Quan van arribar a la porta de la catedral de Sant Nicolau...
Autor:
Joan Lluís Moreno i Congost
Obra:
Tast de salobre
, 2017
Pàgines:
139-141
Quan van arribar a la porta de la catedral de Sant Nicolau, la romeria començava a fer les primeres passes sota la llum, encara feble, de les albors del dia. El cel ras presagiava un jorn radiant i ventós de principis d'abril.
-Enguany la Santa Faç ha caigut molt prompte. Depén de la Pasqua, saps? Se celebra dos dijous després de Dijous Sant. Ací la gent li té molta devoció. Jo, no tanta. Bo, és una manera de dir que no gens. Tot i això, abans m'agradava anar a la romeria: la brusa, el barret de palla, el mocador al coll, el cabasset amb el recapte, la bóta de vi, la canya; i a caminar, xino-xano, fins al monestir. Quan vivia la meua dona, no faltàvem mai; només si estàvem malalts o les voltes que vaig estar ingressat a l'hospital. Quan els meus fills eren menuts, la recorríem tots junts. Més tard, els dos a soles. Els últims anys, com que jo a penes podia caminar ja, agafàvem l'autobús. Encara m'agrada vindre a esta placeta, de bon matí, per vore-la eixir. Si la meua dona visquera, de segur que no se la perdria. Hui estaria contenta de vore'm ací.
Luz Marina va menar la cadira de rodes cap a un racó de la plaça des d'on es podia contemplar la gentada que es movia lentament cap al carrer de la Vilavella per enfilar la carretera de València. Li va cridar l'atenció una dona que caminava descalça.
-És una promesa -li explica Vicent-. Algunes persones ho fan per demanar-li favors, o com a agraïment per alguna gràcia que els ha concedit. La meua dona va recórrer el camí descalça quan vaig tindre el càncer. I, ves per on, me'n vaig eixir bé. Ella deia que va ser la Santa Faç, que va tindre misericòrdia de mi.
-I tu que en penses?
-Jo? Que «mala herba mai no mor». No: no crec en eixes coses, jo; ja t'ho he dit. Però són boniques estes històries. Són tradicions, creences que acaben formant les arrels d'un poble. I, per a un poble tan desarrelat com este, ja ens va bé que de tant en tant furguem en les arrels i ens imbuïm una miqueta de la seua essència. No sé si m'entens.
-No del tot.
-Tant se val -sospirà el vell-. Ja t'ho explicaré un altre dia, quan em senta amb forces. T'hauria de contar massa coses perquè ho entengueres. Vols que ens fem un xocolatet?
-Vicent! -el va reprendre Luz Marina.
-Vicent, Vicent, Vicent! Si la Santa Faç permet que els romeus beguen mistela i mengen coca bova, tan dolcetes elles, com no ha de consentir que tu i jo ens empassem una tasseta de xocolate i uns xurrets per celebrar la seua diada? Hala, espenta el carro si no vols que m'alce, em lleve les sabates i me'n vaja descalç a explicar-li al bisbe què volia dir exactament Jesucrist amb allò de: «Deixeu que els xiquets s'acosten a mi.»
-Eres incorregible. No sé què farem de tu.
-De mi, no ho sé. I del caldo? Què fem del caldo?
-Del caldo? (Què vols dir? No t'entenc.
-Deixa-ho estar. És una expressió típica d'ací.
-D'acord, anem a prendre eixe xocolate -rigué mentre conduïa decidida la cadira de rodes cap a la xocolateria del carrer Sant Nicolau, darrere la catedral.
