Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta capella, que forma part de l'església de Sant Esteve, conserva un dels tresors més valuosos del patrimoni banyolí. Es tracta de la famosa arqueta de Sant Martirià. Va ser obrada entre els anys 1413 i 1453 al taller dels orfebres gironins Artau, pare i fill, i és una de les obres mestres de l'orfebreria gòtica catalana. Té una forma de temple gòtic amb una torre central coronada per una creu i és tota recoberta d'argent repussat. Estava perfectament conservada fins que, a principis de l'any 1980 les seves figures varen ser robades per la banda d'Erik el Belga. Fins al moment s'han recuperat vint-i-una de les vint-i-vuit figures de què constava. Recuperats també els relleus, a principis del 2010 se'n va començar la restauració. D'ençà el 16 d'octubre de 2010 torna a lluir al monestir de Banyoles en una sala amb bones mesures de seguretat. Hi podem llegir dos textos, el primer de Jaume Farriol contextualitza la construcció de la capella i descriu altres parts del temple. El segon, extret de la novel·la Una dona d'aigua, de Núria Esponellà, narra l'episodi en què el Batlle i mossèn Dalmau van a visitar l'arqueta de Sant Martirià recuperada i restaurada.
L'església és d'estil neoclàssic. Àmplia, despullada. No té la gràcia estilitzada de Santa Maria. El seu estat actual deixa entendre una certa penúria econòmica després de les últimes destruccions de l'any 1936.
Com a coses més notables cal destacar:
La capella de Sant Martirià, construïda l'any 1944 sota la direcció de l'arquitecte Francesc Figueres. És d'estil neoclàssic, realitzada quasi tota en marbre i il·luminada per quatre finestres de vidres policromats. Sobre l'altar hi ha les despulles de Sant Martirià dins d'una caixa de fusta de xiprer que data de l'any 1854. Les parets s'adornen amb pintures de Marià Vayreda que descriuen passatges de la vida del sant, i que són restes de l'antic altar que va ésser destruït l'any 1936.
De l'altar major ressalta sobretot el retaule conegut amb el nom de Nostra Senyora de l'Escala, que tanca l'absis, i que, atribuït per uns al gran pintor Martorell i per altres a un desconegut, ha estat extensament estudiat i elogiat; pertany al segle XV. Aquest retaule i l'arqueta de plata que guarda les despulles del sant constitueixen dos exemplars brillants de l'art gòtic.
Aquella mateixa tarda mossèn Dalmau havia anat a obrir la porta de l'església de Sant Esteve. Es va estrènyer la sotana embotonada, constatant que la capota no li servia de res perquè dins la nau hi feia una humitat de Maria santíssima. Va deixar passar el batlle primer, sense poder evitar una comparació calumniosa que es va guardar per a ell. A més de ser un liberal que anava poc a missa, l'alcalde tenia aire d'intel·lectual. Li va resseguir el coll prim amb un cop d'ull, pensant si alguna vegada devia haver parlat malament del rei i del sant pare, i es va estremir imaginant que potser era més de la corda dels qui cantaven la lletra mossegaire dels goigs republicans a l'ateneu i ho dissimulava prou bé. Però calia fer el paperot i estar bé amb l'autoritat, fos del color que fos, perquè ningú qüestionés l'existència de la Casa Missió.
El més habitual era que l'alcalde preferís l'església de Santa Maria dels Turers, que representava el poder municipal; no en va durant segles hi havia hagut renyines entre cairuts i rodons, uns partidaris del monestir i els altres de la parròquia.
—L'arqueta ha quedat molt bé.
Va dir una obvietat per trencar el silenci incòmode, sense insistir en el fet que el bisbat hagués pagat la restauració.
—Ja hi compto. —L'alcalde es va posar una mà a la trinxa del pantaló.
Havien travessat la nau, en direcció a la capella on guardaven l'urna de sant Martirià. L'interior de l'església es veia desmaiat, tot i els esforços dels pares missioners per retornar-li l'aire de dignitat que havia tingut en temps dels monjos benedictins; els altars havien quedat despullats d'imatges i només hi cremaven uns quants ciris tremolencs.
Mossèn Dalmau va caminar fins a l'última reixa de ferro forjat, va introduir la clau al pany i la va fer girar un parell de cops.
—Aquí la tenim —fent un gest cerimonial convenientment mesurat.
La porta de la reixa es va obrir completament deixant veure amb claredat l'arca del segle XV, en forma de temple gòtic perfectament figurat, amb escultures de plata sobredaurada i la cobertura coronada de cresteria, al centre de la qual s'elevava una torre airosa.
El batlle Dalmau va emmudir uns segons.
—No em pensava que hagués quedat tan bé, realment és una joia... Un emblema de la nostra ciutat.
Mossén Dalmau va somriure afalagat; si l'alcalde no tenia gaire devoció, almenys demostrava bon criteri. Només li faltava dir que som gent d'ordre, respectem la institució de l'Església i no som partidaris dels canvis que no podem controlar perquè esquerden els valors fonamentals.
—No l'afecta, la humitat?
El batlle semblava dubtar de tot.
—La fusta és de xiprer, la més forta, i l'han reenvernissada.
Van intercanviar poques paraules més, i el jove capellà es va referir a la processó.
—Mossèn Pere ja us deu haver comunicat que aquest any ampliarem el recorregut.
—Doncs no, no ho sabíem.
Mossèn Dalmau es va ruboritzar. Tant de bo no hagués dit res, hauria valgut més que s'hagués mossegat la llengua, que és instrument del dimoni traïdor.
Però l'alcalde no va semblar que hi donés cap importància.
—Podeu comptar amb una dotació de mossos municipals que escortaran la comitiva.
Uns minuts després, el jove capellà va tancar la reixa, procurant quedar-se la clau a la butxaca pensant que, més tard, l'amagaria a la sagristia. En sortir, va refregar sense voler la sotana als penons dels pabordes del sant patró, que estaven estintolats en un angle de paret.
Els dos homes havien abandonat el claustre en silenci, conscients que, tal vegada, acabarien discutint sobre principis religiosos i morals que podien resultar massa espinosos.
Altres indrets de Banyoles: