Plaça Major. A tocar del monument de l'Alfaro

Autor: Antoni Maria Rigau i Rigau
Obra: El teixit de la memòria (Articles (1946-2000)) , 2001

Intentaré explicar-me: nascut a Plaça, des de menut l'espectacle multitudinari de cada dimecres va ser per a mi —fins a l'adolescència, almenys— una lliçó i un divertiment. Des de la porta de la botiga de casa es copsava —i es copsa encara— la més fonda perspectiva del mercat. Les parades en garbuix, la gent amunt i avall, les mostres dels botiguers penjades sota la volta o arran de llinda, la remor de passos i converses, els crits dels venedors, les olors penetrants dels planters i de les fruites... Bàsicament, poca cosa ha canviat; però sí s'han esfumat tots o gairebé tots els protagonistes que —al nostre entendre infantil—interpretaven els primers papers d'aquell espectacle setmanal de vida, de color i de paraula.

Amb una òptica evidentment distinta de la dels botiguers, la mainada consideràvem com a principals personatges els qui muntaven parada, i amb preferència els qui eren forasters. No despreciàvem els locals, però ens divertien menys.

Entre els nombrosos tractants d'ous i aviram que concorrien al mercat, fa més de mig segle, hi havia en Parés. Tenia la parada a la cantonada de can Vilà, davant mateix de casa. El cito per la seva proximitat al meu observatori, circumstància que em proporciona els primers contactes amb el tràfec del mercat, quan jo no comptava ni els quatre anys. D'en Parés m'impressionava la seva contínua consulta a un llibret greixós i tacat de rovells d'ou. Una meravella editorial, predecessora de les actuals i divulgadíssimes calculadores de butxaca: El libro de cuentas hechas. Amb un cop d'ull, l'home sabia quant valien set dotzenes i mitja d'ous, a 2'70 pts. la dotzena... Era un tipus d'una vivacitat extraordinària, sempre amb la gorra encasquetada, i un tros de llapis a l'orella... Era el gendre del fundador de la parada: «El Cerillaire», al qual no vaig arribar a conèixer. Com el motiu indica, el negoci primitiu es basava en la venda de cerilles i lluquets, mercaderia que, amb la major naturalitat i temerària imprudència, despatxava junt amb pólvora a la menuda. A conseqüència d'un greu accident que costà la vida a un vailet i greus ferides a dos d'altres, «El Cerillaire» deixà de vendre explosius en ple mercat. Precaució més que plausible.

Autor: Antoni Maria Rigau i Rigau
Obra: El teixit de la memòria (Articles (1946-2000)) , 2001

Diuen alguns comentaristes, que el conegueren personalment, que sempre la tingué trista, la mirada. «Només quan es treia les ulleres, els seus ulls adquirien una expressió de credulitat infantil». (Així descriu l'esguard del Cònsol, en una síntesi biogràfica, J. L. Alcofar.)

Ovseenko era miop. El meu oncle Esteve sostenia que almenys necessitava quinze diòptries. Podeu preguntar que com ho sabia tan exactament l'oncle. Ho aclariré amb poques paraules, si pot ser: l'Esteve Rigau i Sala (l'Esteve Parrassa) era rellotger, a Plaça, és clar. Adobava ulleres, quan s'esqueia. Una tarda, mentre reparava un despertador, comparegué a la vella botiga en Vadó, portant del braç el Cònsol. Li havia saltat un vidre... «En Parrassa» li arranjà l'avaria, només amb uns cops de tornavís. Va ser qüestió d'uns minuts que, tot treballant, el rellotger aprofità per a recitar, a mitja veu, un reguitzell de penjaments i mals auguris, dedicats «al rus de La Draga», a qui l'havia enviat a Espanya... i a un llarg i càustic etcètera. (L'oncle era carlí de soca-rel. Catòlic practicant, però no clerical. Feia uns mesos havia sortit del Monestir, on havia estat tancat amb una vintena de banyolins més; passant hores molt crespes i sortint-ne bé tots, gràcies als bons oficis de gent de seny. El control de la llengua no era el seu fort. El seu humor era mordaç, fins a fregar la temeritat. Potser mal geni, però bon cor...)

El «Terrisser» esverat li feia senyals, donant a entendre que aquell senyor el podia comprendre, que coneixia força el català. No en treia res.

Comprovat el resultat de la reparació, el singular client preguntà quant devia. L'oncle, amb un gest clarament despectiu, indicà que «ni li volia cobrar»... I, ajustant-se a l'ull la lupa de l'ofici, es disposà a retornar a la feina.

Llavors, quadrant-se, l'altre se'l mirà fixament i li allargà la mà. L'Esteve li donà la seva. Dues mirades entrecreuades i una encaixada llarga, que no tenia res de convencional... Un esquitx de somriure il·luminà les dues cares, amb una mútua afirmació de suficiència...

