Casa natal de Pere Verdaguer

Quan plovia...

Autor: Pere Verdaguer i Juanola
Obra: Pàgines d’un exili ordinari , 2002

Quan plovia, la gran preocupació era de fer una taparada. El nostre carrer era de terra i quan hi passava algun cotxe s'aixecava molta polseguera, a l'estiu, per poc que el temps fos sec. Si feia alguna gotellada, les gotes en caure produïen diminuts cràters de pols. A vegades la rabior del temps no donava per a més, però així i tot després se sentia una altra olor, com si allò sec hagués deixat la terra i s'hagués enlairat dins l'aire. Si la cosa era més seriosa, recollíem terra i fèiem una taparada, que es recolzava sobre la voravia. Esperàvem el botet, que ens arribava sempre de la part alta del carrer. Ens agradava de veure com l'aigua, que arrossegava una crema de terra, es trobava amb el pas barrat, s'embassava, en aparença perfectament dòcil. Ara bé, de seguida que se sentia prou forta, ella buscava una sortida i foradava pel punt més feble de la nostra modesta construcció. Encara provàvem de reparar l'esvoranc, però ja sabíem la causa perduda, perquè el doll, ara, baixava abundós, un veritable rec. Aleshores, no ho cal dir, ja estàvem ben xops i la mare, després de fotre'ns uns crits que no servien mai de lliçó, ens donava roba seca perquè ens canviéssim.

Algun any plovia fort, tant que l'estany del poble desbordava per aquella banda, justament, i vessava en particular pel nos­tre carrer, transformant-lo en un riu. En aquell cas era la gent gran la qui feia les taparades, amb taulons i rajoles, per mor de protegir les entrades. Quan això succeïa era que l'estany havia augmentat formidablement de superfície, havia esdevingut impressionant. Havia començat per passar per damunt del passeig ombrejat de plàtans i havia cobert els terrenys de la Draga, més baixos, que eren en temps normal terres fèrtils. Quan la inundació es retirava, deixava peixos a tot arreu, i no era gens rar de pescar-los, o més aviat de collir-los com qui diu a l'hort.