sempre les cases baixes dels mariners; aquelles llars que van forjar el cor de la ciutat vella d'Alacant. Els edificis moderns de deu plantes, amb els seus pobladors urbans professionals han transformat irremeiablement el Raval, víctima d'una voracitat immobiliària que no va tenir dubtes a convertir l'ermita del Socors en un aparcament.

Sí, la visió del matí al Raval Roig està feta per a la por, com si ningú no poguera deturar el pas irreversible de la història. Encara que, quan arriba setembre, els serrells de paper multicolor cobreixen els carrers i posen música al vent. Són les festes de la Mare de Déu del Socors. Les excavadores i les grues han arraconat els antics pescadors, però no les seues ànimes, i quatre carrers bells i resistents sobreviuen en un extrem del Raval: la plaça de Topete, la Mare de Déu del Lluch, Madrid, Santa Anna, les Bòvedes, les cases de Sangueta... Quan caminem per aquest espai diminut és possible sentir-nos transportats a un temps de xarxes trencades, de barques al Cocó i olor a mar, encara que impere el tuf de la gasolina; és senzill retornar a una època en la qual el carrer era quasi una part de la casa. I podem sentir tot el Raval com el manc sent la mà acabada d'amputar. Quan es tanquen els ulls, no és difícil veure el Raval Roig d'aleshores. En el costerut carrer de Sant Gaietà, són centenars els qui, emparant les veus de la Coral Crevillentina. Entonen, festius, l'Himne d'Alacant, després de permetre que les havaneres sembren la nit fins a vèncer els gratacels i les autovies.

Alacant és el final d'un gran barranc que comença en la serra del Sit i cau dins la mar, entre el Benacantil i el Tossal. El seu actiu principal és l'oratge. En primavera, la temperatura mitjana de la ciutat no baixa dels dèsset graus. A l'estiu supera els vint-i-quatre, els hiverns mantenen una suavitat al voltant dels dotze graus.

En descendir per la Rambla, el mar i els vaixells apareixen al fons sobre una línia de blau intens, dibuixada darrere l'emblemàtica Esplanada, un passeig de palmeres i paviment sinuós que discorre paral·lel al port.

Sota el cap del castell de Santa Bàrbara, amb la seua Cara del Moro sempre vigilant, la Rambla era el cor de la ciutat; però Alacant palpitava en l'Esplanada com si es tractara de la imatge de la seua ànima.

Després, amb la serena a la cara, enfilem Sant Ferran i ens deturem a la plaça de Gabriel Miró. El murmuri monòton de la font podria amansir les feres, però no silencia el deteriorament d'un dels racons més bells de la ciutat, assetjat pels bars de cambreres, la prostitució i els tuguris indescriptibles. La plaça de Gabriel Miró, o de Correus, va conèixer fa molt anys els jocs de la infantesa, les carícies dels enamorats, la soledat dels qui acabaven de trametre una carta de nostàlgia. Ara ningú pot seure-hi sense sentir-se observat i sota sospita. Et sents tan arraconat com el bust de Miró o el sortidor desemparat que humiteja el pedestal entre flors esplendoroses.

A pesar de tot, l'aire s'omple de paraules i, d'alguna manera, l'estàtua de Miró intenta repetir al visitant: Yo no sé si será la mejor tierra del mundo; pero sé que su cumbre, su tacto, su vaho, traspasa siempre nuestra vida con suavidad de óleo precioso i una fortaleza de vino viejo. No la trocaríamos por la más abundante. Tierra nuestra por la que aprendimos a sentir i a interpretar el paisaje en su desnudez y aún en carne viva.

En girar a Montegón, la pedra del convent de les Monges de la Sang es manté intacta sense que el pas dels segles puga amb ella. Tan resistent com el club Mogambo, el puticlub més famós d'Alacant. Perquè amb el Dalila i Los Candiles, de la plaça del Carme, ja reduïts a enderrocs, al costat de La Gata Negra, el Mogambo va ser sempre el cau de vici amb més tradició de l'antic barri xinès, un territori prohibit i misteriós per als estudiants dels anys seixanta. En els carrers d'aquest barri, els bars canalles s'emparentaven amb els clubs de cambreres mentre corria la gresca a les fondes typical spanish per a turistes de sol i platja, amb la marxa rumbera amb farbalans, les estudiantines i les inevitables referències al bou que va matar a Manolete. És fàcil que aquella primera visió ressuscite quan trepitgem les pedres vencedores de l'asfalt i quan veiem la façana del convent o recordem els rètols del Mogambo.

On abans hi havia la taverna Sin Problemas, sota la bastida de la façana en rehabilitació, es troba un pub anomenat Makoki, com l'antiheroi frenopàtic del còmic. La zona va ser famosa en un altre temps amb consignes com aquella que deia:

«La virginitat produeix càncer. Vacuna't!

Casa de vacunació: Sin problemas i rodalia».