El diplomàtic i els seus acompanyants (els dos estaferms d'escorta no havien entrat a la botiga, tot simulant badar a l'aparador) retornaven al «Flora» i el rellotger al despertador. Qui sap què pensaven, l'un de l'altre? (L'oncle, acabada la guerra, solia dir que «podia ser tan roig com es vulgui... però de senyor, ho era».)

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Un petit món del Pirineu. Obra completa 27 , 1974

La plaça porticada de Banyoles — que en definitiva s'ha mantingut intacta — és una meravella. Jo n'estic enamorat. Em sembla que és una de les poques coses acabades, urbanísticament parlant, d'aquest bisbat. En aquests rodals, de paisatge tan prodigiós, tot és inacabat, anàrquic, angoixosament frustrat, d'un desordre extern corresponent a la mentalitat humana. A Ban­yoles us trobeu amb aquesta plaça. Si jo pogués, hi viuria—i exactament passaria una gran part del dia i de la nit en aquesta plaça. Em faria el mateix efecte que si visqués a Itàlia—quan estaria cansat de la fonda o dels cafès, passejaria per sota els arcs. Veure el món exterior a través d'aquests arcs és més normatiu que el desori de la Universitat. Demanaria a l'autoritat municipal de torn que posés al mig de la plaça un raig d'aigua que ens recordés el color de les fulles d'aulina i de roure alternat amb el color dels faigs que es veuen al cor de la Garrotxa. Voltats de bancs i de caixes d'estalvi i de botigues, aquests colors donarien a Banyoles una compensació que explicaria el seu esperit d'una manera prou aproximada. És gairebé segur no me'n farien cas. Seria igual. Jo continuaria passejant per la plaça. A l'hora de sopar, arribaria a la Fonda de la Flora, que potser s'ha modernitzat massa, i em servirien una soupe à l'oignon i un boeuf à la mode — i una ampolla de Borgonya — prèviament encarregats. Em trauria cinquanta anys de sobre. Quan un és vell, l'obligació es treure's anys de sobre — encara que només sigui un instant.

Autor: Joan Perucho i Gutierres-Duque
Obra: Els jardins de la malenconia (Memòries) , 1992

Per a mi, la imatge de Banyoles és associada a la dels aperitius parsimoniosos consumits sota els porxos de la meravellosa plaça, gaudint de l'espectacle de les sardanes més ben ballades del món; i a la conversa amb els amics (el poeta Jordi Cots, originari de la vila, el farmacèutic Alsius, el noi Genover, el notari Saura, en Butinyà...) asseguts davant de l'Hotel Mundial (avui malauradament desaparegut) o del Flora; a la botiga del germà de l'historiador mossèn Lluís Constants, on tafanejava i comprava alguns objectes antics, abrandat per la paraula del venedor; al museu Darder, que motivà, en part, la meva obra Les his­tòries naturals, influïda per «les restes viscerals» i la maca­bra pell humana; a les obres d'habilitació del museu de prehistòria (hi vaig coincidir una vegada amb el doctor Lluís Pericot); a la sortida de la missa dels diumenges a l'església de la Mare de Déu dels Turers o del monestir (ambdós, edificis gòtics); a les llums tremoloses dels ciris quan visitàvem els «monuments» de Setmana Santa; i —per què no?— a l'oca amb peres, a les botifarres dolces i als alls de Banyoles. De tot això acostumo a parlar-ne quan em trobo amb l'amiga Lourdes Güell, filla de Banyoles i auto­ra de la bibliografia més completa de la meva obra.

Autor: Jaume Farriol i Montserrat
Obra: Banyoles vora el llac , 1966

La Plaça és una mar de vida al cor de la ciutat. Una mar petita si voleu, però oberta, vibrant, amb sostre de cel i llum de sol i estrelles, com totes les mars del món. Fins i tot els carrers que hi desemboquen semblen rius, corrents que, a vegades en forma impetuosa, a vegades de gota en gota, deixen anar vida. Vida en forma de senyor gras o de pagesa enriolada o simplement vides de gos, consiroses i solitàries.

La Plaça és un conjunt de coses, de suggeriments, de menudes impressions i de records entranyables. La Plaça és una cosa nostra, quasi viva, quasi anímica, estilitzada al rebost del nostre esperit.

El primer impacte són les voltes. Les voltes, les arcades, són la Plaça. Ho són quasi tot. Unes altes, les altres no tant; unes polides i arreglades, les altres aspres i amb arrugues. N'hi ha que pugen amb corbes amples, regulars; altres que comencen rectes i es corben de sobte, com si els hagués vingut un rampell sobtat i dolorós. La gràcia de les voltes és precisament aquesta irregularitat, aquesta multiplicitat. És com si haguessin nascut pel seu compte, com si una poderosa vida mine­ral hagués criat els pilars i els arcs. Com si la pluja i el vent els haguessin alimentats.