La taverna Sin Problemas va ser un local emblemàtic i sinuós on, després de passar pel costat d'un taulell estret, es baixava a un soterrani ombrívol. El mobiliari consistia en taules i tamborets de fusta rústica envernissada, el vi el servien en gerres de fang amb el nom del local pintat, i les parets estaven decorades amb forques, esquellots, forcs d'alls i ossos de pernil exposats com si es tractara d'una declaració de principis. S'hi anava a cantar en grup, a beure vi i cervesa per litres mentre es parlava molt i els més llestos intentaven clavar mà espremuts en aquell batibull suorós. El Sin Problemas era un poc més pèrfid que les tavernes del carrer dels Llauradors, però no massa.

Des de la Rambla, unes escales de marbre tronat condueixen fins a les restes de la placeta de Sant Cristòfol. Quan hi arribem, sorgeix la visió del desastre. Al costat dels edificis ruïnosos, dels solars plens de fem i de merda de gos sobre taulells grisos, s'alça un gratacel modern i rogenc que dóna l'esquena amb menyspreu al que fóra, cent anys enrere, un centre vital de la ciutat, avui reduït a un simple i voraç aparcament subterrani.

Com la nit anterior, vaig pujar al Barri per a beure'm un parell de plis-plais, cafè licor amb Coca-cola, i arredonir la faena amb un gintònic. Prenia l'última copa en la plaça de Quijano. Portava a la mà un got de plàstic, dins del qual la tònica transparent, ja sense bombolles, havia estat contaminada amb ginebra de garrafa, capaç de dissoldre els glaçonets de gel amb rapidesa sulfúrica, reinjectada en una botella de Gordon's.

En la matinada hivernal, el Barri traspuava el rebombori implacable de cada dissabte/diumenge; i els cossos adolescents, concentrats carnalment a la plaça, alçaven el fred nocturn cap a una temperatura catalítica que ens apropava a la primavera. Jo havia viscut i sentit aquells carrers com un dels meus paisatges favorits. M'agradava el lloc, i envoltat per aquest sentiment era al carrer després que un dels cambrers, amb fermesa pròpia del justicier Charles Bronson, em recordara que «ens veiem obligats a tancar a les tres de la matinada en compliment de l'horari oficial».

Un mar de caps, sorgits de l'interior dels antres clausurats a l'uníson, s'agitava a la plaça, amb una bullícia de la qual prompte emergirien els primers crits: ¡Todos al Ayuntamiento! Amb certa curiositat, em vaig distanciar alguns metres per a veure en perspectiva aquella onada sinuosa, festiva, bullent i majoritàriament estudiantil, aferrada darrere les últimes cerveses. La nit era jove, i tendra, i tot just havia començat per a nosaltres.

En peu, damunt el petit mur que envolta la vorera del centre de la plaça, dos xics amb el cap rapat, caçadora verda i pantalons cenyits, s'havien erigit en agitadors de masses. I la seua consigna em va deixar perplex:

-¡Puta Valencia! ¡Todos al Ayuntamiento!

Després cridaren la mateixa tonadeta utilitzada per a demanar aigua als bombers durant la cremà de la nit de Sant Joan, però aplicada al mandatari local.

- ¡Alcalde, cabrón, hijoputa y maricón!

I de seguida començaren a baixar pel carrer de Sant Nicolau, cap a la plaça de l'Ajuntament, carrer avall, a través del pòrtic d'Ansaldo. En concentrar-se davant el Palau, algunes colles brandaven litrones com si foren armes contundents.

Si volem deixar que la brisa ens refresque el rostre, cal descendir per la Rambla sense pressa per a descobrir el mar. La Rambla, el seu entorn, ha perdut moltes imatges recuperades per les miscel·lànies: el quiosc de l'orxata al Portal d'Elx, suplantat durant molts anys per una escultura mòbil d'Eusebi Sempere; el solar del casalot de la Duaneta, que una empresa constructora té desmuntat, amb les pedres numerades, però que no es col·locaran al seu lloc quan un nou edifici ocupe el terreny —ja no queda espai per a la prestidigitació urbanística—; l'hotel Carlton, on es van allotjar milionaris amb cognoms tan sonors com Rothschild, i que avui és una residència per a jubilats del Ministeri de Defensa; la desapareguda cafeteria Ivory... A l'altre extrem del Portal d'Elx, la cantonada de la llibreria Marimón l'ocupa una sucursal bancària, i totalment sepultada en el record, el fantasma de la gran sala de festes d'Alacant: l'Albany, amb els ecos d'aquella radiofònica Cantera de Artistas, de Pepe Mira Galiana, per la qual van desfilar uns aspirants a cantants dominicals que mai no enregistrarien ni un disc.

Malgrat tot, la Rambla continua sent la mateixa, ampla, oberta a la brisa portuària: com un tobogan ple de vida pel qual llisca encara la càlida amabilitat d'Alacant. Quan arribem a l'Esplanada compartim, amb Juan Gil-Albert, la sensació que Alacant viu per a ser l'Esplanada, per a estar-s'hi assegut; comprenem que el sentit del seu ésser rau en les seues maneres exteriors, allò que podríem dir l'exponent d'una intenció oculta.